El 21 de desembre, la periodista Neus Tomàs, directora adjunta d’eldiario.es, a qui llegeixo sovint i a qui tinc en molt bona consideració pels seus articles i llibres, escriu una piulada en què afirma:
«El curandero Josep Pàmies i uns quants més se'n van anar ahir a la porta de la residència de Tremp, on han mort 60 persones, per fer propaganda del seu lleixiu. Ho diré en pallarès: "Així se'n pergués la mena'.»
Era una piulada que contenia un error, una qualificació gens periodística i un desig més propi de mi que no d’ella. Perquè Josep Pàmies i els seus, entre els quals no m’incloc (NO M’INCLOC, ho escric gran tot i que als fanàtics de qualsevol mena poc els importa) van anar a la residència de Tremp, on 60 avis i àvies han mort per coronavirus, i hi van deixar artemisa. Devia sonar massa poc «atacable» que fos artemisa el que acabaren repartint, tot i que confondre el clorit de sodi amb l’hiperclorit de sodi tampoc està massa malament. Ni un ni l’altre jo me’ls prendria per solucionar res però quan vols popularitzar un atac contra algú és més fàcil de fer utilitzant paraules conegudes i el «lleixiu» (l’hiperclorit) és més conegut que no pas el MMS (el clorit), que és el que aquesta gent proposa com a possible solució a la covid-19. Per tant, la periodista fa anar la paraula «lleixiu» per denigrar-los, que tothom sap què és i és un disbarat dir o fins i tot recomanar que la gent se’n prengui. No passa res, tot val si la finalitat és bona. La Neus Tomàs, però, només reproduïa aquest petit error perquè la «confusió» fa dies que va i no cal que la solucionem perquè els robots no pensen mai, per sort...
La frase final de la piulada, «així se’n pergués la mena», em sembla suggerent però també estranya en una periodista de la seva talla. Estranya perquè la Neus Tomàs no insulta ni desitja la mort o la desaparició de ningú mai, com a bona periodista que és. Investiga, contrasta, informa i opina però no deixa anar aquest tipus de valoracions o opinions tan dures, almenys des que jo la llegeixo. De fet, no arriba a opinar així ni quan gent perfectament identificada produeix-facilita-provoca 60 morts. Perquè, parlem clar, qui gestionava la residència de Tremp on han mort 60 avis i àvies? Doncs la Fundació Fiella, una fundació que és membre de l’associació de Centres Socio-Sanitaris Catòlics de Catalunya (CSSCC). La gerent de Salut a la regió sanitària de Lleida i el Pirineu, Divina Farreny, va manifestar, sobre la gestió de la residència que els inspectors de Sanitat havien descobert «llacunes d’higiene i mancança de mesures anticontagi al centre; falta de personal, ús incorrecte dels EPI, desinfecció insuficient i irregularitats en l’aïllament dels interns.» La periodista Neus Tomàs va desitjar que «es pergués la mena» dels gestors de la residència? No. Va fer cap piulada desitjant que «es pergués la mena» dels de la Fundació Fiella? No. Va dir públicament que desitjava que «es pergui la mena» dels catòlics que gestionen la vida de milers i milers de persones a Catalunya no per caritat sinó com a negoci i als quals se’ls han mort desenes d’avis i àvies? No.
Sí que va fer una piulada en què desitjava públicament que «es pergui la mena» del «bruixot» Pàmies. I és que l’ambient hi porta. Pàmies i la Dolça Revolució han fet trobades de gent sense mascareta ni separació entre la gent enmig de la pandèmia, alhora que ell proposa la utilització del MMS (clorit de sodi) per guarir-lo, quelcom que pel poc que en sé jo és una autèntica presa de pèl. Aquesta posada en escena de Pàmies l’ha posat en la diana de moltíssima gent que no gosen apuntar a altres dianes perquè, en bona part, o no es mostren o són inatacables. I a nivell col·lectiu, als ximplets ignorants entre les quals m’incloc, quan la ràbia per la mort de persones properes, per la nefasta gestió de la crisi o pel que sigui ens omple el cos de verí, és més fàcil llençar-lo contra Pàmies que contra la Fundació Fiella, ens és més fàcil atacar el «bruixot» que fa propostes inútils que no pas els gestors reals del desastre que estem vivint. I aquí crec que és també especialment interessant la utilització de la paraula «bruixot», gens periodística tampoc. La piulada tenia, tres dies després, 109 retuits i milers de m’agrada; i el seu impacte en termes de xarxes era immens...
