Part indestriable de l’antiga vegueria de Vilafranca, el Baix Penedès és sinònim de cultura i tradició, patrimoni ancestral i platges familiars.
Un tast geogràfic i històric de la comarca del Baix Penedès
La limitació provincial espanyola esquinçà el Penedès entre Tarragona i Barcelona, un fet que en el moment que la Generalitat de Catalunya va elaborar les comarques el 1936, va introduir una divisió que no es corresponia amb la realitat històrica i socioeconòmica del territori.
Actualment el Baix Penedès presenta un conjunt de realitats complexes relacionades amb el creixement desequilibrat i la manca d’un nucli prou potent que lideri amb força la comarca; esdevenint en bona part, un territori que es mou entre el turisme estacional de la costa i el despoblament dels pobles agrícoles d’interior.
Repassem en aquest article les dades més essencials de la geografia, la història i la climatologia d’aquesta comarca.
Situació
El Baix Penedès no presenta una delimitació gaire coherent amb relació al relleu geogràfic, especialment amb l’Alt Penedès, amb el qual presenta una continuïtat absoluta, formant part de la Depressió Prelitoral.
Al sud-est, la delimitació lògica és el riu Foix i l’extrem oest de les muntanyes del Garraf, però nuclis com la Gornal i la Clariana alteren aquest límit en integrar-se a l’administració de l’Alt Penedès. A l’oest, el Massís de Bonastre esdevé un límit vers el Tarragonès, si bé històricament, la influència penedesenca arribaria fins al riu Gaià. Només al nord, la serra del Montmell esdevé una delimitació completament natural vers la comarca de l’Alt Camp.
D’aquesta manera, el Baix Penedès troba els seus límits administratius en les comarques germanes de l’Alt Penedès i el Garraf a l’est, l’Alt Camp al nord i a l’oest, i el Tarragonès al sud-oest.
Amb capital al Vendrell, el Baix Penedès fou un territori marcadament rural i agrícola, amb vincles socials i històrics plenament vilafranquins. A partir de la segona meitat del segle XX, i en especial del segle XXI, l’impacte de la immigració, el creixement desmesurat del turisme estacional i l’establiment de treballadors de l’àrea metropolitana de Barcelona desdibuixaren l’essència comarcal, que avui en dia, presenta seriosos reptes a resoldre per garantir la cohesió social.
Història del lloc
Una bona mostra de restes lítiques, pintures rupestres i troballes arqueològiques, evidencien el poblament continuat de l’actual comarca del Baix Penedès des del Paleolític superior. En destaquen diverses coves a Bellvei, Calafell, o el Montmell, i especialment, les pintures de la cova de Vallmajor d’Albinyana i el menhir de Can Ferrer (el Montmell), un dels més meridionals del Principat.
Ja en època ibèrica, com el Camp de Tarragona, el Penedès era terra de cossetans, un poble que fou força actiu a la comarca del Baix Penedès, on, abans de l’establiment romà, formava una densa xarxa de petits assentaments i dos nuclis més importants situats a Banyeres del Penedès i Calafell.
En època romana el territori no conservà cap nucli poblacional de gran rellevància, si bé fou dinàmic, amb mansiones (hostals) i nombroses villae que s’aprofitaven del pas de la Via Augusta, a mig camí de Tarraco (Tarragona) i Baetulo (Badalona). En destacaren les mansiones de Stabulo Novo, identificada amb l’Arboç, i Palfuriana, situada al voltant del Vendrell.
Ja a l’alta edat mitjana, sense transcendència visigòtica a la zona, el comtat de Barcelona trobà al Penedès la seva frontera meridional vers l’expansió peninsular sarraïna. Fou en aquest període quan nasqueren la majoria de poblacions (i castells) de la comarca, majoritàriament sota el domini del monestir de Sant Cugat del Vallès, o directament de la corona comtal en el cas de l’Arboç; totes elles en l’àmbit de la vegueria de Vilafranca.
Acabat el període Medieval, l’Edat Moderna fou tan turbulenta com a la resta del país, amb presència significativa de combats i setges en les guerres dels Segadors i de Successió; si bé amb l’arribada del segle XIX, la Guerra del Francès fou tant o més virulenta sobre les poblacions del Penedès. En aquest conflicte, l’Arboç, vila més important del Baix Penedès, i en certa manera, capital històrica darrere de Vilafranca, fou saquejada i cremada, quedant totalment empobrida i quasi deshabitada, manllevant a la futura comarca del Baix Penedès un nucli de pes que pogués liderar el territori.
