La paraula de l’any 2019 segons el diccionari d’Oxford va ser emergència climàtica. Diversos governs van aprovar declaracions que admetien que la crisi climàtica s’havia convertit en una veritable emergència. Quines conseqüències ha tingut aquella declaració? Són efectives les mesures que abanderen la lluita contra el canvi climàtic?
Tractats internacionals sobre emissions
L’any 2019 es van emetre 41 gigatones (Gt) de CO₂. L’any següent ens vam topar amb la Covid-19 i l’alentiment de l’activitat econòmica va repercutir en un descens de les emissions fins a les 38,5 Gt.
Un cop superada la pitjor part de la pandèmia, l’activitat econòmica es va recuperar i l’any 2022 es van emetre 40,5 Gt de CO₂, pràcticament les mateixes emissions que abans de les declaracions d’emergència climàtica en 2019. En situacions d’emergència, com els incendis o les aturades cardiorespiratòries, s’ha d’actuar de manera immediata, cosa que no sembla haver passat en aquest cas.
En 2015, es van firmar els anomenats Acords de París, un pacte per limitar l’escalfament global a 2 °C i, preferentment, a 1,5 °C. En aquell moment, les emissions eren de 39,5 Gt de CO₂, 1 Gt per sota de les emissions actuals.
Podem continuar retrocedint en el temps per estudiar l’efectivitat de les grans declaracions i acords internacionals. Sota el Protocol de Kyoto (1997), 37 països industrialitzats (principalment els europeus) acordaven reduir les seves emissions un 5% durant el període 2008-2012 respecte dels nivells de 1990.
Europa va baixar les seves emissions territorials de CO₂, però a costa de l’augment de les importacions i la deslocalització de la indústria. Kyoto es fixava en la producció de CO₂, no en el consum. Les emissions globals van augmentar des de les 27Gt en 1990 fins a les 39 Gt de l’any 2012. Malgrat això, Europa podia presumir, encara que de manera espúria, d’haver aconseguit disminuir les seves emissions. En realitat, tan sols va reduir la producció de carboni, però no el seu consum.
Cap als 2,5 °C d’escalfament
La idea de l’emergència climàtica va agafar força després de l’Assemblea General de l’ONU del 2019 on es va transmetre la sensació que el temps per actuar s’acabava i es va argumentar que 2030 era l’últim any per prevenir el dany irreversible creat pel canvi climàtic. Aquesta data té el seu origen en l’informe especial que el panel de l’ONU sobre canvi climàtic (IPCC) havia publicat en 2018. Segons aquest informe, per tal de limitar l’escalfament a 1,5 °C «seria necessari que les emissions netes globals de CO₂ d’origen humà disminuïssin en 2010 al voltant d’un 45% respecte dels nivells del 2010».
Avui dia resulta poc probable que les emissions de CO₂ es redueixin per sota del necessari per limitar l’escalfament a 1,5 °C. Amb els acords firmats actualment, l’escalfament seria de 2,5 °C en 2030 i de 3,2 °C a finals de segle.
Es considera que, si la temperatura mitjana global augmenta per sobre dels 2 °C, les conseqüències serien devastadores. El clima assenta les bases sobre les quals s’estableix qualsevol societat. Qualsevol sacsejada climàtica es trasllada a la nostra economia instantàniament. Els cultius, la disponibilitat d’aigua i alimenta, la salut, la indústria… tot el que fem i del que depenem per viure està íntimament relacionat amb el clima. Per tant, molta gent patirà i, sobretot, els més vulnerables.
Per què no aconseguirem baixar les emissions
Les mesures que estem prenent per fer front al canvi climàtic són extremadament ineficients. El programa estrella per a la descarbonització de l’economia és el sistema d’intercanvi d’emissions (SIE), una herència de Kyoto. Des de la seva primera implementació l’any 2005, aquest sistema ha repercutit en una disminució anual de les emissions territorials europees de l’1,5%. Això significa que la reducció de les emissions de la Unió Europea, qui avui dia lidera dita reducció, seria del 10% l’any 2030. Molt lluny de la reducció del 45% que demanava l’informe de l’IPCC. I això sense comptabilitzar les fugues derivades de deslocalitzar les emissions.
