Coincideixen en poques setmanes de diferència dues efemèrides importants. Els norantens aniversaris de dues de les persones més importants de la meva vida: Stephen Sondheim i Jordi Pujol. Del primer n’acabo de descobrir un homenatge meravellós que li van fer els seus artistes més pròxims en estricte confinament, on es pot veure —entre altres interpretacions sublims de les seves cançons— com Meryl Streep s’amorra borratxa a una ampolla de whisky. Del segon també he vist que es promou una iniciativa de felicitació pública, si bé en aquest cas els incitats a tirar-nos a la beguda som els seus estupefactes espectadors.
Mirant enrere, i sent dos personatges tan llunyans, fa feredat com van influir tots dos en la configuració del món que habito. Un en la dimensió íntima, en l’estructura de la sensibilitat, del sistema de valors i en la manera d’expressar i amagar els sentiments. L’altre en l’àmbit públic, en la codificació del llenguatge d’una època i en la creació del gran escenari on vivim. La ironia rau en què, de vegades, no sóc capaç d’identificar qui dels dos va fer què. En qualsevol cas, tincs pocs dubtes que la mitjana entre tots dos pot donar una mesura prou exacta de qui sóc, descomptant els mestratges íntims i familiars.
No ens posarem ara a repassar la vida i les obres de Sondheim i Pujol, però sí que em ve de gust destacar els seus punts de contacte. En els dos casos, els seus llegats tendeixen perillosament a l’oblit i la seva rellevància a la caricatura. A tots dos costa que els reconeguin l’excel·lència en els seus camps respectius: un com a millor polític català de la Història i l’altre com a geni suprem del teatre musical de tots els temps. Sondheim, als Estats Units, malgrat haver estat aclamat per la crítica durant seixanta anys, no és un personatge massivament popular i les seves obres han obtingut més fracassos comercials que èxits. Aquí, el més normal fora dels friquis habituals és que al nom de Sondheim et responguin amb un «mani'm?». I de Pujol, doncs ja ho sabem, acabarà els seus dies com a empestat i com el barber satànic de la plaça Sant Jaume.
Al meu cap i al meu món, els dos homenots coincideixen en un temps i un país en què tot estava per fer i tot era possible, aquella dècada esclatant dels 90 del segle passat quan Pujol manava i ens havia creat la il·lusió d’una cultura que podia fer Sondheims en català. No els feia Pujol —de fet qui els feia eren antipujolistes acèrrims— i de fet l’expresident no deu ni saber qui és Stephen Sondheim, ell coneix només tots i cadascun dels catalans. Però al país que ell va propiciar hi va florir una cultura grassa i opulenta, que ara sembla un somni irrecuperable.
Primer va ser aquell extraordinari Sweeney Todd, el 1995, de la troupe de Mario Gas, Constantino Romero i el Centre Dramàtic Nacional de la Generalitat, que és un dels millors muntatges de l’obra que s’han fet mai en qualsevol llengua. Dos anys més tard Calixto Bieito es va marcar un Company que encara recordo haver gaudit al Teatre Fortuny de Reus amb el cor en un puny.
Un tractat precís sobre la parella i la solitud que ara torna a estar de moda perquè dues de les seves cançons les canten Scarlett Johansson i Adam Driver a la recent Història d’un Matrimoni. En aquell cas la interpretació de Bobby —concebut com un personatge que poden fer homes o dones, ja el 1971 quan el moviment LGTBQ+ tenia més aviat poca prèdica pública— anava a càrrec d’un esplèndid Carles Sabater, poc abans que la dinyés de sobredosi de cocaïna, una cosa que no es podia dir ni en la Catalunya de Pujol ni en la d’ara.
El 2000, al Teatre Grec, la família Gas es va tornar a reunir per fer l’obra més convencional de Sondheim,Música per a una Nit d’Estiu, i encara es recorda com Montserrat Carulla, Vicky Peña i Miranda Gas —àvia, mare i néta— cantaven juntes a l’escenari. Les tietes catalanes vam quedar tan encantades que és incomprensible com no es torna a muntar cada cinc anys ni es televisa per Nadal a TV3. Bé, sí, és perquè un musical és molt car de fer i ja no tenim ni un duro. Ara ens arriba just per pagar les factures de la llum i de la fibra òptica.
Uns anys després, Dagoll Dagom va fer un Boscos Endins correcte, però sense arribar a la magnificència d’aquella tríada norantera. Encabat, el desert. Ni ningú sembla recordar Sondheim i el teatre musical català, tret d’excepcions com alguna revisió cíclica de Mar i Cel, s’ha convertit en un seguit de peces d’alcova i de petit format, sense grans produccions que facin rememorar aquella esplendor. La resta, si se’n fa, ja es fa directament en castellà, perquè ho entengui tothom.
I és una llàstima, perquè Sondheim no s’acaba i la seva manera complexa i íntima d’entendre les relacions humanes és més actual que mai. Corre el rumor que el compositor americà treballa en la seva última obra, una adaptació musical de L’Àngel Exterminador de Buñuel, una obra d’art que vista des del nostre món confinat esborrona. Tant de bo tingui prou salut per acabar-la.
A l’homenatge que deia abans, Raúl Esparza —autor a Broadway, el 2006, de la millor interpretació mai vista del Bobby de Company— tria i canta Take Me to the World, una cançó preciosa del musical primerenc Evening Primrose. Aquesta obra parla d’un grup de persones que viuen de nit, tancades en un centre comercial i no se sap gaire bé perquè no en surten.
Ella, la protagonista, fa tretze anys que està reclosa i li demana a Charles, el seu enamorat que acaba d’instal·lar-se a la distopia confinada del centre comercial, que la tregui d’allà. Un món que és fals, artificial i il·lusori però regalat i extremadament confortable, com era la Catalunya de Jordi Pujol. El noi —que és bastant convergent i quan Ella vol escoltar el cant del ocells li engega un magnetòfon— no es deixa impressionar: «el món d’aquí dins és millor, els he vistos tots dos», li diu. Però la xica és tossuda: «porta’m cap al món que és real, on pugui fer quilòmetres amb tu, ensenya’m com es fa, porta’m cap al món on pugui estar viva».
Som tants els que ens hem quedat atrapats a casa, sense saber massa bé per què ens costa tant sortir-ne, incapaços de tornar a un món que teníem fet i que ara no reconeixem, que s’ha de plànyer els que no tenen ningú que els estiri fora d’unes bombolles difícils de punxar. Per ells caldrà tota l'empatia i ajut, encara que no el sàpiguen demanar. No és fàcil.
Pels que tenim la sort de tenir un Charles, amantíssim i pacient amb el nostre autisme sobrevingut, només ens queda agrair-los que hi siguin sempre i pregar-los que ens portin cap al món. Al cap i a la fi, és la millor manera d’entendre què és l’amor. I ara, després d’aquesta confessió i súplica, que tornin a entrar els pallassos.