Recta final. Hem entrat a l'última setmana de campanya amb cada cop més dubtes, cansament i fastigueig entre candidats i periodistes. A nosaltres —naltros— ens falta per repassar els elegits per encapçalar les llistes a Reus i a Tarragona, les ciutats més grans de la regió. Com va explicar TarragonaDigital amb una enquesta, poques coses noves sembla que hagin de passar a Reus. Fragmentació a l'alça, transvasament de vot, escissions de partits i un lleuger favoritisme en els pronòstics de l'alcalde actual Carles Pellicer, però amb ERC i el PSC trepitjant-li els talons.
[predef]eleccions-reus-279[/predef]
Com que no tothom està —per sort— familiaritzat amb la història electoral recent de Reus, fem un breu resum. Els darrers vuit anys, CiU i la seva digievolució PDeCAT han ocupat l'alcaldia amb Pellicer, el primer candidat que va ser capaç de trencar la tradicional hegemonia socialista a la ciutat. En el trànsit entre 2011 i 2015 Pellicer va perdre dos mil vots i tres regidors, però una davallada encara més pronunciada del PSC li va permetre mantenir-se, amb el suport d'ERC i la formació municipalista Ara Reus, que van entrar al govern.
[predef]enquesta-reus-231[/predef]
Llavors la gran sorpresa va ser el resultat de la CUP, que va capitalitzar l'agressiva oposició i la denúncia de l'escàndol INNOVA per alçar-se amb la segona posició amb 6 regidors, només un per sota de CiU. Tothom té coll avall que la CUP no repetirà aquest resultat extraordinari i que pot tornar a una representació semblant a la que tenia el 2011, amb un regidor, en el que és el seu espai natural. On vagin a parar aquests 5.000 vots de diferència pot ser la clau que defineixi majories i pactes la nit del 26M.
Carles Pellicer, s'ho munta força bé i olé
És complicat traçar un perfil personal i polític de Carles Pellicer després de l'himne biogràfic que li ha dedicat fa poc Ariel Santamaria i que encoratjo a cantar en tots els karaokes de la comarca, però ho intentarem. Cal retenir alguna dada bàsica. Pellicer té 60 anys i va néixer per ser alcalde de Reus. No és cap exageració. Té la personalitat i les aptituds ideals per ser alcalde d'una ciutat de poc més de 100.000 habitants. Ni massa ambició, ni massa poca. Pròxim amb la gent, però amb un punt de distància institucional. Coneixedor de la ciutat però no erudit. La seva carrera política a més, ha anat encaminada exclusivament a ocupar el càrrec i les altres atribucions de partit o institucionals sempre li han estat accessòries.
Això s'ha notat més ara, quan les sigles del partit venen poc i la seva candidatura ha apostat per reforçar la seva marca personal, tot configurant una llista transversal amb presència limitada del PDeCAT i molts perfils diferents, independents o exsocialistes com la seva número dos Teresa Pallarès. Carles Pellicer és fill d'una menestralia —o baixa burgesia— local acomodada. En el seu vessant professional va ser comerciant de pintures i vernissos i això va fer que es fes conegut a Reus com a president de l'Unió de Botiguers, un organisme d'inusitat prestigi i influència a la ciutat més que res pel seu lideratge.
Pellicer és casat, no té fills i té una afició gairebé insana per les motos. Catalunya fa pudor de benzina, com diu la dita. Ha arribat a fusionar-se tant amb la ciutat que fins i tot ha inventat un uniforme d'alcalde —com si fos Batman— consistent en trajos blau marí i camises blanques. El seu costat heroic ha relluït aquesta legislatura amb l'afer dels policies allotjats a l'Hotel Gaudí on ningú no esperava tanta fermesa i compromís d'un alcalde titllat de gris i tebi pels seus adversaris. En va sortir clarament reforçat, i més després del sobreseïment de la causa general reusenca oberta per la fiscalia.
Marta Llorens, la rondinaire
La situació d'excepcionalitat que l'esclat del cas INNOVA va produir en la política municipal reusenca va afavorir els espectaculars resultats de la CUP el 2015, que va treure sis actes de regidor i va anar del canto d'un duro de no aconseguir la primera alcaldia catalana important per als anticapitalistes. Els dies previs a les eleccions, la macrooperació policial i juidicial a l'Ajuntament va traumatitzar tant la ciutat que va propulsar la candidatura antisistema fins a un número de vots insòlit. David Vidal —el regidor que juntament amb Xavier Milian va rascar més en les vergonyes de l'escàndol sanitari— va ser llavors l'alcaldable i el capitalitzador de la feina de denúncia. Vidal va plegar a mig mandat i va cedir les regnes del grup municipal a Llorens, que ara també ha assumit encapçalar la llista.