El SIE s’ha convertit en un instrument per repartir beneficis extraordinaris entre molts sectors empresarials. Els windfall profits, com es denominen en anglès, sorgeixen d’errors en el seu disseny.
En les primeres fases de la implementació en la Unió Europea, els drets d’emissió eren gratuïts per a les empreses, però aquestes sí que repercutien el preu del carboni en el client, cosa que va resultar en uns beneficis d’entre 7 i 8 milions d’euros anuals per a les elèctriques i altres companyies energètiques.
La fase actual del SIE va entrar en vigor en 2021, després de les declaracions d’emergència climàtica. Si bé és cert que aquest problema s’ha corregit parcialment en els darrers anys, el problema dels beneficis no disminuirà.
Una de les solucions estrella en la lluita contra el canvi climàtic és la implantació a gran escala de parcs eòlics i solars. Les emissions per part d’aquestes tecnologies són pràcticament nul·les. Tanmateix, per tal de generar electricitat també s’usen altres tecnologies (com el carbó) que són grans emissores. Això permet a les elèctriques repercutir en el consumidor un preu pel CO₂ molt més alt del que elles han de pagar pels drets d’emissió.
Investigadors de la Universitat de Dresden han calculat que els beneficis continuaran regant a les elèctriques de la Unió Europea com a mínim durant la pròxima dècada. A Austràlia, les centrals tèrmiques que utilitzen carbó estan rebent 1 200 milions de dòlars. Aquests investigadors denuncien que el SIE ha transformat el principi de «qui contamina paga» en «qui contamina cobra». Amb aquests beneficis, el SIE no aporta pràcticament cap incentiu al desenvolupament de tecnologies netes.
Plantacions d’arbres compensatòries
L’altra mesura estrella són les plantacions compensatòries. Sota el SIE, les empreses que consumeixen tots els seus drets d’emissió han de plantar arbres perquè absorbeixin el CO₂ restant. Una pràctica habitual entre les grans multinacionals és pagar a una associació conservacionista, o a una empresa forestal, perquè planti arbres en el seu nom.
Moltes d’aquestes plantacions es realitzen a països del sud global i pretenen convertir sabanes en boscos. Les sabanes són ecosistemes molt antics, que es van originar fa 8 milions d’anys. Contenen, per tant, un gran magatzem de carboni en els seus sòls que s’alliberaria en plantar arbres, ja que abans de plantar s’ha de remoure i airejar el sòl.
Aquesta pràctica és també una gran amenaça per a les comunitats africanes que viuen de la sabana. I també per a la biodiversitat que emparen: lleons, elefants i rinoceronts són espècies de la sabana.
A Espanya també trobem empreses i associacions que realitzen plantacions compensatòries. En moltes ocasions, les plantacions no són mantingudes, la qual cosa resta en un augment del risc d’incendis futurs.
Miopia climàtica
Es podria argumentar que el fulgor de l’emergència climàtic ens està cegant. Amb l’excusa del canvi climàtic s’està implantant un sistema d’intercanvi d’emissions on paguem l’escot i que redunda en grans beneficis empresarials, mentre a dures penes es redueixen les emissions.
Què passarà quan arribem a l’any 2030 i, probablement, tornem a comprovar que les emissions de CO₂ estan lluny del necessari per limitar l’escalfament global de manera segura? Com comunicarem sobre canvi climàtic en aquell moment?
L’estratègia comunicativa darrere de l’emergència climàtica porta implícita la idea que l’any 2030 s'acabarà el món, o quasi. Però no és així, només farà una mica més de calor que avui. Els models prediuen augments lineals, no abruptes en la temperatura. El problema el tindrem a partir del 2050 i, sobretot, a finals de segle.
La fustigació mediàtica continuada al voltant d’una imminent fi climàtica pot comportar el cansament de la població. Potser la indiferència serà la resposta més probable amb què ens trobarem en uns anys.
Les mesures actuals no només resulten inadequades per abordar el problema climàtic, sinó que la població a poc a poc s’adonarà que sota el paraigua de l’acció climàtica s’amaga un paradís empresarial que només provoca un augment de la injustícia social. Les grans multinacionals, i les entitats conservacionistes que es dediquen a plantar arbres, seran les grans beneficiades.
Estem convertint el canvi climàtic en una història de terror, de grans beneficis empresarials i de greenwashing. Patim una greu miopia climàtica.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.