Més de quinze dies tancats a casa, només sortim per comprar, llançar la brossa, passejar el gos –els que en tenen. Més de quinze dies en què costa fer moltes coses. Més de quinze dies on 24/7 restem a casa. Confinats a la nostra llar per indicació de l’autoritat competent.
Sembla que durant aquestes jornades a casa hem descobert que el teletreball pot aplicar-se a molts dels sectors de la nostra societat. Fins i tot al món audiovisual, on ja hem vist programes de televisió realitzats des de les habitacions més insospitades de les llars dels presentadors, col·laboradors i, potser, tècnics.
D’aquestes entrades a cases alienes, de la qual en sóc un absolut fan, podem constatar que la gent té molts llibres a casa. Sembla estrany quan parlem sempre que ningú no llegeix i menys comprem llibres per a les nostres llibreries. També podem constatar que moltes cases, moltíssimes, massa i tot, tenen les parets blanques.
A banda de llibres i parets blanques, trobareu a la televisió i a les xarxes socials –estem davant del pic de youtubers frustrats més gran de la nostra història i sense perspectives del descens de la corba— veureu mobles de marques holandeses d’origen suec, cortines d’uns grans magatzem amb ínfules anglosaxones o tot aquell material de bricolatge procedent del Nord.
Sempre he pensat que la nostra llar ha de ser el nostre mirall. Esdevé l’espai més sagrat de la nostra vida, on només els més propers saben com i que som realment. S’ha demostrat que aquesta meva idea, manllevada de molta de la literatura sobre el tema, no va ben bé així.
Fruit de la globalització s’han uniformat els tipus constructius, les formes de vida, els materials de construcció o l’arquitectura. Només fa falta passejar per qualsevol zona de nova construcció de les nostres ciutats o pobles. Passar amb el cotxe per les zones de perifèria o extrarradi, tot i que cada vegada més dins dels nuclis urbans.
Les construccions homogènies de finals dels anys 60, dins del “desarrollismo”, va promoure la construcció de pisos homogenis en les corones exteriors de grans poblacions. Aquestes anelles s’han anat prolongant, arribant actualment a formar terceres o quartes anelles al voltant dels centres de les ciutats, on encara existeixen tipus constructius tradicionals.
Com podem comprovar, interior i exterior s’ha estandarditzat. L’any 1976, el crític d’art Brian O’Doherty (Ballaghaderreen, 1928) va escriure un seguit de textos vinculats a l’evolució de les galeries d’art a la revista Artforum. Temps després, van publicar-se part d’aquests articles en un llibre sota el títol de Dentro del cubo blanco. Un títol que un bon amic va regalar-me el dia 13 de març d’aquest 2020 –premonitori.
D’aquesta pandèmia n'haurem de treure moltes lliçons. Una de les més clares que en trauré, almenys jo, serà la de començar a estalviar de forma desbocada per crear-me un espai de confinament confortable, ben decorat, amb art i literatura, amb espai per tot allò que m’agrada, vull i estimo.
Que la propera pandèmia mundial no m’agradaria estar aïllat, confinat o tancat en un cubo blanco.