Si alguna cosa demostra que els EUA és una democràcia és la victòria que Donald Trump va construir ara fa quatre anys a les primàries del Partit Republicà. Un home sense partit, amb les elits polítiques en contra, gastant menys del que és habitual, i trencant totes les normes de la cortesia electoral va aconseguir ser el candidat del Grand Old Party nord-americà. Una cosa similar, però per raons diferents, es pot dir de Barack Obama, qui va trencar el tabú del candidat negre, o de Reagan, un actor de segona, o de Kennedy, el primer catòlic.
Les primàries per triar lideratges polítics a Catalunya són com el caviar del Condis: ni el caviar de 4,30 € és caviar, ni les primàries dels partits catalans són primàries. Mentre aquí s’utilitza un succedani barat per aparentar que hi ha una certa democràcia interna, als Estats Units les primàries trien els dos contendents a ser la persona amb més poder del món —amb el permís dels magnats tecnològics i del president xinès. Com tot en política, les coses mai no són exactament netes, i les forces que malden per assolir el poder sempre treballen sobre les baixes passions. Tanmateix, el sistema de primàries va néixer i està pensat per reduir el control de les cúpules i aristocràcies de partit, per empoderar moviments rupturistes i fer sorgir nous lideratges amb el suport de les bases. No és un mètode infal·lible però entronca bé amb una societat innovadora i on l’esforç personal i la meritocràcia encara poden fer de contrapès a les inèrcies dels interessos creats i del nepotisme. Combina espectacle, participació ciutadana i una llarga cursa darwiniana per triar la millor candidatura disponible.
«El sistema de primàries va néixer i està pensat per reduir el control de les cúpules i aristocràcies de partit, per empoderar moviments rupturistes i fer sorgir nous lideratges amb el suport de les bases».
Que les primàries són, sobretot, una lluita pel poder es veu en els seus inicis. Les primàries americanes tal com les coneixem avui van agafar força mediàtica especialment a partir dels anys 1970 però van néixer dècades abans. El canvi es produeix ara fa un segle. Prèviament la nominació de candidats presidencials la feien els congressistes forts de cada partit. A “Let the People Rule: Theodore Roosevelt and the Birth of the Presidential Primary”, Geoffrey Cowan explica que entre el 1910 i el 1912, Roosevelt, en aquell moment expresident, trobava a faltar el protagonisme que atorga la presidència. Així que decidí descavalcar al successor que ell mateix havia triat a dit: William H. Taft. El poder al Partit Republicà, emperò, ja era en mans de Taft i els mecanismes polítics feien impossible arrabassar-li.
Afortunadament per Roosevelt això coincidia amb el moviment a favor de les primàries iniciat pels senadors Robert La Follette i Jonathan Bohren. Bohren pràcticament s’havia inventat el procediment al seu Estat per poder ser-ne senador contra la voluntat dels capitostos polítics que dominaven l’escena. Els senadors feia temps que rondaven Roosevelt perquè tornés i donés suport a la seva iniciativa. La cort dels senadors finalment tindrà èxit quan l’expresident veu que no podrà comptar amb el favor dels seus amics influents al Grand Old Party. Roosevelt s’acabarà presentant i arrasant en el vot popular, guanyant les nou-nates primàries en 9 dels 13 estats on se celebraven. La classe mitjana, com ja va dir Aristòtil, aguanta la democràcia contra els excessos de les oligarquies i el caos de la revolta popular. Però la història no és tan fàcil. Taft va recórrer a legalismes interns i va maniobrar per acabar imposant la seva nominació. Al capdavall els partits són organitzacions privades que creen les seves regles internes i ell en mantenia el lideratge. L’episodi acabarà amb la creació l’any 1912 del Partit Progressista. Un tercer espai polític que a les presidencials guanyaria el vot popular a Taft. Això no obstant, quedaria lluny del candidat guanyador, el Demòcrata Woodrow Wilson. Malgrat el fracàs de les primeres primàries pels seus impulsors, les nominacions obertes al vot popular es van consolidar en les següents dècades en detriment del control dels aparells de partit.