El mateix dia 21, jo vaig fer una contesta a aquesta piulada en forma de twitt poca-solta i ironitzador (sense el hehehe preceptiu), d’aquells que cal esborrar quan els rellegeixes però que en aquest cas no vaig esborrar perquè el que va passar després em va resultar molt més interessant que la pròpia piulada. El twitt deia això:
«Sense ser-ne fan, sí que podem dir que la medicina tradicional, la que jo també utilitzo, porta seixanta (SEIXANTA) morts a Tremp i els "curanderos", cap (0). Potser caldria ser una mica menys arrogants, no?»
Què va passar, després? Doncs una tempesta gran, plena de merda... La nit del dia que el vaig escriure, alguna persona amb qui es podia parlar em va interpel·lar per xarxes i, com sempre que puc, vaig intentar debatre, argumentar, explicar, etc. En aquest cas, el debat es va situar en la valoració de la ciència davant la superstició, un tema que la gent que em coneix sap que sovint plantejo i en què pràcticament sempre prenc la defensa de la ciència com a eix dels meus plantejaments, la qual cosa m’ha generat sovint acusacions de dogmàtic cientifista, etc. Aquest cop, però, vaig utilitzar argumentacions que sovint he llegit, i que en part comparteixo, sobre la conversió de la ciència en nova religió per a l’absoluta majoria de les persones que, com jo, la defensem, però en desconeixem els mecanismes de funcionament intern.
L’endemà, però, la cosa va canviar... Des de primera hora, des d’una colla de comptes de twitter, van començar a insultar-me i a amenaçar-me d’una forma salvatge. Em va sorprendre una mica però els vaig anar llegint un a un perquè em va fer gràcia de veure aquella mobilització, la intensitat de les paraules emprades i, fins i tot, l’odi que desprenien algunes de les piulades.
Hi havia respostes diverses que es podien agrupar de formes concretes. Les de primera hora tenien com a característica compartida que utilitzaven un llenguatge semblant, amb l’insult com a principal argumentació, i els comptes des d’on es feien tenien pocs seguidors; eren els més desagradables i durs, sense miraments. Després, hi havia les que aprofitaven per atacar-me per temes que no hi tenien res a veure, demanant que m’expulsessin de la CUP (fa anys que no en soc membre), de la CGT i de la Via Làctia; mostrant com de dolents i fastigosos som els anarquistes per a l’anticapitalisme i les esquerres en general i enviant-me com a solució al gulag (Stalin fot fàstics fins i tot quan el fan anar postmoderns que diuen que odien la postmodernitat) o dient que havien perdut la confiança en mi, i alguns fins i tot en els meus llibres... Altres se sumaven a la crema pública insultant però admetent debat, la qual cosa és normal en els comptes que no són bots, i a cada un d’ells, fins que em vaig cansar, vaig respondre. Algú, també, es va encarregar de fer córrer el twitt entre grans comunicadors del país, mostrant-los què deia un xalat que, com jo, defensava el lleixiu per guarir la covid... Mai no ho he fet i sí, en canvi, que hi he escrit en contra però qui ho feia buscava un objectiu concret i li importava poc mentir si aconseguia que aquests comptes amb centenars de milers de seguidors acabessin atacant-me.
