15 d'abril del 2020: el govern de Pedro Sánchez se sotmet a una sessió de control del Congrés dels Diputats on té previst demanar la tercera pròrroga de l’estat d’alarma. Al final, la pròrroga queda en l'anunci d'una intenció i es decretarà probablement en dies successius.
L’estat democràtic i de Dret es troben en una situació molt delicada. Evidentment, la humanitat sencera es troba en una situació molt delicada, no pretenc excloure l’excepcionalitat del moment. Però aquesta pandèmia un dia no hi serà i els sacrificis dels nostres drets fonamentals romandran.
Sembla que la por al col·lapse sanitari no ens deixa veure les implicacions jurídiques d’un estat d’alarma perpetu. Fa uns dies, un estudi de la Universitat de Barcelona revelava la predisposició dels ciutadans espanyols a renunciar a les seves llibertats per poder lluitar contra el coronavirus. Una mala gestió sanitària ha d’esfondrar la lluita per la democràcia i la llibertat individuals? Perquè es tracta d’una mala gestió sanitària, no es confonguin.
Els moviments polítics i jurídics del govern de Sánchez no tenen ni cap ni peus. Primer de tot, hauríem de valorar la legitimitat del Decret amb què es va decretar l’Estat d’Alarma, tenint en compte que els decrets llei es poden emprar «en cas d’una necessitat extraordinària i urgent», com diu la Constitució. És una necessitat extraordinària, sí, però en cap cas és urgent. Se sabia de feia mesos i l’orgull i arrogància d’un govern que només es preocupa perquè els pactes li facin mitja i poder arribar a l’aprovat al Congrés ens ha dut a aquesta situació. Ja és un clàssic de la política espanyola abusar d’aquest mecanisme, així que no sorprèn massa, però tanmateix no es pot tolerar la fatxenderia amb què el govern més social de la història posa en escac l’ordenament jurídic dia rere dia.
És esgarrifós com el paternalisme despòtic espanyol ha provocat desenes de milers de morts i encara juga amb els límits de la Santa Constitució per a poder gestionar-ho tot a porta tancada i no haver de retre comptes de l’homicidi per imprudència professional que han perpetrat i perpetren els dirigents d’aquesta crisi.
S’ha fet tan bé com s’ha pogut, diuen. Per això ja lideren el rànquing mundial de morts i infectats. Deu ser casualitat que a països com Corea del Sud no es va arribar a aquesta situació. O que les persones que prenen les decisions de què depèn la vida de milions de ciutadans hagin decidit no escoltar els experts dels països on ja havia arribat. No es podia evitar la compra de materials defectuosos. S’ha fet tan bé com s’ha pogut.
En aquests dies, molts dubtes i moltes pors s’encadenen als nostres pensaments i no ens deixen veure més enllà del neguit pel desconeixement. Mentrestant, acceptem qualsevol solució, quina sigui, per qualsevol mitjà. Qui serà el valent que dirà «Ep, potser això de prorrogar l’estat d’alarma 3 cops quan la Constitució diu que ha de durar 15 dies i la llei orgànica que el regula parla d’una pròrroga de 15 dies afegits, no totes les que al president li abelleixi, no és massa legal?» Déu me’n guardi, però han estat VOX, el PP, Rosa Díez i algun exmagistrat del Tribunal Constitucional. No s’interpreti com una declaració d’admiració per cap d’aquests col·lectius, no hi puc fer res si cap heroic defensor dels drets del poble ha denunciat dos mesos l’acumulació de poders per part de l’executiu.
Que la por no ens faci traïdors. Que la por al descontrol no permeti que un govern declari un Estat d’Alarma i no se sotmeti a cap sessió de control; que una presidenta del congrés, membre del partit de Sánchez, permeti que només se celebrin sessions a la cambra quan s’han d’aprovar els decrets del seu líder; que no es responguin preguntes dels periodistes; que es violin preceptes constitucionals i legislatius amb l’excusa que el legislador no va preveure una pandèmia mundial. Un Estat, políticament, s'ha de saber adaptar-se dins la seva legalitat a aquestes situacions o, si més no, adaptar la legislació mitjançant el legislador, però mai amb la usurpació del poder legislatiu per part de l’executiu. Quina vergonya que entre tots ho hagin permès.
Que la por a negar-se a l’única sortida que es planteja (en cap cas l’única sortida possible) no ens faci traïdors i còmplices d’un abús de poder que arriba a ser tan patètic que ni tan sols l’excusa en què s’empara es compleix. Que la por no ens faci traïdors dels drets i les llibertats pels quals hem promès lluitar.
És completament comprensible que la por immediata sigui per la vida i la salut. Podria ser comprensible que aquesta por permetés la concentració de poders i l’opacitat del govern a canvi de la supervivència, però no és així.
No és una qüestió que l’Estat no s’hagi d’encarregar de la protecció dels ciutadans, o que no s’hagi de decretar l’Estat d’Alarma. La qüestió és per què un mes més tard encara hi ha una indefensió jurídica dels ciutadans davant les detencions i sancions arbitràries de la policia i una manca d’informació oficial sobre les conductes que comporten sanció en una vulneració del principi de legalitat? Per què cada dia veiem més i més retallats els nostres drets i més i més desprotegida la nostra salut? Per què no se segueixen correctament els protocols de detecció d’infeccions mitjançant tests? A canvi de què venem els principis sobre els quals es fonamenta l’Estat? Per què els vulnera sistemàticament un govern autoproclamat socialista i de progrés, vulnera la Constitució i un cop més aboca els joves a la pobresa amb la pitjor crisi econòmica que patirà Espanya en els darrers vuitanta anys?
Ens planyo. Ens planyo a tots: els que són malalts o els és malalta alguna persona estimada; els que han suportat el traspàs de qui no han pogut vetllar; els que estan espantats i veuen el seu futur penjant d’un fil; els que cada dia pateixen l’agreujament de la seva salut mental; els que estarien disposats a renunciar als seus drets per acabar ja d’una vegada amb tot això. Sobretot planyo tots aquells que han confiat en les hipòcrites forces polítiques suposadament progressistes, que donen suport a la broma de mal gust que es diu govern espanyol, ple de corruptes i ineptes que ens empenyen a la catàstrofe més ambiciosa que s’hagi vist mai.