Primàries Demòcrates 2020
Avui al Partit Demòcrata, fins a dinou presidenciables es disputen la nominació. De moment ja porten quatre grans debats televisats. (Al podcast fem un repàs més extens dels candidats amb més possibilitats o més interessants i com enfoquen llurs campanyes).
Fins fa poc, el gran favorit i representant de l’ala moderada era l’exvicepresident de l’administració Obama, Joe Biden (76 anys). En conseqüència, els esforços de l’equip de Trump per desprestigiar l’adversari s’han centrat en ell. De fet, la política americana fa setmanes que gira al voltant de la filtració anònima del contingut d’una conversa telefònica entre Trump i el seu homònim ucraïnès, Volodímir Zelenski, en què el primer li demana que la fiscalia ucraïnesa investigui els negocis del fill de Biden al país. La Casa Blanca va haver de publicar-ne la transcripció i al·lega que no hi va haver quid pro quo, i per tant res recriminable. La realitat però és que una setmana abans de la trucada, Trump havia ordenat la suspensió de 400 milions de dòlars en ajuda militar a Ucraïna, que després desbloquejaria.
«La política americana fa setmanes que gira al voltant de la filtració anònima del contingut d’una conversa telefònica entre Trump i el seu homònim ucraïnès, Volodímir Zelenski».
Paral·lelament a les primàries, els Demòcrates estan gestant una operació política d’envergadura al Congrés dels Representants: l’obertura d’un procés d’investigació que podria conduir a l’impeachment del President. Se n’ha parlat pràcticament des de l’inici del mandat per la possible connivència de Trump amb les ingerències russes a la campanya del 2016, però l’extorsió d’un líder estranger per afeblir un adversari polític ha acabat de decidir els congressistes demòcrates. Malgrat que en un primer moment Trump va saber defensar-se atacant el Congrés i generant una contra-narrativa per mobilitzar les seves pròpies bases, segons el Washington Post l’opinió pública favorable a l’obertura d’una investigació ha passat en poques setmanes del 37% al 58%. En qualsevol cas, amb raons o sense, estem davant d’una campanya de desgast, ja que els Republicans controlen el Senat, la cambra que hauria de condemnar al president. Veurem qui sobreviu millor.
Qui comença a perdre pistonada és Bernie Sanders (78 anys), el senador que va estar a punt de fer la campanada amb un programa obertament socialista contra Hillary Clinton fa quatre anys. Ha perdut pistonada després de patir un infart. Si la seva edat ja era motiu de discussió, l’ensurt mèdic l’ha deixat pràcticament sense opcions. Els seus suports —l’ala més progressista del partit— els està recollint la senadora Elisabeth Warren (70 saludables anys), frec a frec a les enquestes amb Biden.
La senadora de Massachusetts basa la seva campanya al voltant d’un impost a les grans fortunes i de la condonació del deute estudiantil —una bola de neu que arrossega a la precarietat a centenars de milers de joves universitaris durant anys. Va començar atacant les grans empreses tecnològiques, a qui voldria trossejar sota criteris de competència. Últimament però, ha virat cap a la corrupció del sistema de manera més genèrica i al feminisme com a marc general de la seva proposta progressista. Està aconseguint generar una eufòria que només és comparable amb la que Trump aconsegueix entre els seus seguidors. Ara la seva missió és demostrar que té tanta capacitat per guanyar les presidencials com se li atribueix al moderat Biden.
Si Biden anés perdent suports i Warren es consolidés, podria aparèixer un tercer en discòrdia. Potser un candidat més moderat que Warren però que pogués representar més renovació de la que Biden pot vendre: al capdavall, és senador per Delaware des de l’any 1973. Entre aquests tres septuagenaris, el relleu centrista podria venir de la mà d’una persona quaranta anys més jove, l’exitós alcalde de South Bend, Indiana: Pete Buttigieg (37 anys). Jove, gai i veterà de l’exèrcit, ha estat una de les principals sorpreses de la campanya i, tot i estar lluny dels favorits, va en quarta posició a les enquestes. El seu taló d’Aquil·les són els votants negres a qui de moment no està sabent convèncer. Podria ser el clàssic actor secundari que posa color a la batalla i prepara una base per al futur.
