El President del govern espanyol Pedro Sánchez va exposar ahir el seu esperat pla de desconfinament. El comandament central de la gestió de la crisi sanitària ha apostat per, tot i no haver-se produït cap avenç significatiu en l’organització i el tractament dels infectats, dirigir-se cap a una ‘nova normalitat’, en un terme de nou encuny que traspua moltes incerteses. Aquesta ‘transició cap a la nova normalitat' consisteix en un sistema —una mica confús— de fases i territoris que ara, en la desescalada, sí que tenen la importància que no van tenir durant el confinament.
En molts sectors de Catalunya, aquesta reticència en aplicar receptes diferenciades per territori s’ha llegit en clau política i s’ha acusat l’executiu espanyol de recentralització i de voler recuperar competències autonòmiques per la porta del darrere. Per lleialtat i per prioritzar en la lluita contra el coronavirus, no era moment d’incidir en aquesta estranya mesura, que contravenia les estratègies d’aïllament per zones que han estat efectives a tot el planeta. Ara, però, el pla presentat per l’executiu espanyol ens diu que «la unidad territorial será la provincia o isla» i cal dir que és una directriu amb poc o gens de suport en l’ordenament constitucional.
Els catalans han tingut de sempre un gran i legítim interès en l’organització del territori propi. Si bé la Generalitat no ha pogut superar la divisió provincial, que en molts casos resulta artificial i allunyada de la realitat del país, hi ha hagut molts intents d’adaptar l’estructura administrativa a la zonificació del Catalunya amb criteris propis i més ajustats a les circumstàncies culturals, històriques i econòmiques. El cas de la llei de vegueries n’és paradigmàtic: anys de discussió per un sistema que a la pràctica no ha tingut resultats apreciables per a la ciutadania.
En el cas de Tarragona és un tema central, ja que tenim tres territoris clarament diferenciats com són el Camp, les Terres de l’Ebre i el Penedès. En aquests moments on la delimitació d’espais administratius és important és quan es veu que no era un debat tan estèril com se’ns volia fer creure. Com ja dèiem fa unes setmanes, les característiques d’aquesta crisi requerien una gestió de proximitat, i calia reclamar una acció més decidida i discriminada dels poders locals.
A més a més, la llei 15/1990 d’Ordenació Sanitària catalana descrivia amb precisió les regions sanitàries tarragonines que, en bona lògica, haurien d’haver estat les unitats bàsiques de confinament i desconfinament. La decisió de Moncloa, tanmateix, no ha anat per aquí, i ara ens trobem que la província de Tarragona té unes fronteres efectives que caldrà tenir en compte els pròxims mesos. Amb cert punt d’absurd, com ara que un ciutadà del Vendrell no podrà moure’s lliurement fins a Vilanova però en canvi podrà desplaçar-se a Alcanar.
També és un bon moment, ja que s’ha donat aquest protagonisme inesperat a la província, per fer autocrítica i preguntar-nos si estem preparats per afrontar-lo. Està disposada la Diputació de Tarragona —com a institució representativa de la província— per exercir el lideratge que se li demana? El paper de l’ens ha estat, fins ara, de perfil molt baix,i no s’ha observat cap lideratge capaç de parlar per tot el territori i demanar mesures específiques per als tarragonins. Cal recordar un cop més que la província de Tarragona ha tingut la mínima incidència en casos diagnosticats però les màximes repercussions en l’escala econòmica. Convindrem que el desconfinament per províncies no és l’òptim, però ja que s’ha decretat així esperem, a partir d’ara, un pas endavant de la Diputació que reivindiqui el seu paper representatiu i el seu poder d’administració.