«Así que gracias por estar / Por tu amistad y tu compañía / Eres lo mejor que me ha dado la vida». Fa tot just dues setmanes va reaparèixer Pau Donés cantant aquestes paraules al terrat d'un edifici amb la seva inseparable banda, Jarabe de Palo, que avui plora la mort del seu vaixell insígnia no només pel que va representar, ni tan sols per la seva veu, sinó sobretot per l'optimisme que va imprimir al projecte. Pura vida.
I probablement sigui aquesta última imatge la que millor el defineix: un artista que mai va deixar de riure tot i l'adversitat, i que malgrat el visiblement demacrat que el va deixar la malaltia, va viure fins a l'últim moment com a la revetlla d'estiu del videoclip, amb una vitalitat desbordant, com si la vida no s'anés a apagar mai.
Se li ha apagat la vida a Pau Donés Cirera (Barcelona, 1966), a qui se l'ha endut finalment el càncer de còlon que li va ser diagnosticat el 2015 i que no obstant això mai va aconseguir apartar-lo definitivament de la música. Fins ara. Però queda darrere d'ell aquesta alegria amb què va envernissar els grans èxits de la seva carrera entre els quals sobresurten, sempre, «La Flaca» i «Depende».
Amb els anys, Pau Donés va aconseguir consolidar-se com una de les veus més reconeixibles del panorama musical espanyol, tan identificable com el desenfadat estil del seu Jarabe de Palo, el projecte musical amb el qual va recórrer mig món assaborint les mels de l'èxit i amb el qual sempre va cantar a la vida, a l'empatia i a l'agraïment.
Però el camí per arribar a l'èxit va ser atípicament llarg, ja que va arribar a la música passada la seva primera joventut i abans de triomfar va tenir temps per provar també les contrarietats del fracàs amb projectes fallits com J&Co Band i dentadures postisses. Potser per això va optar per la publicitat com a mitjà de vida, un mitjà que el portaria, irònicament, a l'èxit musical.
Va ser el 1996 quan Pau Donés va colar en la campanya publicitària d'una marca de tabac el tema «La Flaca», que havia compost durant un viatge a Cuba inspirat pels ritmes llatins que mai el van abandonar, i que van formar part del seu ADN artístic.
«La Flaca», cançó de l'estiu del 97, va llançar a la fama a Pau Donés i la banda que havia creat un parell d'anys abans, Jarabe de Palo, que durant els anys següents va aconseguir mantenir-se en l'ardu mercat de la música espanyola i llatina amb discos com «Depende» (1998), «De vuelta y vuelta» (2001) i «Bonito» (2003).
Senzillesa i sinceritat
Durant tots aquells anys, el segell de Jarabe de Palo va ser l'alegria i la celebració de la vida, i malgrat acumular tota mena de premis (entre els quals Ondas i Grammys) i d'omplir estadis en gires nacionals i internacionals, Pau Donés i el seu grup mai van abandonar allò que els va apropar al seu públic, la senzillesa i la sinceritat.
Només el temps i el càncer es van encarregar, anys després, de posar a prova la vitalitat de Pau Donés i la continuïtat de Jarabe de Palo, i no van aconseguir ni una cosa ni l'altra. L'artista va rebre la notícia de la metàstasi com una raó per seguir lluitant, recordant les paraules de la seva mare: «Ella em deia que cal viure rabiosament, que la mort ja vindrà».
En 2017 va tornar als escenaris amb «50 palos» i, després de tornar a lluitar amb un rebrot del càncer, va tornar a la terrassa d'un edifici per gravar el videoclip de «Eso que tú me das», en què també apareix la seva filla Sara.
En el seu últim disc, abans de morir, Pau Donés va tenir temps d'agrair als sanitaris seves cures durant tots aquests anys en la cançó «Los ángeles visten de blanco». Es va acomiadar com havia viscut, com un artista íntegre i donant gràcies als altres. I a la vida.