És divendres al matí i no sé com entrar al Teatre Bartrina. Hi he quedat amb Lluís Capdevila perquè em faci la prèvia del concert que hi farà diumenge. Suposo que deu preparar el piano i ens diem amb l'Àngel Ullate, el fotògraf de la casa, que estaria bé fer-li quatre fotos dins. Trec el president del Centre de Lectura Lluís Miquel Pérez del seu despatx i li demano com s'ha de fer per obrir el recinte. Era bastant fàcil. Només calia anar fins a la plaça del Teatre —Pérez m'hi acompanya com qui porta un nen justet a escola— i trucar el timbre. Quedo meravellat de la senzillesa dels mètodes analògics. Gràcies, president.
A dins ja m'hi espera Capdevila, que té posat d'artista i és una mica aliè a les meves vicissituds. El deixo amb el fotògraf que s'entenguin i pujo a l'escenari. El piano ja hi és, un afinador hi treballa. És un piano bonic, d'un caoba tirant a clar, sembla antic. LI pregunto al Lluís Capdevila què tal és. N'està content: «normalment has de llogar pianos de cua per tot arreu, aquí tenim la sort de tenir aquest, que és un bon piano». M'explica que és una peça de més de cent anys, de fabricació catalana, solvent encara avui, si no és per algun virtuós oriental molt exigent. Tinc entès que era propietat del Centre de Lectura i que l'entitat el va cedir al consorci del Bartrina a canvi de vés a saber què. Fonts anònimes em diuen que el Centre també tenia un Yamaha que jo no he vist enlloc. Aprofito per denunciar que hem perdut un piano de cua, per si algú el troba.
Feta la sessió de fotos, passem a l'avantllotja i li demano al Lluís Capdevila (Falset, 1981) que m'expliqui una mica de què va aquest nou disc Ètim que ens presentarà i la seva trajectòria artística. Capdevila ha creat aquest disc amb un piano instal·lat entre les botes de la cooperativa de Falset. Durant set mesos ha tocat per al vi, gairebé sempre que ha pogut, hores i hores, i tant ell com l'enòloga del celler afirmen que n'ha resultat un vi —sota l'influx de les ones sonores— singular i vivíssim. Dues anyades de Syrah que conformen una edició especial i limitada que commemora el centenari de la Cooperativa.
—Vius de la música?
—Vaig estudiar Dret i vaig posar-me a treballar en una agència de la Propietat Intel·lectual, però quan tenia 25 anys em vaig començar a dedicar a la música i, fins a dia d'avui, no he fet cap altra cosa. No sé mai si el mes que ve podré viure d'això. És una qüestió de fe i vocació. Et puc dir que porto quatre anys d'autònom. Saps què vull dir?
—D'on et ve això de tocar el piano, tens antecedents familiars?
—La meva àvia havia tocat de jove i havia fet alguna classe al conservatori de Tarragona, però fa molts anys. Quan tenia sis anys ja anava darrere dels teclats. Mon pare em va comprar un piano al Music's d'aquí Reus i és on vaig fer les primeres classes. Em baixaven cada dissabte i anava aprenent cançons de repertori modern. The Beatles, Police i coses d'aquestes. El primer any i mig vaig fer això. Quan vaig tenir edat ja vaig començar una formació més clàssica a Falset, per lliure i examinant-me al Conservatori de Tarragona. Vaig tenir una breu etapa formativa, gràcies a una beca del Ministeri de Cultura. I després tocant i fent concerts. Em vaig formar en el jazz però he anat tirant cap a un estil propi. He fet quatre discos amb música original meva, tret d'algun estàndard i algun bolero.
—Deus tenir referents musicals, més per compondre que per tocar, suposo.
—Doncs no, és més aviat al revés. Em fixo en com toquen els pianistes. Intento que compondre sigui una cosa més meva, escolto de manera natural i si no escolto res no componc. Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres però el món de la composició és molt meu. A l'hora de tocar sí que em miro els clàssics, com improvisen. Brad Mehldau, Keith Jarret, Bill Evans.
—Tens tirada a les melodies, al fraseig llarg, a una música una mica fora del temps. M'equivoco?
—El primer disc és més rítmic, més de jazz. El segon és piano sol, tot improvisat, ara no ho sabria repetir. El tercer i aquest últim sí que és com tu dius i han sortit més melòdics. Però això no vol dir que ara no treballi un concepte contrari, amb dos bateries si convé.
