Mentre a les grans ciutats, los plans de confinament i desconfinament dissenyats a mida de les quals estem sofrint tot lo territori, als pobles també passen coses importants. Importants i tristes, que coi.
Que els llocs no duren per sempre és una idea que hauríem de tenir clara. Fins i tot lo Delta, que és casa nostra, sembla poc disposat a conèixer els nostres nets, però este és un altre tema (bastant ignorat pels que manen, per cert). Jo avui venia a parlar-vos del de Rosamari. També conegut com lo frankfurt Querol.
És una de les moltes estimes que la maleïda pandèmia mos ha arrabassat abans d’hora. Havien de tancar a l’agost, suposo que passat festes, després de quaranta-nou anys de servei impecable als ciutadans d’Amposta. Se diu ràpid, quaranta-nou anys. Per les seues taules de la Plaça del Mercat han passat generacions d’ampostins a fer un combi o una súper, que si la volies d’hamburguesa deies una súper i au, però si la preferies de llangonissa havies de dir una súper del país, que estava fora de carta, però si el demanaves, Rosamari te’l feia. Amb pa llarg, això sí que no era negociable. Llangonissa (el que a Barcelona es coneix com a botifarra) amb ou, ceba i formatge. Pa amb tomata. Te feia una dona, este entrepà, ja ho crec.
Rosamari i Rogelio han treballat durant anys i panys en tots los festius i caps de setmana de les seues vides per demostrar-mos que només hi ha una manera de fer bé les coses si tens un frankfurt, que és esta: fent-les bé. Menjar de qualitat, fet amb senzillesa, sense escarafalls, i tractant los clients com si fossin tons tios, tons cosins o tons nebots. No he conegut mai ningú a qui no li agradés anar al de Rosamari.
En un any on absolutament tots hem perdut alguna cosa o pitjor, algú, pot semblar que no ve d’aquí: un any sense festes del Mercat, sense festes d’agost (previsiblement, interpreto), un any sense passacalles. Però la veritat és que sí que ve d’aquí. Que tanque un local de tota la vida (no parlo ja només de la vida meua sinó també de la vida de mons pares) és com acomiadar-se d’un bon amic de la família.
I possiblement per això, quan l’altre dia em vaig topar per Twitter amb la notícia que deia “dia negre per als ampostins” i el text que havia publicat Rosamari al seu Facebook, i perdoneu-me la cursileria, me vaig posar a plorar. Ja ho sé, només era un negoci. No s’ha mort ningú. Però què voleu que us digue, va deure ser la gota que va fer vessar el got, després de cinquanta dies de malestar, de pèrdues (de llibertats, de drets, de contacte físic, de vida social), l’anunci que ja no tornaria a obrir lo de Rosamari, que no podríem anar a fer el comiat a festes d’agost, me va desmuntar. Mirat fredament, un minuts més tard, vaig dir-me “què fas, Maria, plorant perquè tanca un frankfurt” i vaig riure una mica, així que suposo que també els dec això.
Lo Querol és una marca d’identitat ampostina, com ho és lo de Moré o la pastisseria Alemany. I la seua, una més de les pèrdues que estem assimilant mentre ens fem adults a un altre nivell. Mentre anem integrant una responsabilitat de grup que diria que desconeixíem fins ara. Precisament per això, ara que som més conscients que mai del valor que té la vida, lo gaudi, les bones estones amb amics a la Plaça del Mercat, vos mereixíeu lo millor dels comiats; gràcies per tot lo que mos heu donat a tots los ampostins, Rosamari i Rogelio.