Marta Llorens té quaranta anys. Va néixer al Pla de Santa Maria però es va educar a Salou, on treballa en el camp de l'educació, després d'haver estudiat Filologia Anglesa. Després de les garrotades de la legislatura anterior, ha continuat amb la tasca d'oposició furibunda contra tothom. Tan furibunda que la seva actitud és percebuda transversalment com a agra. Segurament no hi ha hagut cap ple on no hagi estat enfadada i les seves batalles dialèctiques amb Cs han fet perdre la paciència als moderats membres del pacte de govern. També s'ha enganxat amb Rubio d'ARA, que l'ha portat al jutjats per calúmies. Les mocions del Procés, el 155 i el pancartisme generalitzat de la legislatura ha estat un escenari ideal per a les virtuts de Marta Llorens.
Perquè Llorens, a banda de regidora de l'esquerra independentista també és mestra. I actriu que ha interpretat a la perfecció el seu paper de lluitadora valuosa contra la corrupció i la tebior independentista del govern. Ara farà tàndem amb Edgar Fernàndez, que li porta les xarxes socials, que ella no toca, i les previsions no són optimistes, apuntant a una pèrdua del 50% del vot que se'n podria anar cap a ERC. Però la implantació de la CUP a Reus és forta i caldrà veure-ho.
Débora García, l'alienígena
Les invectives de la CUP contra el govern no han estat res comparat amb les hòsties que hi ha hagut a l'interior de Ciutadans. El partit taronja se les prometia felices de cara a les eleccions de 2019. I tenien raons fonamentades: el clima general els era favorable, l'agrupació local del partit començava a tenir una implantació i coneixement important a la ciutat i havia practicat una oposició destructiva però de molta visibilitat, en uns plens monopolitzats per ells i la CUP. A més els resultats del 2015 havien estat bons. Tercera posició amb el 14,37% del sufragi (per damunt del PSC) i quatre regidors.
Totes les bones prospeccions van esclatar quan a Juan Carlos Sánchez, el líder del grup municipal responsable, sobre el paper, dels grans resultats de 2015 va tenir l'acudit de denunciar el seu company de partit i diputat cambrilenc al Parlament de Catalunya, Carlos Sánchez. Al primer Sánchez li van arribar uns whatsapps del segon Sánchez on es demostrava un frau a la Seguretat Social i va demanar a la direcció del partit la corresponent purga ètica. Però no va calcular bé la seva força i va obviar que Carlos Sánchez és la mà dreta de Carrizosa. Resultat: la direcció a qui va purgar va ser a Juan Carlos Sánchez i els seus quatre regidors, expulsats davant la incredulitat general del grup municipal i titllant Cs de partit totalitari i estalinista.
Sánchez i els seus quatre regidors, com a venjança, van optar per presentar una altra candidatura, sota el paraigua del partit de centre-esquerra espanyolista dCIDE, amb poca implantació a Catalunya. Tenen bastant assumit que ho tindran complicat per aconseguir representació, però es conformen en prendre vot a Cs i perjudicar seriosament les opcions de la formació taronja. Sánchez, un empresari reusenc de 49 anys dedicat al fred industrial, era un pes pesant del partit a Tarragona, present des de la fundació el 2006.
Per contrarestar aquesta desbandada i el desgast de l'escissió, Cs ha confiat en la marca global del partit i ha col·locat com a cap de llista a Débora García, una advocada reusenca que sembla que baixi d'Arbeca i encara no ha entès gaire les dinàmiques municipals. Els quatre anys que es passarà presumptament a l'oposició ajudaran a saber si està aquí de pas o per quedar-se.
Andreu Martín, socialista
Socialista perquè no se sap ben bé què dir-ne. Martín és un professor d'institut molt simpàtic, llicenciat en Físiques i molt concernit per la climatologia, la meteorologia i l'educació ambiental. Ha encapçalat bona part del mandat un grup municipal de quatre regidors i ha fet una oposició tranquil·la i poc substanciosa, mantenint sempre unes formes, això sí, exquisides. Té l'avantage que per malament que li vagi li anirà millor que el 2015, quan el PSC amb Vallès va treure els pitjors resultats de la seva història a Reus.
El partit l'ha premiat ara amb la primera posició de la llista. Un premi a la constància, per ser un home lleial al PSC, per haver-se menjat els pitjors gripaus des de la marxa de Lluís Miquel Pérez i per ser un perfil amb moltes ganes de pactar des de la moderació i entrar en qualsevol govern. Sempre que no el lideri Pellicer, a qui ja considera completament amortitzat.
Noemí Llauradó, mà de ferro en guant de bleda
Rere l'aparença una mica pusil·lànime que transmet, Noemí Llauradó s'ha forjat una fama de controladora i de política fèrria. Després de la travessa del desert que va significar per a ERC quedar sense representació a l'Ajuntament, el 2015 va aconseguir dos regidors que li han servit per posar ordre a les famílies del partit reusenc, tradicionalment dominat per l'expresident del Parlament Ernest Benach. Llauradó, una advocada de 40 anys i funcionària de la Generalitat, va optar per donar suport al govern de Pellicer per apuntalar la seva imatge i preparar-se per fer el salt a l'alcaldia.
