El queer que ens roba les nòvies

El cas és que Pol Guasch s'ha fet molt popular entre la tribu dels catalanocòsics i ara el volen a tot arreu. De fet, la xavalada d'ERC en àmbits locals i nacionals van bojos per portar-lo a fer presentacions, xerrades i tallers d'escriptura perquè estan molts complaguts de la seva andanada anticomuns

Ja fa un temps que he decidit ser valent i acceptar-me tal com sóc. Així doncs, quan en un formulari web em deixen triar entre les alternatives home, dona, no binari i preferiria no dir-ho, he passat definitivament i conscient de la quarta opció a la tercera. Sé que això de «m'estimaria més no dir-ho» té uns ressons bartlebians que la farien la meva tria natural pel que fa a tarannà i circumspecció. Però què importa la personalitat en el temps del triomf de la identitat. Doncs, paradoxalment, no res. La meva opció valenta és definir-me com a no binari, que és el que més s'adapta a la fluïdesa del meu gènere.

I aquesta definició a la qual ara m'adscric no és cap atzagaiada ni cap paròdia de la llibertat de gènere i consciència d'altri. De fet, ma mare sempre m'ha dit que ella volia una nena i que em va concebre mentalment amb aquesta voluntat decidida. Encara ara, m'ho diu, que sóc la seva nena. No li va sortir gaire bé perquè em van créixer uns testicles i tinc el pèl de la barba molt dur, però convindrem que són atributs sexuals que res tenen a veure amb el meu gènere, que no és ni carn ni peix. I tinc una altra prova concloent amb què em va dotar la Natura: un micropenis. El micropenis és l'eina amb què Déu ens marca a nosaltres els no-binaris. Ep, compte. Els no-binaris autèntics, els d'origen, no els conversos que ara el món n'està ple perquè estem de moda. També cal recordar que tenir micropenis no és sinònim de ser de gènere no determinat o fluid, també hi ha molts homes-homes que en tenen un.

I ja que hi som, vull aprofitar l'oportunitat que em brinda aquest article per fer una defensa aferrissada i viril del micropenis. Només té un inconvenient: si t'has de follar una persona obesa o amb sobrepès no és l'estri més adequat. Els plecs de greix i el volum de la carn poden dificultar la penetració franca dels orificis lúbrics del o la partenaire —en això el greix no és gens sexista i és plenament igualitari: colonitza cossos de tot gènere i/o sexe. És a dir, si hi ha molt de ruedo, la tita no t'hi arriba. És una pena i una limitació lacerant, però la física té les seves lleis tiràniques. És per això que a totes les meves amigues gordes sempre els recomano cigalots ben grossos, millor que en sobri. Però tret d'aquest trist inconvenient, com dèiem, un micropenis és molt útil: és retràctil i es pot desar a tot arreu, no fa bultos antiestètics a la vista. Durant la jornada laboral no fricciona inoportunament amb els pantalons i no et distreu del que és realment important: la feina. Els tenidors de micropenis som gent equilibrada que sap separar el gra de la palla: a l'hora de pencar es penca i a l'hora de gossar doncs se gossa. Llavors es desplega fins a la seva extensió operativa que, ben treballada, és suficient per omplir qualsevol forat. I, sobretot, un micropenis no fa nosa. Hem perdut de vista, en aquest món postmodern, com és d'important no fer nosa. És una virtut cardinal en desús.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

És curiós —o potser no tant, vivint com vivim al país de fer truites sense trencar els ous— que parlem tant del gènere de les persones i parlem tan poc de la sexualitat, o dit més pròpiament, en parlem amb subterfugis. Hi pensava, en concret, aquesta tarda quan una professora de català de Tarragona anomenada Mercè Sardà ha fet una afirmació molt categòrica —absurda, esclar— que venia a dir que la literatura és parlar de sexe amb delicadesa, tal com succeeix a la novel·la Napalm al cor. La senyora Sardà estava presentant a Reus el llibre d'un exalumne seu també tarragoní que es diu Pol Guasch, té vint-i-pocs anys, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama i, sobretot, s'ha fet famós en sec per haver-li fet un discurs contestatari a n'Ada Colau in da face. Li va retreure a l'alcaldessa la presència miserable de la llengua catalana als passats actes de Sant Jordi i la va mig acusar de fer servir la seva imatge de noi jove, queer i modern per rentar-se els baixos, bruts com els té de vuit anys de gestió xarneguista i marranejos amb Manuel Valls. Evidentment, Guasch té tota la raó del món i és bonic que el jovent es reboti contra aquests potinejos polítics. Ara bé, com s'ha sabut encabat, no va acabar de dir-li el nom del porc perquè l'escriptor és soci d'una productora cultural, LaSullivan, que treballa per a la Generalitat, per a l'Estat, per CaixaBank i per al mateix Ajuntament de Barcelona. Cap retret. S'ha de nedar i guardar la roba, ara més que mai. Ara bé, antisistema el que es diu antisistema el xiquet no ho vindria a ser.

Pol Guasch, a Reus
L'escriptor tarragoní Pol Guasch, presentant el seu llibre 'Napalm al cor' i explicant gràficament com la té de llarga. | Centre de Lectura de Reus

El cas és que Pol Guasch s'ha fet molt popular entre la tribu dels catalanocòsics i ara el volen a tot arreu. De fet, la xavalada d'ERC en àmbits locals i nacionals van bojos per portar-lo a fer presentacions i xerrades perquè estan molts complaguts de la seva andanada anticomuns i perquè és la viva imatge del que voldrien pel seu partit: joves cultes i preparats, que estiguin bé amb l'Acadèmia i amb l'Empresa, que se sentin còmodes amb els discursos de la multiculturalitat i de la revolució identitària transgènere. Poetes delicats que defensin el que ells en diuen 'la terra' —nació o país són termes en regressió— però amb el punt de contenció just per no escandalitzar les tietes catalanes. Una cara nova per una nova Catalunya no mesella però igual de tèbia que sempre. Gent jove per al futur de resistència cultural incerta que ens espera. Guasch és l'home del moment —o el que sigui— i ho ha fet molt bé. Tan bé que avui, quan li han preguntat per la polèmica sobre el català i el seu discurs a Barcelona, ho ha hagut de fintar amb poca elegància i desentenent-se'n. Ja es va significar prou i ha entès fins on pot persistir per fer carrera en la nostra polis complexa.

Pel que fa al contingut del seu discurs, i sense haver llegit el seu llibre —que no em llama gaire— doncs poca cosa a dir. No es pot demanar a autors tan joves, com en el cas de Juana Dolores Romero, que tinguin idees originals o incitadores. Per norma general, acostumen a fer refregits de coses que han escoltat a classe, o frases que han rapinyat en les seves lectures no tan anàrquiques i més dirigides que les nostres. Han perdut menys el temps. Dir-los que el que expliquen ens interessa poc és més honest i penso sincerament que els ajuda més que aquests banys de popularitat que tenen poc a veure amb la seva obra. En celebro però, l'actitud i el valor. A mi m'ha costat vint anys i tenir el vent a favor admetre coses bàsiques sobre un mateix que ells a vint anys ja tenen assumides. Tot això que tenen guanyat. Espero que esdevinguin adults més lliures. A nosaltres ens queda sentir-nos com aquells maricons vells que ara es lamenten de tot el que van deixar passar quan tenien la pell lluenta i eren tan covards.


Comentaris

envia el comentari