Diu una coneguda llegenda que l'abat de Poblet Francesc Oliver va voler negar-li l'entrada i l'allotjament a un rei espanyol. Va ser el 1585 i l'afectat, Felip II, no era un Borbó com el que tenim ara. L'abat va declarar que no reconeixia el Rei d'Espanya, de manera que fins que no es va identificar amb el títol de Comte de Barcelona no el van deixar passar. La moral que s'acostuma a associar a aquesta història és que els catalans som orgullosos i estem pagats de les nostres tradicions i institucions.
No ho negaré pas, però la realitat no és tan èpica. El que ens explica la facècia és que al Rei li és bastant igual com s'hagi de presentar i que ell entra on vol, que per això és el Rei. També a Poblet, encara que sigui un símbol de la catalanitat i que molts dels predecessors de Felip VI en el càrrec de Comte de Barcelona hi estiguin enterrats. El Rei d'Espanya va entrar al Monestir de Poblet el 1585 i hi ha entrat avui, amb una normalitat apreciable.
Hi han hagut, és clar, alteracions del que seria una visita cordial i, encara que a la Casa Reial els deuen importar més aviat poc, a ningú li agrada que l'escridassin, suposo. Els Mossos s'han encarregat de controlar els desafectes, que devien ser un parell de centenars, a tot estirar. Correspostos per una quantitat similar de policies autonòmics. Entre ells s'han destacat, com sempre, els inefables membres de la BRIMO que han repartit unes quantes garrotades per no perdre l'hàbit. Quan m'he refugiat a la terrassa de l'Hostal Fonoll, he mantingut un agradable intercanvi de mirades amb un BRIMO rodanxó, que estava molt preocupat perquè no em sortís el nas de la mascareta. M'ha caigut molt bé i ens hem acomiadat amb un cop de cap ple de consideració mútua.
Mentrestant, la Casa Reial —amb l'execució exquisida i disciplinada de la policia catalana—ha cregut convenient barrar el pas a la munió de gent que cridava «Fora els Borbons» i «Feu via que volem anar a dinar» al mateix temps que deixava passar un grupet d'una dotzena de fervoroses monàrquiques cinquantones —que feien tot l'efecte d'una colla d'amigues divorciades de Pedralbes— equipades amb talons d'agulla, que volien deixar ben clara l'adhesió a la Corona amb vivaspanyes i vivalreis. També algun escadusser vivacatalunya, perquè el patriotisme sempre és un terreny d'entesa. Al final, davant de l'empenta dels manifestants, també s'han hagut de refugiar, amb els seus vestits de festa, dins del bar. Els Mossos han hagut de recomanar que no provoquessin, i les han tingut tancades a l'hostal fins que els Reis han marxat i la manifestació s'ha dissolt. Fins i tot uns xavals fotògrafs de vint-i-pocs anys els han demanat si els convidaven a dinar. Les senyores han declinat, però per un moment els he vist una ombra de dubte.
Els Reis d'Espanya. Han arribat un quart d'hora tard. La raó extraoficial és que un periodista desaprensiu s'ha deixat una motxilla abandonada a l'entrada del monestir i la guàrdia reial —uniformada amb uns trajos espantosos que semblaven de Cortefiel— ha hagut d'avisar als TEDAX. L'han retornat al seu propietari, avisant-lo que ha tingut sort perquè en circumstàncies normals la motxilla se n'hauria anat a «tomar pol culo». A banda del gran desplegament logístic i policial, en aquests esdeveniments l'altre gran espectacle són els mateixos periodistes. Es pot observar amb nitidesa el cretinatge superlatiu. Personatges vestits com si vinguessin d'Eivissa o Cadaqués, grans especialistes del que en diuen «el Timing Real» i molt preocupats per captar «videetes» d'indepes desaforats per enviar-los al programa d'Ana Rosa. Els periodistes d'aquí, doncs això, d'aquí. Ens podíem distingir perquè no anàvem amb pantalons color camel i polos de quadrets sinó amb bermudes. He tingut un instant d'orgull tarragoní i tot.
No se sap gaire bé com ho han aconseguit perquè el blindatge era ferri i professional —trepitjant vinyes majoritàriament— però els indepes han començat a envoltar els murs de Poblet amb una megafonia potentíssima i una versió txaranguista del Bella Ciao en bucle. És el signe dels temps: encara que vinguin els Borbons a cagar-se en la memòria de Jaume I, ara el que toca és aquesta reivindicació naïf dels partisans i la Segona República. Ha estat horrible. He de confessar que si m'hi arribo a quedar mitja hora més m'hauria convertit en monàrquic convençut. Això de la reialesa enganxa i és una mica com la picadura de la cobra gai, que si et pica et converteix en gai.
Sort que Felip i Letícia no s'han fet esperar gaire més. Un cop solucionat l'altercat de la motxilla, els monarques han arribat amb el ministre Salvador Illa i la Delegada del govern Teresa Cunillera. Cap representació de la Generalitat, en un dels seus lletjos una mica infantils que són tan característics del processisme. Els estaven esperant sol·lícits i protocol·laris l'abat i el prior de Poblet, que els han acompanyat a fer-se fotos pel claustre, el refectori i l'església, just a sota de les tombes dels nostres reis medievals, que els tenim contents entre tots plegats.
Els Reis Pandèmics han firmat el llibre de visites amb una considerada dedicatòria i encabat han anat a saludar els divuit monjos que es trobaven al monestir. Els altres set, segons el portaveu de la Casa Reial, estan «en otros sitios del mundo, como por ejemplo Francia». En total, ni dues horetes. Però molt ben aprofitades. Els Reis han fet una gran demostració de força simbòlica i han fet veure que no els importa que no els deixin anar a Barcelona. Això és casa seva, per dret de sang i de cuixa, i quatre eixelebrats, per sorollosos que siguin, no els trauran el gust de passejar-s'hi. Quan han arribat, un sol imperial ha trencat els núvols. Quan se n'anaven, carretera avall cap a l'Aeroport de Reus, ha caigut un bon ram d'aigua que ha netejat el cel.