Els treballadors de la sanitat s’han convertit durant aquests dies en el col·lectiu més reconegut per la població per la seva incansable i impagable tasca d’atenció als afectats pel coronavirus. Les seves maratonianes jornades de dotze hores (o més), molts cops amb manca de material, i trobant-se totalment exposats al contagi, els han fet mereixedors de l’homenatge que, diàriament, milers de ciutadans els reten des de casa seva.
Ara que tothom s’ha abocat en reconèixer el treball d’aquests professionals que es deixen la pell per tots aquells que ho necessitem, potser cal també que fem memòria i recordem que, fa quatre dies, aquests mateixos sanitaris eren objecte moltes vegades dels insults, la falta de respecte i, fins i tot, les agressions de nombrosos usuaris de la sanitat pública.
En una d’aquelles coincidències estranyes que dona la vida, la mateixa setmana que el país començava un confinament de durada incerta, a mitjans de març, el calendari marcava la celebració del Dia Nacional Contra les Agressions a Sanitaris. Donada l’emergència sanitària, aquest any no es van facilitar xifres de les agressions de l’últim any, amb el qual l’últim balanç que tenim és el del 2018. Aquell any es van produir més de 300 agressions a personal sanitari del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
Unes 300 agressions que no recullen, de manera fefaent, tot el que han de patir els professionals del món de la salut, ja que al mateix informe s’especificava que la majoria d’atacs eren verbals. És evident que aquestes agressions i insults segurament no són causats pel comportament dels sanitaris, sinó que acaben sent una (incorrecta) resposta a un sistema que ha deixat desemparats els professionals del món de la salut pública i, per extensió, els seus usuaris. Però al final, els que ho acaben patint en la pròpia pell són els mateixos sanitaris que, com sempre, són els que estan a primera línia.
Per això mateix, quan tot això passi, farem bé de recordar tot el que ha fet aquest col·lectiu en aquests moments tan crítics, de manera que la frustració que puguem sentir el pròxim cop que ens trobem davant un sistema de salut pública totalment col·lapsat i ineficient, la sapiguem redirigir cap allà on toca, cap als de dalt que prenen decisions, en lloc de fer-ho cap a on sempre, cap als de baix.