L'arqueòleg calafellenc Joan Santacana ha publicat al seu blog 'Didàctica del Patrimoni Cultural' una informació poc coneguda sobre els orígens urbanístics de Segur de Calafell. A partir d'un document que li ha lliurat Josep Garriga, anterior jutge de pau del municipi, Santacana ha elaborat un relat que, sota el nom de 'Els desnonats de Segur de Calafell', parla de les primeres persones que van patir el creixement urbanístic de Segur a mitjans del segle XX.
El mateix Santacana apunta al seu blog que moltes de les informacions provenen del document sobre el 'Jutjat de Pau de Calafell des del 1871 a 2014', lliurat per Garriga. «Un treball inèdit d'indiscutible vàlua», afegeix. En l'article s'explica la història del llogarret que es coneixia amb el nom de Segur, que va passar a formar part del terme de Calafell a mitjans del segle XIX, quan es va fer la divisió municipal.
Contractes de rabassa morta
Bàsicament van ser dos els motius del perquè Segur va passar a formar part de Calafell i no de Cunit. D'una banda, el lligam eclesiàstic que hi havia amb l'esglesiola de Sant Miquel de Segur, que des del 1508 era administrada per la parròquia de Calafell. Per l'altra, el fort creixement de mà d'obra agrària calafellenca, que va buscar terres de conreu fora del poble per poder mantenir una producció elevada, en uns moments de creixement demogràfic.
Aquests pagesos de Calafell van arrendar diversos terrenys de conreu de la zona de Segur al seu propietari, el Marquès d'Alfarràs, i ho van fer mitjançant els contractes coneguts com «de rabassa morta», d'aquí el nom de rabassaires. Els contractes de rabassa morta permetien l'arrendament d'un tros de terra per a conreu de vinyes fins que morien dos terços dels primers ceps plantats. Quan això passava, el contracte quedava dissolt.
Els arrendataris, sense opcions
Fins ben entrat el segle XX, a la Quadra de Segur hi va haver dues masoveries, la Casa Vella, amb Jaume Vilamajó de masover, i la Casa Nova. A més dels masovers i les seves famílies, a Segur hi treballaven un centenar de rabassaires, la majoria pagesos de Calafell i Cunit. Després de la mort del Marquès, algunes propietats es van separar de marquesat, i van anar a parar a mans de les dues filles del difunt. Va ser en aquell moment quan es van extingir les masoveries i va començar el gran pla d'urbanització de Segur.
Però per impulsar-ho, abans s'havia de resoldre què passava amb els 36 rabassaires que a mitjans del segle XX encara conreaven aquells terrenys. Santacana explica que «en plena dictadura franquista (...) els rabassaires poc podien dir davant d'uns aristòcrates que, a més de ser propietaris, tenien relacions, fins i tot familiars, amb les figures més poderoses del règim del general Franco». La liquidació de drets dels conreadors «es va poder fer, doncs, sense cap resistència ni cap problema (...) tots van haver d’acceptar els fets, que els obligaven a deixar les seves terres en un termini de sis mesos», i això que alguns «treballaven als 'fondos' de Segur des del segle XVIII». Per Santacana, aquest «va ser un desnonament sense opcions».