Quan un ja pensava que ho havia vist gairebé tot amb un AVE desèrtic a la Secuita, el forat ferroviari del Camp de Tarragona i l’Ebre es fa encara més fons a partir d’avui, dilluns 13 de gener. Un gran dia, sí.
La lectura bàsica és que l’usuari mitjà tindrà pitjors trens i connexions a Tarragona, a la Costa Daurada o a les Terres de l’Ebre. La segona és que el tren que tornem a perdre és el d’aspirar a ser la segona àrea metropolitana del país, un fet que esdevindrà una quimera amb una xarxa d’infraestructures provinciana que es torna a ressentir. Un salt enrere, ni més ni menys. Un més.
Em fa relativa gràcia això de què els Euromed entre Barcelona i València ara seran més ràpids, més directes, més bonics i més de tot. Fantàstic. No voldria molestar, però és que queda una altra capital al mig i ens torneu a obviar. Tarragona no existeix al mapa, som un hàndicap. Molestem, endarrerim. Disculpin, eh.
Tampoc l’encertem si només ens aixequem contra Foment i contra Territori, que no ens cuiden. Tampoc hem sabut mai fer-nos cuidar. «Fer lobby», defensar-nos, reivindicar-nos. El tren el vam perdre vuit anys enrere, ara ja arribem tardíssim a qualsevol protesta que vulguem encetar. Despropòsit rere despropòsit i fins a la derrota final.
En l’època del transport públic i de reduir l’aposta pels vehicles privats, l’Ebre serà un peatge, Tarragona serà un baixador i Salou serà nul·la. Costa de creure que aspirem a liderar l’ombra de Barcelona mentre ens quedem tan insultantment enrere en mobilitat i marginem els nostres trens a la Secuita. No s’aguanta per enlloc, no ens aguantem per enlloc.
Celebro les crítiques —ara— de la Generalitat i el malestar dels alcaldes del territori, però els ciutadans no en tenen prou amb paraules, amb pujades de to i amb contundència verbal. Ja no. Els tarragonins volen trens disponibles a prop de casa per facilitar-los la vida, no per complicar-se-la. Disculpin si és molt demanar. Com a bon aneguet lleig que som, passen els anys i per aquí al sud seguim perdent el tren.
Sobre el paper, dos futurs possibles: o la tendència creixent del territori arrossega les infraestructures i les força a millorar, o les mancances endèmiques frenen aquest creixement de Tarragona fins fer-li abaixar les orelles. Aquest és el nostre partit, ara. O desfem el llast o ens estanquem. Aquest és el darrer tren que ens estem jugant, ara.