Es pot trobar a la pàgina número 28 del llibre 'Art de ben menjar: llibre català de cuina', a la cinquena edició, que data de l'any 1927. Al capítol titulat 'Entrepassades' s'hi pot trobar la recepta del xató, detallant els ingredients bàsics (escarola, esqueixada de tonyina, bacallà...) i la seva elaboració barrejant-hi «una bona picada d'ametlles amb una mica d'all», oli i força vinagre.
La directora del Museu Àngel Guimerà del Vendrell, Àngels Santacana, ha trobat aquesta recepta que, segons apunta, «pot ser la primera recepta escrita que en descriu els ingredients». Santacana ha fet aquesta troballa en un llibre de gastronomia que formava part de la seva família de tota la vida. «El teníem dins d'un calaix del moble del passadís i es consultava amb freqüència, sobretot les receptes de pastisseria», explica en un escrit. «Amb motiu de la Xatonada, vaig voler mirar si el llibre tenia la recepta del xató», continua, i es va trobar amb aquesta sorpresa.
La connexió dels Aldavert amb Guimerà
Tot i que el llibre és anònim, l'autoria del mateix s'atribueix a Sara i Adriana Aldavert, filles del matrimoni barceloní conformat per Pere Aldavert i Josepa Sabaté. Aquí és on es produeix una connexió que no és irrellevant. Aquesta és una família amb la qual va viure amb el poeta i dramaturg Àngel Guimerà fins a la seva mort. Guimerà, fill del Vendrell, devia haver degustat el xató més d'una vegada, ja que era «un plat molt arrelat a la taula dels vendrellencs».
No és forassenyat pensar que la presència de Guimerà pogués tenir alguna cosa a veure amb el fet que la recepta del xató aparegui en aquest llibre. De fet, la biògrafa de Pere Aldavert, Carolina Duran, va apuntar en el llibre 'La Renaixensa, primera empresa editorial catalana (2001)' que les germanes Aldavert van ser ajudades «per les intervencions del mateix Aldavert, a qui li agradava de menjar bé, i pels suggeriments d'Àngel Guimerà».
Posteriorment, 'Art de ben menjar' va ser reeditat diverses vegades per la impremta La Renaixensa, amb el nom de Montse Salvià, que era el pseudònim de les noies Aldavert. Santacana afegeix que «tot i que l'origen d'aquest plat tan característic dels vendrellencs és desconegut, hi ha algunes teories que n'intenten explicar la procedència, però encara no se n'ha tret l'entrellat».