L'estiu entra en la seva última fase, amb els primers canvis de temps i les seves tempestes imprevistes. Els meteoròlegs nacionals tornen a ser l'objecte d'atenció dels insults populars i la probabilitat de sortir de casa eixut i tornar-hi completament xop s'incrementa. Però les ciutats —ara poc transitades i plenes de distàncies socials insòlites—compten amb un recurs ancestral per refugiar-se en cas de ruixats no programats. Arcs, voltes, porxos, galeries i places cobertes que han esdevingut en molts casos signes distintius dels nuclis urbans. No només serveixen per aixoplugar-se: sota els espais porticats s'hi despleguen botigues, terrasses, cafès, parades i comerços. Un espai ciutadà per excel·lència que, de tan descomptat, de vegades no li donem el valor que té en les interaccions de la quotidianitat.
És un bon moment per celebrar el llibre que acaba de publicar la Diputació de Tarragona, obra de Joan Figuerola, que fa un viatge per tota la província a la recerca d'aquests elements arquitectònics singulars. Hem resseguit la petja del llibre i hem seleccionat els espais porticats del Camp de Tarragona que més ens agraden. Perquè sí, perquè en temps d'incertesa, què millor d'un lloc familiar i públic per protegir-nos. I qui sap, vés a saber si tard o d'hora no hi haurem de passar la nit, entre cartrons.
Comencem a Montblanc. La capital de la Conca de Barberà, erigida dins d'un clos emmurallat medieval, va ser la tercera ciutat tarragonina durant tota l'Edat Mitjana, darrere de Tarragona i Tortosa, i n'han quedat impressionants vestigis arquitectònics. Molta pedra hi ha a Montblanc. Com a la plaça Major, tota porxada i construïda sobre l'antic mercadal, que transmet encara avui una sensació imponent de solidesa i perennitat.
Baixem a la costa, seguint la vall del Gaià, i desemboquem a Altafulla. Un altre dels nostres pintorescos recintes emmurallats. Ens aturem, però, en un edifici que no és medieval. Es va erigir el 1802 al lloc d'una bassa i el 1999 es va reformar per posar-hi l'Ajuntament. Conservant, això sí, un espai porticat amb cinc arcs esvelts i elegants, convertits ja en un emblema local.
Si viatgem cap al nord, als límits de la demarcació, el Vendrell ens ofereix també dos espais entranyables. La Vil·la Casals, avui museu dedicat a l'il·lustre músic penedesenc, on els espais interiors i exteriors se succeeixen a través de porxos i galeries, en una continuïtat on l'art i la deambulació se solden.
Al centre de la ciutat, vora el carrer Major, un altre espai cultural, la Fundació Apel·les Fenosa ens ofereix racons poc coneguts, protegits també per voltes i atris, com aquest porxo completament integrat en l'entramat urbà.
Què més tenim. Doncs Reus. Amb un llegat medieval exigu, el creixement de la ciutat es va donar principalment a partir de l'Edat Moderna. La renovació de l'antic Tomb de Ravals va tenir com una de les intervencions urbanes més importants la construcció, a partir de 1848, de la plaça porticada de les Peixateries Velles, amb l'objectiu de fer-la servir com a mercat a l'aire lliure. Un ús que va perviure fins ben avançat el segle XX.
Unes remodelacions reusenques que també afectarien l'espai del Mercadal, també envoltat de porxos, columnes i pilars. L'arquitectura modernista hi tindria alguna cosa dir: Domènech i Montaner dotaria la seva Casa Navàs amb unes espectaculars pilastres ornades amb mènsules ondulades de grans dimensions, que són un senyal distintiu de la plaça.
I a Tarragona? Els segles d'història de la ciutat hi han deixat multitud de porxos, com la Volta del Pallol, l'antic Hospital de Santa Tecla o les llargues columnes del Pla de la Seu. Però ens quedem amb les vetustes arcades de pedra del carrer Merceries i la plaça de Santiago Rusiñol, erigits sobre les restes romanes i amb els coneguts contraforts de pedra erosionada pels anys.
Acabem a dalt de la muntanya, a Prades, amb la seva gran plaça Major de trenta per cinquanta metres i presidida per la famosa font neoclàssica, tota ella envoltada d'espais porticats dissenyats en origen com a mercat i lloc d'intercanvi de béns i serveis.
En definitiva, les primeres gotes que anuncien la tardor no poden ser excusa per no sortir a passejar pels nostres pobles i ciutats. A la primera nuvolada, res més agradable que una estona refugiats sota un porxo. No hi ha res més agradable que sentir-hi ploure, aturats i impassibles, esperant que escampi.