En aquell moment, vaig tenir una interessant xerrada per àudio amb el pagès i company Gerard Batalla. El Gerard em va dir que la colla dels primers atacs, dels professionals que a mi m’havien insultat i amenaçat, a ell l’havien matxacat uns dies abans per un twitt semblant al meu seguint el seu estil, que parteix sovint de la ironia, una forma de fer política que entenc que molts caps quadrats no entenen com a possible si atenem algunes piulades que afirmaven que el meu twitt traspassava totes les línies vermelles i el seu autor, jo mateix, mereixia l’infern atiat per legions d’àngels de bufera. Els pesi tant com els pesi, la ironia continuarà flagelant-los fins al judici final, perquè almenys jo no penso canviar, i el Gerard i altres em sembla que tampoc. Així, després de la xerrada amb el Gerard, podia deduir que els de primera hora eren piuladors com a mínim organitzats.
Dins del meu cap, no deixava de plantejar-me què passaria si aquesta colla de twittaires s’haguessin indignat la meitat del que ho van fer amb la meva piulada amb la gestió de la fundació catòlica Fiella, a qui el mateix dia del meu twitt la Fiscalia Provincial de Lleida va decidir investigar per «possibles responsabilitats» per homicidi imprudent. Sense cap mena de dubte, a les xarxes no s’hauria parlat de res més i s’hagués assenyalat la Fundació Fiella, el Bisbat de Lleida i els geriàtrics pensats (només) com a negoci com a assassins, criminals, escurabutxaques (per situar els insults en el nivell dels que jo vaig rebre). Però no era el cas, res d’això no va passar...
Enmig del debat, agre a voltes, ple d’amenaces que vaig denunciar i d’insults que vaig silenciar (parlo de centenars o de milers), aparegueren escletxes de llum que per elles soles esdevingueren il·lustratives del que passava allà, que no era un linxament contra mi per haver fet un twitt poca-solta sinó una altra cosa molt més important.
Així, la Gemma Ortega, que fa 36 anys que treballa a la sanitat pública, afirmava en una piulada que «Moltes coses del Pàmies em fan riure, no en sóc seguidora. Però també s’haurien de qüestionar la medicina convencional» i recomanava la lectura de l’informe APEAS realitzat per l’Agencia de Calidad del Sistema Nacional de Salud del Ministerio de Sanidad. Li vaig fer cas i vaig caure de cul en veure les dades que inclou sobre efectivitat de medicaments suposadament testats, provats i garantits. Llegiu-lo: https://www.mscbs.gob.es/
La Txell Bragulat, per la seva banda, escrivia que «jo al que tu anomenes "tradicional" n'hi dic "hegemònica" o "moderna" o "al·lòpata". Justament la medicina "tradicional" seria la més propera a sabers, experiències i coneixement populars que la "modernitat" ha desbancat, per dir-ho suau.» I crec que també té raó. Aquest era el tema, no nou però ara, en pandèmia, sabem per experiència històrica que no ens és permès de dir res que no estigui previst. I qui surti del guió, castanya!
Els atacs van continuar durant dos dies, la majoria fets de bona fe i ja sense el to amenaçador i insultant de la colla central del primer dia. Consultat un bon amic d’aquests que ho saben tot sobre xarxes i ordinadors, em va dir que segurament el que havia passat era que algú tenia organitzat un equip de bots o bé de comptes afins per tal de rebentar qualsevol qüestionament d’aquest experiment social on estem encabits i on, com ha passat en qualsevol de les pandèmies anteriors, hi ha una veritat única, en aquest cas corroborada per la paraula «ciència» que fa impossible qualsevol debat públic, qualsevol plantejament diferent al que afirma que arribarà una vacuna (i ja les tenim aquí) que serà segura del tot perquè és «ciència», ens la posarem i qui no ho faci pobre d’ell i conte contat conte acabat.
O, per acabar amb altres paraules, en aquest cas també d’una piulada de la Txell Bragulat: «1. Tuiter no és lloc per a debats rigorosos. 2. Quan dissenteixes del dogma de la medicina hegemònica o defenses el dret a dissentir, has begut oli. 3. El «sistema» és prou robust, engendra «torquemades» arreu.»
I a mi poc em queda per afegir, si no és que davant dels «torquemades» de vestits diversos no callarem i que per molt que s’hi esforcin no deixarem de dissentir, ens acusin de les mentides que vulguin.