L’Urgell Mitjà, conegut oficialment com la Noguera, és una de les comarques hereves de l’antic Comtat d’Urgell. Una terra agrícola i ramadera que esdevé transició entre el Prepirineu i el pla, regada per les aigües i afluents del riu Segre.
Un tast geogràfic i històric de la comarca de la Noguera
Fruit de la divisió comarcal del 1936, l’extensa comarca de la Noguera prengué el topònim d’un riu que li és secundari, identificant-se molt més amb el Segre o en un derivat de l’històric Comtat d’Urgell; un fet que no es corregí malgrat les propostes contemporànies.
Repassem en aquest article les dades més essencials de la geografia, la història i la climatologia d’aquesta comarca del ponent català.
Localització
Situada al ponent del país, la Noguera ocupa la part central de la Ribera del Segre, des de la Serra del Montsec fins a la Plana d’Urgell. Administrativament limita amb el Pallars Jussà i l’Alt Urgell al nord; el Solsonès i la Segarra a l’est; l’Urgell, el Pla d’Urgell i el Segrià al sud; i la Ribagorça i la Llitera a l’oest.
Amb capital a Balaguer, la Noguera és una comarca extensa d’aspecte plenament rural, que amaga un important patrimoni històric i natural.
Història
Els vestigis dels primers pobladors del territori que conforma l’actual comarca de la Noguera, es fan presents en una quinzena d’abrics i coves, les quals amaguen pintures rupestres d’Art llevantí, de fins a 10.000 anys d’antiguitat, i pintures rupestres d’Art esquemàtic, de fins a 6.500 anys d’antiguitat; totes elles declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l’edat antiga, ibers ilergets i romans habitaren aquestes contrades, deixant evidències d’assentaments i vil·les agrícoles i ramaderes; si bé cap nucli poblacional important. En són destacables el jaciment ibèric de la Pedrera, situat a Vallfogona de Balaguer, el d’Antona a Artesa de Segre, o el de Monteró, prop de Camarasa; mentre que el llegat romà es fa present en la vil·la del Romeral, a Albesa, o en el tram de via romana conservat a Àger.
Sense desmerèixer la Necròpolis visigòtica del Tossal de les forques, a la Sentiu de Sió, el període més rellevant d’aquest territori és l’edat mitjana; primer amb l’arribada dels sarraïns, que fundaren la madîna Balagî (segles VIII-IX) i fortificaren un territori fronterer amb la Marca Hispànica. Després amb la conquesta cristiana del Comte d’Urgell (segle XI), que convertiria Balaguer i la resta de l’actual comarca, en el territori central del seu poder.
Així doncs, el període sarraí i el del poder comtal urgellenc conformaren l’època daurada de la Noguera, repoblant-la, fundant la majoria de pobles i omplint-la de monestirs, esglésies i castells allà on hi havia hagut mesquites i sudes. Un territori que en convertir-se en el centre de poder urgellenc s’ompliria de privilegis en forma de fires i mercats en diverses poblacions.
La sort i riquesa comarcal s’acabaren amb la desaparició del Comtat d’Urgell, quan a principis del segle XV, a conseqüència de la fi dinàstica del Casal de Barcelona, Jaume II d’Urgell el dissortat, es postulà com a candidat al tron de la Corona d’Aragó en el Compromís de Casp (1412).
Després de diverses maquinacions polítiques, tot i ser el candidat preferit de Catalunya i Mallorca, el castellà Ferran d’Antequera fou escollit rei i davant la revolta del comte Jaume, es produí un conflicte militar que acabaria amb la singularitat dels territoris urgellencs.
Desaparegut el Comtat d’Urgell, l’actual comarca de la Noguera perdé tota la importància que havia tingut; patint el doble càstig de la guerra i la retirada dels privilegis i importància institucional de Balaguer, que perdé la categoria de ciutat.
Amb els segles vinents la dissort urgellenca se sumà a la dissort catalana, patint de primera mà el bandolerisme (segle XVI), la Guerra dels Segadors (segle XVII), la pesta i la fatídica guerra de Successió (segle XVIII); així com les posteriors Guerra del Francès (segle XIX), les guerres carlines (segle XIX) i la guerra civil espanyola (segle XX).
Els pobles de la Noguera
La Noguera és la comarca més extensa del Principat, amb una extensió de 1.784 km², i una minsa població de 38.708 habitants, concentrats majoritàriament a la capital, Balaguer. De la mateixa manera que la majoria del país, va fer un salt demogràfic durant el segle XVIII, passant de poc més de 9.000 habitants a principis de segle, a més de 17.000 a finals. En creixement constant, cent anys més tard, la població comarcal assoliria el seu màxim històric, superant els 46.000 habitants.
Balaguer és la capital de la comarca, i amb diferència, la localitat més poblada, amb 16.841 habitants (2018). La segueixen Artesa de Segre, amb 3.447 i Ponts, amb 2.604; mentre que la resta de municipis es mouen entre els 1.900 i els 70 habitants.
D’aquesta manera, la Noguera es conforma de 30 termes municipals: Balaguer, Artesa de Segre, Vallfogona de Balaguer, Ponts, Albesa, Térmens, Bellcaire d’Urgell, Camarasa, Os de Balaguer, Menàrguens, Montgai, Torrelameu, Castelló de Farfanya, Penelles, Preixens, la Sentiu de Sió, Àger, Algerri, les Avellanes, Vilanova de Meià, Cubells, Ivars de Noguera, la Baronia de Rialb, Oliola, Vilanova de l’Aguda, Bellmunt d’Urgell, Foradada, Alòs de Balaguer, Cabanabona i Tiurana.
Orografia de la Noguera
L’extensa comarca de la Noguera presenta dos grans sectors: l’Alta Noguera, que comprèn la meitat septentrional de muntanyes prepirinenques; i la Baixa Noguera, que comprèn la meitat meridional, situada completament al pla. Si bé, estrictament es distingeixen fins a quatre subcomarques naturals: Els Aspres de Balaguer o la Noguera Estricta, el Montsec, la Noguera Urgellesa i el Segre Mitjà.
El paisatge agrícola ve marcat pel relleu comarcal, amb grans cultius de cereals, farratge, conreus industrials i d’arbres fruiters (especialment al voltant de Balaguer) a la Baixa Noguera; mentre que l’Alta Noguera concentra l’agricultura de secà, conformada d’olivers, ametllers i vinyes.
Climatologia de la Noguera
La Baixa Noguera constitueix l’extrem nord de la gran plana de Lleida, motiu pel qual no es diferencia gaire del clima del Segrià; predominant-hi un clima mediterrani continental de tendència àrida, si bé una mica més humit per la proximitat de les muntanyes.
Per la seva banda, l’Alta Noguera es va distanciant del clima meridional de manera progressiva, presentant un clima muntanyenc característic, més fred a l’hivern i no tan eixut a l’estiu. Tot plegat es tradueix en mitjanes d’entre 3 i 5 graus a l’hivern, i de 23 i 25 a l’estiu, amb valors més baixos al Montsec i el septentrió comarcal.
Pel que fa a les precipitacions, mostren també el contrast de l’escassetat del sud, amb mitjanes anuals d’entre 400 i 550 mm, i una major abundància al sector muntanyenc, amb valors que assoleixen els 700 mm.
Més notícies: