L’escalfament global que, amb una taxa d’augment tèrmic més o menys elevada, s’aprecia a qualsevol país o regió del món, és molt notori a la conca del Mediterrani, on geogràficament s’inclou bona part d’Espanya. Les terres banyades pel Mediterrani es consideren una àrea particularment sensible a l’escalfament. No és la regió més afectada, que correspon a la conca de l’Àrtic, però el seu augment tèrmic és superior a la mitjana planetària.
Respecte al període de referència establert a la segona meitat del segle XIX, a finals de la dècada passada l'increment global de la temperatura mitjana anual de l’aire a la superfície es calculava en 1,1 ºC, mentre a la conca del Mediterrani s’elevava a 1,4 ºC. Ara ens trobem en 1,2 ºC i 1,5 ºC respectivament.
Per contra, l’evolució de la precipitació (variable climàtica decisiva al clima mediterrani) no resulta clara ni general en sèries climàtiques prou llargues a causa de la seva modèstia o per la seva elevada variabilitat temporal i espacial.
Podem afirmar que a molts llocs del Mediterrani avui plou menys que fa un segle?
L’anàlisi d’una de les sèries pluviomètriques de major qualitat, de 109 anys de longitud, continuada, sense llacunes, sistemàtica i homogènia, localitzada a la perifèria de Barcelona, aporta llum sobre l’evolució pluviomètrica secular.
Una estació centenària
L’Observatori Fabra està localitzat al municipi de Barcelona, fora de la continuada edificació urbana, a 410 m d’altitud i orientat cap al mar. Pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
La institució disposa de registres meteorològics continuats i d’una gran qualitat des del 1914, motiu pel qual les seves sèries cobreixen 109 anys. Aquest fet va portar a l’Organització Meteorològica Mundial a concedir a l’Observatori Fabra la distinció d’«estació centenària d’observació a llarg termini» el 2018.
Els anys més secs a Barcelona
La precipitació mitjana anual de l’observatori durant el període complet de 1914-2022 és de 614,6 mm, una quantitat relativament modesta. El seu coeficient de variació, que expressa la variabilitat interanual de la precipitació, és d’un 25,5%. Com a referència, els valors que a la península Ibèrica superen el llindar del 20% corresponen a pluviometries altament variables, típiques de la manera de ploure irregular i a vegades compulsiva de les terres amb clima mediterrani.
Com a exemple, l’any més pluviós, 1971, va acumular 1 122,5 mm, mentre que el més sec, 2022, a dures penes va superar els tres-cents mil·límetres (307,7 mm). Arrodonint, l’any més pluviós no va estar lluny de duplicar la mitjana i el més sec es va quedar a la seva meitat.
Precipitació mitjana anual registrada a l’Observatori Fabra durant el període 1914-2022
A la figura es presenta la sèrie de precipitació anual completa de l’Observatori Fabra. En aplicar-li el test no paramètric de Mann-Kendall –el més universal per decidir si una sèrie temporal presenta una tendència estadísticament significativa–, no s’observa ni augment, ni disminució. Si s’aplica el mateix test als últims 50, 30 i 25 anys, tampoc pot admetre’s una tendència estadísticament significativa. Per tant, es conclou que avui pràcticament plou el mateix a Barcelona que fa un segle.
Tot i això, l’any més sec de la sèrie és l’últim (2022) i el segon més sec, el penúltim (2021), fet que resulta molt poc probable en una sèrie aleatòria. A més, durant l'últim decenni de la sèrie se situa també el tercer any més sec, que va ser el 2015, amb 345,8 mm.
Resumint, els tres anys amb una menor precipitació, i els únics amb menys de 400 mm, es concentren als últims vuit anys. Un valor de pluja anual inferior a 350 mm, a vegades, 300 mm, ha acostumat a determinar a la península Ibèrica les terres amb major aridesa, com el sud-est o els sectors centrals de la conca de l’Ebre. S’ha de matisar el fet que el segon any més plujós va ocórrer també durant aquests últims vuit anys, el 2018, amb 988,0 mm.
Un futur amb major escassetat hídrica
Estem encara lluny de poder afirmar que la sèrie pluviomètrica anual de l’Observatori Fabra, completa o dels últims 50, 30 i 25 anys, presenti una tendència a la baixa que sigui estadísticament significativa. A bona part d’Espanya encara no és clara la reducció de la pluja analitzant sèries llargues d’un segle de duració. Només durant períodes més curts i a escala mensual hi ha minvaments significatius a alguns llocs.
El que sí que demostren els registres de l’observatori és que els últims anys, i en particular els dos últims, concentren els rècords d'escassetat pluvial. Sens dubte, això està provocant un impacte negatiu en el medi natural, potser només accidental.
Malgrat això, s’ha d’afegir que les projeccions climàtiques per al conjunt de la conca del Mediterrani, així com altres per a Espanya i, en particular, per a Catalunya, anuncien un minvament pluviomètric al llarg del segle, amb un cert nivell d’incertesa.
En tot cas, encara que plogués el mateix al llarg de les pròximes dècades, l’augment de la temperatura, pràcticament assegurat, produirà una major escassetat hídrica per l’increment de l’evaporació potencial i una exigència major d’aigua per part de la vegetació natural i dels cultius.
En conjunt, es dibuixa per a les pròximes dècades un entorn de l’observatori i dels àmbits pròxims més secs, per l’augment de la temperatura i, amb major incertesa, per una certa reducció pluviomètrica.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.