En essència, però, el dubte és si guanyarà un centrista que pugui batre Donald Trump o si n’emergirà un candidat més trencador, que busqui mobilitzar les bases més progressistes i que pugui prendre el vot protesta al President. Cal tenir en compte que el populisme, com passa a Europa, ha generat noves clivelles i moviments en l’electorat. La distribució gens proporcional del vot a les presidencials fa que aquest populisme hagi de tenir sempre al cap com mobilitzar els electors dels Estats més rurals i els cinturons industrials més perifèrics.
Doble o res
En democràcia acostumava a passar que, com al futbol i als escacs, qui dominava el centre del terreny de joc o del tauler, dominava la partida. D’un temps ençà, però, els gurus demoscòpics han anat oblidant el centre i prefereixen jugar per la banda, buscant els extrems. Un cop guanyada la nominació, tant els assessors de George W. Bush, de Barack Obama com de Donald Trump, van optar per aquesta nova via: la mobilització a ultrança de les bases més fortament ideologitzades, ja fossin religiosos, minories racials o blancs de les zones rurals. En aquest sentit, el president nord-americà no sembla que tingui cap intenció de moderar-se, més aviat sembla que dobli l’aposta: més proteccionisme (aranzels ara a la UE), més aïllacionisme (retirada de Síria) i més populisme (acusacions de traïció contra Congrés i la premsa en l’impeachment promogut pels Demòcrates).
Cal destacar que dels últims quatre presidents nord-americans, el guanyador sempre ha estat l’underdog, aquell que no partia com a favorit. Si els Demòcrates volen guanyar, necessiten algú que pugui contrarestar el carisma de Trump, i prendre-li la cartera apel·lant als canvis estructurals del mateix “sistema corromput” (rigged system) que ell denunciava. Un populisme ètic? Potser. Veurem si finalment la tria dels Demòcrates és la moderada o si ells també doblen l’aposta.
«Els reptes d’un món endurit fan dubtar que els mecanismes clàssics que operen a les primàries siguin predictibles».
El tres de novembre de 2020 tindran lloc les eleccions presidencials que definiran la manera com els Estats Units encararan la pròxima dècada. Els reptes d’un món endurit, amb l’emergència climàtica al centre del debat, amb la constant aparició de noves disrupcions tecnològiques i els seus efectes sobre el mercat laboral, i de la competició amb la Xina fan dubtar que els mecanismes clàssics que operen a les primàries siguin predictibles. Facebooks, Cambrigde Analyticals i Rússia tindran un paper, com el van tenir fa 4 anys. Així ho confirmava en audiència al Congrés, Robert Mueller, l’home que durant dos anys va liderar la investigació a les ingerències russes a les passades eleccions i la implicació que hi podrien haver tingut membres de l’equip republicà: «He vist un nombre de reptes a la nostra democràcia. Els esforços del govern rus per interferir en les nostres eleccions és dels més seriosos (...) diversos països han desenvolupat les capacitats per replicar el que ha fet Rússia (...) ho estan fent, mentre som aquí, asseguts, i esperen fer-ho a la següent campanya».
Amb tot, però, el vot d’aquella ciutadania més compromesa, que participa de les primàries, segueix sent un vot decisiu. Si les primàries encara funcionen, un segle després, d’aquesta llarga cursa en sortirà una persona amb la capacitat de canviar el to i el paisatge polític del món, tal com ho ha fet Donald Trump.
Si en voleu saber més, cliqueu a continuació i escolteu el podcast «L'Avió a Lisboa Extra», conduït per Víctor Puig i amb les intervencions de Tian Baena, Alexander Golovin i Josep Sanromà. Amb una anàlisi de l'impeachment a Donald Trump amb la professora Ana Sofía Cardenal i la secció econòmica de Jon Sindreu: