A Roda, normalment, el dilema és quedar a dalt o a baix, és a dir al poble o la platja. En aquest cas, el meu entrevistat ha decidit la platja i això que estem a la tardor, però per qüestions laborals li quedava més a prop. He de reconèixer que arribo uns minuts més tard de l'hora acordada. El Pere ja m'esperava assegut a taula davant d'un bon entrepà de fuet, que va anar consumint al ritme de l'entrevista. El cafetó vindria després. Comencem parlant, com és obvi, de la seva professió relacionada amb l'administració de finques i de les repercussions de la pandèmia en el mercat immobiliari, arribant a la conclusió que no és mal moment pel mercat de segones residències, ja que sempre és millor un confinament en espais amples que no pas tancat en un pis d'una gran ciutat.
En Pere Compte i Coca va néixer al carrer Montjuïc, en aquest cas poble, un 21 d'agost de 1956. És el més gran de dos germans, fills de Josep i Josepa que, avui tenen una bona qualitat de vida amb noranta-dos anys el pare i vuitanta-vuit la mare. El seu pare va ser qui va iniciar-se en el món professional de les finques i avui dia continua sent el negoci familiar.
Va estudiar al Col·legi Roda, va iniciar el batxillerat en una acadèmia privada del poble i va acabar els estudis al municipi veí del Vendrell. Comenta que recorda molt bé l'any que a la Villa y Corte de Madrid va obtenir el títol d'Administrador de Finques. En aquells temps, per allò del centralisme, era on tocava, cosa que avui ho tenim més a prop a Barcelona. Però tornant al record de la data difícil de poder oblidar, va ser el 1982, quan per primer cop en la restaurada democràcia un socialista, Felipe González, va arribar a la presidència del Govern d'Espanya.
Es va apuntar com a voluntari per fer el servei militar a la Base Aèria de Reus. He de confessar que ell no m'ho ha dit, però estic segur que la voluntarietat respon al fet d'estar al costat de casa que no pas per una altra cosa o causa. Una vegada finalitzat el seu obligatori servei militar —per a ell voluntari— no va dubtar (i la mateixa joventut també li demanava) de començar a treballar a la reconeguda discoteca Biblos, d'èxit en aquells temps, on va passar cinc anys i el va marca per tota la vida. Això ho dic perquè allà és on va conèixer a la vilanovina Elisabeth, qui seria la seva dona i mare dels seus dos fills: Aitor i Elisabeth. Em comenta que va arribar a l'acord amb la seva dona que el primer fill li posaria el nom ella i el segon ell. Per allò del santoral, el capellà no tenia molt clar el nom d'Aitor, però per Elisabeth sabia molt bé el Pere que la seva dona no li ficaria cap objecció. Avui, gaudeix de tres néts. Per no trencar el costum, va viure una temporada a la platja i després, fins ara, al poble.
El Pere és un enamorat de la música i m'assegura que a casa té més de mil 'compact discs'. Li agrada el pop i el rock, però és un gran fan del grup musical de rock Revólver, d'origen valencià, dels que no es perd aquells concerts a què pot assistir. Aquesta afició per la música la comparteix amb la seva passió per la muntanya, la seva vàlvula d'escapament, on troba el relaxament de poder estar en contacte amb la natura, més que no pas la desconnexió total del seu poble de Roda.
L'interès per la política li ve de Joan Martorell i Coca, nom que porta la biblioteca del poble, pel seu compromís amb la cultura i el teixit associatiu local. Però algun gen familiar del seu pare també hi va contribuir, ja que va ser regidor amb l'alcalde Fèlix Martorell i impulsor de la 'Expo Canción' de la mà de Luis del Olmo, una cita que al municipi es va convertir en obligatòria. Aquest interès per la política el va portar a estar vint-quatre anys a l'Ajuntament, setze com a regidor i vuit d'alcalde, un càrrec que es va veure interromput per una moció de censura, tot i que més tard els veïns el van recompensar amb una majoria absoluta a les eleccions municipals. En aquest sentit, recorda amb tristesa l'any 2007, que no va ser molt afortunat: detecten una malaltia a un familiar molt proper, no arriba a una majoria absoluta a les eleccions municipals i la seva filla Elisabeth pateix un accident de trànsit. La seva constància i lluita personal, però, han aconseguit que deixi enrere els moments difícils.
El seu compromís personal en política començava al servei del seu poble i finalitzava al servei d'aquest, no aspirava a res més que això i així ho va fer. El Pere és un home més de fets que de paraules, per aquell refrany que diu: 'Les paraules convencen, però els fets arrosseguen'. Parla de la feina feta i Luis del Olmo surt per tot arreu. Va aconseguir posar en marxa l'emissora municipal en només un mes, emetent per tota Espanya el conegut programa Protagonistas, de Luis del Olmo, o el reconegut Museu de la Ràdio, amb les peces donades pel prestigiós locutor de ràdio, així com la participació d'aquest en la presidència del Club de Futbol Roda.
Tampoc es pot deixar al marge les obres impulsades i executades com, per exemple, el Port Esportiu, l'ampliació de l'Ajuntament o les Escoles, encara que com a la política passa sovint, uns fan la feina i altres tallen la cinta de les inauguracions. Pere està molt satisfet del seu acostament a la joventut del poble, obrint-los la porta del consistori per parlar del seu funcionament o participant en els actes de la gent gran. Tampoc es pot escapar les picabaralles que va tenir amb el rector del poble en aquells temps, que recordaven la novel·la italiana de Don Camilo i l'honorable Peppone, de l'escriptor Giovanni Guareschi. Un fet, però, que no treu l'estima que el Pere té per l'Ermita de la Mare de Déu de Berà.
L'entrevista finalitza al mateix ritme que l'esmorzar i el cafè, que en el cas del Pere és una infusió d'herbes. Pere ha de tornar a les obligacions de la seva feina que, quan li deixen temps, comparteix amb la família i en especial amb els seus néts, esperant el moment per fer les seves habituals sortides a la muntanya. Però mai té un 'no' per col·laborar amb l'Ajuntament, ja que porta a la sang el servei al poble.