La recuperació socioeconòmica dels conflictes bèl·lics anà estretament lligada al món agrícola, i en especial, de la vinya; un fet que accentuà l’impacte catastròfic de la crisi de la fil·loxera sobre el Baix Penedès. Durant la primera meitat del segle XX, la comarca esdevindria un territori poc reeixit, que no revifà fins a l’arribada, a partir dels anys 60, de la immigració espanyola i l’auge del turisme, que dispararen la població i feren proliferar nombroses urbanitzacions a tocar del mar.
Una recuperació demogràfica que tanmateix, a partir del segle XXI sumà de manera desequilibrada, una gran quantitat de treballadors de l’àrea metropolitana de Barcelona, provocant seriosos problemes de cohesió social en un territori mancat d’una estructuració urbana coherent, i sense un teixit industrial prou potent per combatre la dependència del turisme estacional i la realitat d’esdevenir un conjunt de ciutats dormitori de la regió metropolitana; uns problemes que s’accentuaren encara més amb la darrera crisi econòmica.
Els pobles del Baix Penedès
La comarca del Baix Penedès té una extensió de 296 km², i segons les dades del 2018, una població de 102.409 habitants, la immensa majoria dels quals, establerts al Vendrell, Calafell i Cunit. Abans de la crisi de la fil·loxera de finals del segle XIX, havia assolit els prop de 19.000 habitants, doblant la població de finals del segle XVIII. Uns registres demogràfics que no recuperaria fins a l’arribada de la immigració espanyola i el boom del turisme de costa de la segona meitat del segle XX.
Endemés, a partir del segle XXI, la comarca visqué un establiment generalitzat de treballadors de l’àrea metropolitana de Barcelona, que dispararen transcendentalment la població, passant dels poc més de 56.000 habitants l’any 2000, als més de 100.000 que registra actualment.
D’aquesta manera, el Vendrell és la capital de la comarca i la localitat més poblada, amb 37.153 habitants. La segueixen Calafell, amb 25.444. i Cunit amb 12.326.
El Baix Penedès doncs, es conforma de 14 municipis: el Vendrell, Calafell, Cunit, l’Arboç, la Bisbal del Penedès, Santa Oliva, Banyeres del Penedès, Albinyana, Sant Jaume dels Domenys, Llorenç del Penedès, Bellvei, el Montmell, Bonastre i Masllorenç.
Orografia del Baix Penedès
El relleu del Baix Penedès està marcat per una banda per la Depressió Prelitoral Catalana, que continua sense obstacles de l’Alt Penedès tot ocupant el centre comarcal i obrint-se plàcidament al conjunt de platges planeres i sorrenques de la comarca. Per altra banda, el Baix Penedès presenta diversos relleus accidentats i muntanyosos, al llarg de tot el vessant septentrional, a l’oest, amb el Massís de Bonastre, i puntualment al sud-est, on troba les darreres elevacions de les muntanyes del Garraf.
En referència al paisatge, la comarca conserva el seu aspecte rural i agrícola de secà als municipis d’interior, on la vinya s’escampa pels camps, acompanyada en menor mesura de l’olivera. A les zones muntanyoses més elevades trobem boscos d’alzina, mentre que a la resta hi predominen garrigues o brolles de romaní i bruc d’hivern, acompanyades d’un bosc poc dens de pi blanc. Per la seva banda, la costa i la capital vendrellenca presenten un elevat grau d’urbanització.
Climatologia del Baix Penedès
El Baix Penedès presenta un clima mediterrani litoral sud, a excepció de la serra del Montmell, on esdevé de tipus prelitoral sud. Tot plegat amb unes temperatures mitjanes al voltant dels 15°, amb hiverns moderats que ronden els 8° de mitjana al gener i estius calorosos, amb 24° al juliol. En ambdós casos, amb lleugeres variacions a la baixa i major amplitud tèrmica a les muntanyes septentrionals.
Pel que fa a la precipitació mitjana anual, ronda els 600 mm, registrant una major incidència a l’àrea del Montmell, i concentrant-se en major mesura a la tardor, en detriment d’hivern i estiu, els mesos més secs.