Des que vaig arribar a les Terres de l'Ebre, un 2006, que sento repetir, ben bé com un mantra, la frase és que a les Terres tenim qualitat de vida... Bé, la frase, com deuran suposar, té diferents variants i sentits, tantes com persones habiten aquesta reserva de jubilats i funcionaris (municipals, comarcals, provincials, nacionals o estatals, que en tenim de tots colors) en què s'està convertint, a poc a poc, el sud d'aquest estimat petit país.
Bé, a hores d'ara, i sense ni tan sols escriure ni un miserable paràgraf d'aquest article, ja m'hauran fotut d'hòsties fins al carnet, i hauré de passejar amb escorta per mitja ciutat. Però és que des que porto sentint aquesta frase, la de la qualitat de vida, que mirin, em grinyola, i em sembla que massa sovint s'usa d'una forma una mica acomplexada i per a tapar les mancances de les nostres Terres, evidents encara que no ens agradi, que ha tingut, encara té, i dissortadament encara tindrà durant molt temps. Sort en tinc de la dona, que m'absol del pecat de ser foraster. Però, ben bé què entenem per qualitat de vida? Explorem-ho.
És evident que l'entorn natural (malgrat el desastre monumental del Delta) és sinònim d'una gran qualitat. Tenim dos parcs naturals a tocar i una via verda quilomètrica que els uneix. Tenim 150 quilòmetres de litoral, amb platges senzillament espectaculars i encara poca massificació. Tenim dues ciutats mitjanes, que més o menys tiren el carro, i on s'hi poden trobar tots els serveis necessaris (escoles, instituts, universitats, serveis públics, transports,...), i tampoc cal fer cues ni esperar hores perquè t’atenguin. Tenim, tot un seguit de pobles relativament grans, on per exemple, la canalla pot gaudir lliurement i sense perills a l'aire lliure, i on el carrer encara ara té una mida humana. A més, podem fer vida normal quasi al 100% en català. És evident, doncs, que com a mínim a nivell de l'espai natural on ens ha tocat viure, que gaudim d'una qualitat considerable. Llavors, mestre, on és el problema amb el mantra ebrenc?
Doncs, senzillament, que qui ho diu, o ja té la vida solucionada, o s'ho mira tot d'una forma una mica esbiaixada i es deixa l'altra cara de la moneda (vull creure que ho fan de manera no intencionada). No s'hi val fer trampes al solitari, i cal ser també sincers amb nosaltres mateixos. I és que si bé les Terres som, diguem-ne, un símbol de qualitat ambiental de vida, també cal dir i en la mateixa frase, que per contra no som un símbol d'oportunitats. La clau, com sempre, és saber trobar l'equilibri entre mantenir aquesta qualitat ambiental que ens defineix i ens diferencia, i ser capaços de generar oportunitats vitals i laborals a tots els habitants de les Terres que facin que no hagin d'emigrar nord enllà. Si no som capaços d'esdevenir també una terra d'oportunitats, a la llarga la despoblació serà un problema molt més greu del que ja és ara. I llavors si, sense persones que habitin una terra s'haurà perdut per sempre més la qualitat, perquè senzillament ja no hi haurà vida.
Però bé, explorem altres indicadors de qualitat, sempre segons l'Idescat, no es pensin pas que me'ls invento. Si s'han pres la molèstia d'invertir una mica del seu temps, sabran que l'Idescat publica un Anuari estadístic de Catalunya. A la seva web es pot trobar, i ves per on, hi ha un apartat de Qualitat de vida. Així que anem a desgranar-ne algunes dades que m'han semblat interessants, no només econòmiques, i les compararem amb els indicadors globals de Catalunya, a veure com estem. I en cap cas donaré cap mena d'opinió personal, senzillament que les xifres parlin per si soles. Jutgin vostès mateixes, que segur que tenen suficient criteri.
- Un possible indicador de qualitat de vida podria ser com usem el nostre temps en un dia qualsevol. Així, hi podem trobar l'apartat Ús del temps. Activitats principals en un dia mitjà, a partir, això si, de dades de 2011. És significatiu que un 41,64% a les Terres dediqui el seu temps al treball remunerat, la xifra més alta de tots els àmbits territorials, i que està un 7,49% per sobre de la mitjana catalana. Això es tradueix, és clar, en què a l'Ebre invertim 7h45m a treballar, només superats per l'Alt Pirineu i l'Aran, que treballen dos minuts més nosaltres. Invertim en el treball remunerat, doncs. 21 minuts més que la mitjana catalana. També caldria fixar-nos en l'esport i les activitats a l'aire lliure, amb un 33,96%, la xifra més baixa de tots els àmbits territorials, i que suposa un 6,38% menys respecte la mitjana del país. En temps, representa 1h40m al dia, 16 minuts per sota de la mitjana de Catalunya. Finalment, també és prou interessant veure el temps que dediquem a l'Ebre a dormir, que segons aquestes dades es va situar en 8h05m al dia, la xifra més baixa de tots els àmbits territorials, i 35 minuts per sota de la mitjana catalana.
- Un altre indicador de qualitat de vida seria en quines condicions es troben els Edificis destinats principalment a habitatge. Per grau de conservació, a partir de dades de 2011. Així, a Catalunya, el 91,06% dels edificis es trobaven en bon estat (a l'Ebre, era del 88,32%); el 7,25% presentaven alguna deficiència (a l'Ebre, era del 9,26%); un 1,28% es trobaven en mal estat (a l'Ebre, aquesta xifra era l'1,78%); finalment, a Catalunya un 0,41% dels edificis estava en estat ruïnós (a l'Ebre, eren un 0,64% del parc total d'edificis).
- Deixarem les magnituds purament econòmiques per al final. Així, la renda mitjana neta anual de les llars de 2017, a Catalunya, va ser de 31.410,80€. A les Terres de l'Ebre va ser de 21.525€ (només l'Alt Pirineu i l'Aran la van tenir més baixa). És a dir, de 9.885,80€ nets anuals menys per llar. O, cosa que és el mateix, que la renda per llar a les Terres és un 31,47% més baixa que la global de Catalunya.
Hom podria dir, i amb raó, que es tracta de xifres fredes, descontextualitzades de la realitat única i personal de cadascú. I té raó, li compro aquesta argumentació. En efecte, la qualitat de vida és quelcom d'extremadament subjectiu, que depèn de com mesura la vida cada persona, i de quines són les seues prioritats, independentment de quin sigui el context socioeconòmic en el qual viu. De fet, per se, la qualitat de vida no ve donada per un entorn natural excel·lent i uns indicadors socioeconòmics (consensuats i aprovats per tothom) més aviat força mediocres. Com tampoc, per se, la qualitat de vida tampoc ve donada per un entorn natural força mediocre i uns indicadors socioeconòmics més aviat força notables. Potser, si pregunten, trobarien força barcelonins que consideren, de forma categòrica, que ells tenen qualitat de vida. De fet, en conec més d'un i una. L'element subjectiu és, com sempre, la clau per a cercar l'equilibri i trobar un lloc on plantar el cul i veure-les passar. El que sí que potser hauríem de deixar de fer és passar bou per bèstia grossa.