Si el segle XX al Camp de Tarragona va estar marcat per l’arribada d’immigració espanyola, al segle XXI la nova població prové d’arreu del món. Des de fa uns anys, podem comprar bajoques de Riudoms al verduler pakistanès de sota casa, tastar la millor sípia amb allioli del barri feta per algú que va néixer al sud de Xangai, anar a fer una orxata a la Rambla amb una amiga polonesa o festejar mig d’amagat pel bosc de la Marquesa amb un amant mexicà. Les persones d’origen estranger han passat de representar un 2% de la població catalana el 1986 a ser un 20% el 2018, segons les dades de l’EULP.
Aquest nou canvi demogràfic s’ha produït en paral·lel amb el procés de globalització econòmica i, com no podia ser d’altra manera, ha tingut conseqüències sociolingüístiques: ara tenim un entorn molt més divers lingüísticament que trenta anys enrere i no cal anar-se’n a Londres o a Nova York per sentir llengües dels cinc continents en un mateix carrer. Aquesta nova població no sol ser catalanoparlant en el moment en què arriba i això es reflecteix en les dades sobre la situació de la llengua. Així, si el 2003 un 41,6% dels camptarragonins tenien el català com a primera llengua, el 2008 aquest percentatge havia disminuït fins al 29,6%. Posteriorment, la crisi econòmica va frenar l’arribada de persones a la recerca d’oportunitats laborals i fins i tot hi va haver qui va marxar a altres llocs. Aquest és un dels factors que explica que en les últimes dades, de 2018, el percentatge de catalanoparlants inicials al Camp de Tarragona se situï en un 35,5%.
Vol dir això que el català té menys parlants ara que abans? Doncs depèn de com es miri. La resposta a aquesta pregunta no és la mateixa si ens fixem en el nombre absolut de persones que el parlen que si ens fixem en la proporció que aquestes persones representen en el total de la població (és a dir, en el percentatge). Si mirem xifres absolutes, el nombre de parlants de català es manté estable, tant al Camp de Tarragona com a la resta de Catalunya. El gruix de persones que han après la llengua a casa de petits l’han mantingut i l’han transmès a les noves generacions, ara i al llarg de la història. És més: les estadístiques mostren que, des de fa dècades, hi ha més gent que parla català amb els fills que gent que parla català amb els pares. Les dades sobre transmissió intergeneracional són, doncs, favorables per al futur de la llengua. També augmenten en centenars de milers els que poden parlar català perquè l’han après d’adults. Ara bé, si posem el focus en els percentatges, ja hem vist que la proporció de persones que coneixen el català i el parlen habitualment ha disminuït en les darreres dècades. En resum, el català ha incorporat nous parlants procedents de les migracions internacionals, però no suficients (per ara) per impedir una davallada en la proporció de població que coneix aquesta llengua i la utilitza habitualment.
Què passarà en el futur? Això no ho sap ningú i la gent que es dedica a les ciències socials sap que fer pronòstics no sol ser una bona idea, especialment si aquests pronòstics es presenten com a concloents i definitius. Ja vam veure a l’article del mes passat que una bona part dels descendents de la immigració espanyola del segle XX s’ha incorporat al català. La història ens ensenya que tots aquells que s’instal·len a Catalunya –i sobretot els seus fills i nets– són catalanoparlants en potència. L’interès dels nouvinguts per aprendre la llengua es fa patent si donem un cop d’ull al perfil majoritari d’alumnes dels cursos de català per a adults: la immensa majoria són d’origen estranger. Aquest perfil contrasta amb el dels anys vuitanta i noranta del segle passat, en què bona part dels alumnes eren catalanoparlants als quals el franquisme havia negat el dret d’aprendre a llegir i escriure la pròpia llengua o bé castellanoparlants arribats al llarg del segle XX que tampoc havien tingut l’oportunitat d’aprendre la llengua del lloc on vivien.
El que facin amb el català les persones d’origen estranger i els seus descendents dependrà d’una sèrie factors que s’entrecreuen i que inclouen des de l’evolució de l’economia fins a les polítiques lingüístiques d’institucions i empreses, passant per les mesures impulsades per combatre les desigualtats i la segregació social. Aquests condicionants estructurals es tradueixen, a escala individual, en les oportunitats que tindrà cadascú per aprendre la llengua i per relacionar-se amb catalanoparlants habituals i, sobretot, en els avantatges que percebrà en el fet d’incorporar el català al seu repertori lingüístic.
La relació de cada persona amb les llengües de l’entorn evoluciona al llarg de la vida. Una llengua que en alguns casos pot semblar una nosa inesperada en el moment d’arribar es pot convertir en un recurs útil i un motiu de satisfacció personal un cop s’ha après i s’han establert vincles amb les persones que la parlen. Els catalanoparlants habituals tenen un paper clau en aquest aspecte: si no parlen català als que l’estan aprenent, no tan sols els impediran practicar-lo, sinó que els transmetran la idea que no val la pena invertir esforços a aprendre’l. Els espais de trobada en què antics i nous catalans convisquin i puguin establir vincles profunds i duradors són imprescindibles no tan sols per al futur de la llengua, sinó per aconseguir que uns i altres se sentin partícips de la vida social i cultural dels seus pobles i ciutats i, sobretot, percebin que tenen un present i un futur en comú.