—A qui et relaciones, ets de cap escola?
Sempre he sigut una ovella lliure ni he fet cap camí convencional, res sistemàtic, no he passat per l'ESMUC. Sí que em vaig treure un doctorat de piano als Estats Units, i un màster en piano jazz. He seguit el que tenia ganes de fer.
—No vols tornar a Nova York? Tothom vol anar-se'n a Nova York.
Hi vaig viure nou anys, estudiant i treballant en molts llocs[va fer fins i tot de pianista en esglésies evangèliques]. Hi tinc un vincle i sovint hi torno: tinc visat d'artista i hi tinc gent i concerts. Hi puc anar quan vulgui però viure el dia a dia de Nova York és una cosa que ja he fet i ara tenia ganes de tornar cap aquí. La ciutat m'aportava inputs musicals però tots els discos els he fet aquí, allà no tenia temps ni forces ni espai creatiu. És un punt de trobada, està molt bé, però els músics, per evolucionar, en marxen.
—Parla'm d'Ètim, el disc fet amb la Cooperativa de Falset. Com va anar?
És un altre acte de fe. Tenia la idea, ja a Nova York, i havent fet l'educació primària i secundària a Falset, tenint arrels, familiars i amics en el món del vi i la vinya, d'aplicar música al vi. Què passaria si jo toqués entre botes de fusta plenes de vi? Com afectarien les ones sonores que commouen la gent en un concert a un líquid orgànic? No tenia dubtes que l'energia creativa l'afectaria. Arran del videoclip on tocava al penya-segat de Siurana, vaig fer una sèrie de concerts en llocs emblemàtics del Priorat i vaig entrar en contacte amb la Cooperativa. Els va encantar la idea, per celebrar el centenari, no sabien què fer.
El febrer de 2019 ja tenia un piano de cua —encara hi és— instal·lat en una sala de criança. Pujava de Reus a les vuit del matí, hi feia un fred que pelava. Tocava sis o set hores mentre els treballadors al·lucinaven de tenir cada dia acompanyament musical. Se sentia de fora, venien turistes. En total unes 500 hores, guiant-me pels cicles lunars, durant set mesos, que han donat com a fruit aquest disc.
—El vi a què li has tocat ha sortit més bo.
L'enòloga em deia que sí, que el vi evolucionava millor i que era més viu. És més intens, amb tanins més marcats, estava millor que l'altre. Vam equilibrar l'afinació amb les freqüències de la terra i ho vam clavar. Vaig tocar a dues anyades de monovarietal de Syrah, la 2012 i la 2018. Ara amb el disc venem la primera (30€ disc + ampolla). És un gran camp d'exploració que s'obre, artísticament i científicament. Jo sabia que funcionaria però s'havia de fer i m'estranyava que no ho hagués provat ningú.
—Afirmes que el teu acte creatiu ha modificat el vi i ara t'he de preguntar si el vi ha afectat el teu acte creatiu.
—Esclar. És un retrobament amb les meves arrels, al poble que feia anys que no havia estat. Entrar en una nau industrial modernista amb olor de vi tremenda. Estar tocant allà hores i hores et condiciona a tocar segons quina cosa. Estava obert al que la situació em suggerís. Algun dia pujava de Reus a les dues de la matinada i tocava entre un silenci sepulcral.
—Què faràs diumenge al Teatre Bartina?
—Tocaré el disc i acabarem amb una part més jazzística i rítmica. Es podrà tastar l'Ètim Syrah 2012 criat sota l'influx de la meva música abans i després. També es podrà comprar aquesta edició especial, a preu rebaixat. S'haurà de seguir el de 2018, no descarto tocar a les ampolles. El desembre ja vaig fer deu concerts a Taiwan tocant aquest disc i va interessar molt el projecte.
—Una reflexió final.
—Vivim en un moment de crisi global de la cultura. Amb cinquanta persones de públic interessat en el que faig a cada lloc ja puc anar tirant però aquesta gent té de 40 a 65 anys, aquí, a Nova York o a Taiwan. No veig relleu generacional, tret d'alguna excepció en gent molt jove. El cas però, és que com menys cultura, també, més qualitat. Només quedarà el que és bo. Ens hem d'agafar a això.