Per consolidar-se, Llauradó va assumir la regidoria de Salut i la patata calenta de traspassar la gestió de l'Hospital a la Generalitat. Un procés que ha dut amb seriositat però sense poder amagar el fracàs que significa per a la ciutat perdre el control de la institució. S'ha fet una llista a mida, amb perfils externs al partit com l'advocat Daniel Recasens i l'empresari Carles Prats, de Vermuts Miró. Amb l'objectiu de produir un sorpasso improbable que la catapulti a presidir els plens municipals, on ha tingut una relació complicada tant amb l'oposició com amb els socis de govern. Serà difícil que ho aconsegueixi però preveuen, com a mínim, doblar la representació amb vots provinents de la CUP, de CiU i emparant-se en el moment de creixement nacional del partit.
Sebastià Domènech, un home d'antes
Segurament, un dels pocs municipis de Catalunya on el PP té unes bones perspectives és a Reus. La crisi de Cs s'ajunta a la ciutat amb un candidat consolidat del PP, Sebastià Domènech, que defensarà el 8% del vot i dos regidors que va obtenir el 2015. A diferència de Cs, el PP sí que compta amb un alcaldable amb experiència i coneixement profund de Reus, regidor ja veterà des de 2003 i amb presència al govern.
A més, Domènech, de 60 anys, de caràcter tradicional i amb molta implicació amb associacions religioses, és un home que cau bé, amb una proximitat política d'una altra època i una sornegueria popular de barra de bar que ja costa trobar entre els polítics actuals. Com a contrapartida és un home amb limitacions, posat en el seu moment per la direcció per desactivar el poder d'Alícia Alegret. Si pot recuperar el vot que li va robar Cs —i pot contenir la fuga a VOX, que es presenta a Reus per primer cop amb Jordi Ferré, un candidat molt justet, i la base dels 500 vots de l'extinta PxC— tornarà a tenir opcions de pintar alguna cosa al consistori.
Daniel Rubio, el motivat
Daniel Rubio té 37 anys i ja ha fet un munt de coses, segons ell. Periodista amb molta experiència en mitjans, emprenedor en el sector de la producció audiovisual, president de la Jove Cambra i director de comunicació en organismes oficials, Rubio té una presència jove i dinàmica, una ambició sense límits i un posat una mica xulesc. Tothom sap que vol ser alcalde en lloc de l'alcalde i ell es pensa que tard o d'hora ho serà.
A tal efecte va fundar el partit municipalista ARA, amb èxit remarcable (exportat a d'altres poblacions) i valent-se de la popularitat local de Jordi Cervera, l'esportista local excap de llista que en la campanya actual la formació ha hagut d'amagar bastant, perquè els últims mesos se l'ha vist massa pels carrers de la ciutat amb el prestidigitador financer Clifton Onolfo, el propietari d'Schrodinger del C.F. Reus. Amb tot, ARA comença a tenir implantació, i haver entrat a donar suport al govern de Pellicer reforça Rubio i li dona un aire d'opció seriosa de futur que no tenia.
Lluís Pallejà, el primari
El 2015, la formació municipalista De Nou Reus, liderada per l'advocat reusenc Lluís Gibert, va obtenir 987 vots que van quedar lluny de la possibilitat d'obtenir representació però que van fer forat en l'electorat d'altres formacions. Per a aquesta ocasió Gibert i l'entorn del partit, conjuntament amb l'impuls de l'ANC i el moviment nacional Primàries Catalunya ideat per Jordi Graupera, han donat suport al procés de primàries locals que pretén reunir desencantats amb la gestió dels partits catalanistes majoritaris (ERC, PDeCAT i CUP) i reivindicar el mandat independentista de l'1-O.
El guanyador de les eleccions primàries d'aquest moviment civil transversal i corresponent candidat a l'alcaldia va ser Lluís Pallejà, conegut emprenedor reusenc de 45 anys provinent del sector agrícola en una empresa familiar on va ostentar la gerència i relacionat amb múltiples associacions i plataformes cíviques de la ciutat. Com en el cas de dCIDE de Sánchez, ningú no els dona opcions de sortir però és segur que, poc o molt, arrossegaran vots dels tres partits catalanistes i els poden fer mal.
Pilar Flamenco, la desclassada
Dos candidats més, amb molt poques opcions de representació. Pilar Flamenco encapçala la llista reusenca de Comuns. Secretària Generalde Podemos Reus, també ha hagut de superar un procés de primàries internes amb moltes víctimes col·laterals.
Valentín Rodríguez, el perifèric
I per acabar, Valentín Rodríguez, provinent dels socialistes, que ha fet servir —amb no poques crítiques al respecte— la plataforma de l'associacionisme veïnal implantat amb força als barris perifèrics de la ciutat per optar a l'alcaldia amb el nou partit Entre Veïns.
