Al Camp de Tarragona hi conviuen actualment més llengües, accents i perfils de parlants que mai. Pagesos i pescadors que han vist com s’han mecanitzat les seves professions i com, amb la mecanització, canviaven o desapareixen paraules dels seus oficis. Famílies de classe alta que van passar a parlar en castellà després de la Guerra Civil “perquè feia més fi”. Treballadors de la indústria i funcionaris de l’estat arribats de diversos llocs d’Espanya en ple franquisme. Botiguers que et cobren mentre escolten ràdios en xinès, amazic, urdú o panjabi. Tots aquests parlants i molts altres, cada un amb la seva història personal al darrere, expliquen també la nostra història col·lectiva recent, la que hem viscut o ens han explicat en primera persona.
Fa un parell de mesos, quan pandèmies i confinaments encara quedaven lluny, es van presentar els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població corresponents al Camp de Tarragona. Un 35,5% de la gent que hi viu té el català com a llengua inicial –és a dir, el català és la llengua que aquestes persones van aprendre a casa en la infància–; un 46,5%, el castellà; un 1,6%, tant català com castellà, i un 16,4%, altres llengües o altres combinacions. Aquestes dades no ens han de sorprendre tenint en compte que més d’un terç de la població és nascuda fora de Catalunya i una proporció encara més alta té els orígens familiars en indrets no catalanoparlants. Les nostres dinàmiques sociolingüístiques estan marcades per la incorporació periòdica de nova població, com a conseqüència del model econòmic basat en la indústria i el turisme. Una part important dels que no tenen el català com a primera llengua l’han après i el fan servir habitualment, però una altra part no. Per entendre per què, cal resseguir la història social, política i econòmica que ha donat forma a les dinàmiques sociolingüístiques que tenim avui.
Situem-nos en les primeres dècades del segle XX. En aquell moment, pràcticament tothom parlava català en el dia a dia (una altra cosa eren els usos formals i oficials). L’índex de naixements era baix, però el model econòmic basat en l’agricultura, la pesca i el comerç no requeria gaire mà d’obra procedent d’altres llocs. Això canvia quan el verd dels avellaners se substitueix per les fumeres i la lluminària de la indústria. El canvi econòmic comporta, entre d’altres, un canvi demogràfic, i el canvi demogràfic, un canvi sociolingüístic. En ple franquisme, quan el català està oficialment prohibit en àmbits tan rellevants com l’escola o les institucions, milers de persones d’arreu de l’Estat arriben al Camp de Tarragona cercant oportunitats laborals. Molts provenen de zones rurals empobrides, amb la intenció de treballar en la indústria o en qualsevol feina que els permeti millorar les condicions de vida. Sovint es concentren en barris de nova creació, a prop del lloc de treball i apartats del centre (i, per tant, amb poc accés a entorns catalanoparlants). Altres provenen de zones urbanes i s’instal·len als centres de les ciutats per desenvolupar la seva carrera professional: funcionaris, metges, professionals liberals... Són membres de classes mitjanes i mitjanes-altes que, malgrat el pes que han tingut a l’hora de configurar les dinàmiques sociolingüístiques, solen quedar fora de l’imaginari col·lectiu sobre les migracions a Catalunya.
Aquestes persones arribades al llarg del segle XX, i sobretot els seus fills i nets, han adoptat el català en una proporció significativa. Són les que han considerat que, per diversos motius, valia la pena incorporar aquesta llengua al seu repertori i que, a més, han tingut l’oportunitat de fer-ho (a través de l’ensenyament formal i, encara més important, accedint a espais i cercles de socialització en què el català és la llengua predominant). Es calcula que actualment, a Catalunya, gairebé tres milions de persones que no tenen el català com a llengua inicial el saben parlar i, d’aquests, més de 700.000 el tenen com a llengua habitual. Al Camp de Tarragona en concret, un 82,4% de la població sap parlar-lo i al voltant d’un 40% el considera la seva llengua i l’utilitza habitualment (cal tenir en compte que les dades recullen també els usos lingüístics de les noves migracions internacionals). El català ha sumat, doncs, un bon nombre de nous parlants, especialment d’origen castellanoparlant, al llarg de les darreres dècades. Sense aquestes noves incorporacions tindria actualment molts menys parlants dels que té i seria, en definitiva, una llengua molt més feble i minoritzada. Continuar sumant nous parlants, amb diversos accents, és indispensable per assegurar un bon futur a la llengua pròpia del Camp de Tarragona.