La mobilitat interurbana és un dels grans problemes que pateix la nostra àrea metropolitana. Un problema endèmic, d'aquells que s'arrosseguen des de fa molts anys i que qui més qui menys ha patit en major o menor mesura durant algun moment de la seva vida.
Un dels col·lectius que més depèn del transport públic per desplaçar-se pel Camp de Tarragona són els estudiants. A mesura que passen els anys, molts opten per treure's el carnet de conduir i desplaçar-se amb cotxe privat per tal d'adequar els trajectes entre casa seva i la universitat als horaris de les classes. D'aquesta manera no es perd temps esperant un tren o un autobús que arriben tard -—si arriben— ni s'han de fer mil combinacions entre unes línies i les altres per arribar a casa o a la facultat on s'estudia.
Descentralitzar la Universitat Rovira i Virgili com s'ha fet —té seus a Tarragona, Reus, Bellisens, Tortosa, Sant Pere i Sant Pau, Vila-seca o El Vendrell— va ser una bona decisió en termes territorials i d'implantació de marca, per enfortir els vincles de la universitat tarragonina amb la regió. La URV és present a tota l'àrea metropolitana i contribueix enormement a la mobilitat interna i a la creació de lligams afectius, formatius i posteriorment laborals entre les persones i el territori. El fet de no haver optat per una universitat centralitzada a Tarragona també ha d'anar acompanyat d'un sistema de transport, ràpid, efectiu, no radial i omnidireccional que respongui a les necessitats dels estudiants, repartits per tota la geografia tarragonina.
Gairebé un 10% dels estudiants de primer any de la URV deixaven els estudis per les males connexions del transport. Així ho posava de manifest un estudi de la URV sobre abandonament acadèmic fet públic a principis d'any. Això va alertar la direcció de la Universitat que s'ha mogut amb discreció però efectivitat per tal de començar a resoldre aquest problema. Així doncs, aquesta setmana s'han presentat les noves línies que la Generalitat posarà en marxa al setembre per connectar la regió amb els diversos campus universitaris de Tarragona.
A priori, això suposarà més freqüència d'autocars en els horaris més utilitzats per alumnes i personal universitari, connexions directes amb els campus -—per evitar els molestos transbords— i reducció dels temps de viatge actual. Segurament no serà suficient. I també és probable que hi hagi un percentatge d'estudiants —sobretot els que vinguin de les comarques interiors— que hauran de fer filigranes per encaixar horaris acadèmics i autobusos; però és un primer pas important, no només pels estudiants, sinó també per a altres usuaris que es beneficiaran d'aquest augment de freqüències.
Si realment ens hem començat a creure, com sembla que està passant, que hem de funcionar com a una àrea metropolitana, cal tornar a repensar el model de mobilitat interurbana que volem tenir un cop acabin les concessions privades actuals i revisar el mapa de transport públic per incloure-hi tots els agents i elements necessaris, siguin públics, privats o mixtos, amb l'objectiu que moure's per la regió no sigui una aventura tan complicada i impuntual com ara. El de la mobilitat interna, és també un dels grans reptes de present i de futur que tenim sobre la taula.