La carta que el Rei emèrit Joan Carles va dirigir dilluns passat al seu fill el Rei Felip VI ha suposat un veritable terratrèmol polític i social. O almenys això sembla indicar la quantitat ingent d'opinions, d'adhesions i de rebutjos que ha produït la decisió de Joan Carles d'anar-se'n d'Espanya. Però què ha passat, realment? És tot soroll o alguna cosa de fons s'està movent en l'estructura institucional del Regne?
Són preguntes pertinents, perquè llegit amb atenció el comunicat, cal convenir que les explicacions de l'exmonarca regent —Rei encara ho és— són ben escasses. Com el trasllat fora d'Espanya pot ajudar l'Estat i la monarquia és una qüestió no contestada. És un moment històric en què cal calibrar si és més greu la crisi per la qual travessa el país o la que sofreix la Corona. El que és clar és que la circumstància per fer l'anunci i procedir amb l'exili ha estat curosament seleccionada: els primers dies d'agost, aprofitant el recés polític i els preocupants rebrots de la pandèmia.
Tothom pot entendre que l'amenaça del procés judicial i l'extradició a Suïssa ha espantat l'Estat fins al punt de cedir i ajudar el Rei en aquesta fuga insòlita. Les investigacions referents a les comissions de l'AVE de la Meca són prou serioses per haver abocat la Corona a prendre aquesta determinació dràstica. Una altra cosa és com se'n sortirà a partir d'ara.
A Catalunya, s'ha despertat una febre antimonàrquica sobtada. De cop i volta, tots els mals nacionals provenen de la monarquia. I, si bé no es pot negar que és una institució que ha estat últimament molt allunyada dels sentiments del gruix dels catalans, costa una mica d'entendre —si no és per oportunisme i desesperació— la fal·lera contra els Borbons que s'ha desencadenat. Sembla com si la impotència que ha generat el frustrat procés independentista es pogués redimir manifestant-se contra una institució espanyola que és troncal però que cal no oblidar que exerceix el poder d'una manera més aviat simbòlica.
Cadascú és ben lliure, evidentment, de desitjar un referèndum sobre la vigència de la monarquia. I tot sembla indicar que, almenys aquí al nostre país, aconseguiria un suport popular suficient. Però és poc seriós només posar-ho sobre la taula quan els seus representants estan en entredit. L'organització constitucional de l'Estat espanyol hauria de ser un debat més responsable, que no depengués de la contingència de qui ocupa el tron (o els governs).
Centrar la conveniència de mantenir la monarquia en les vicissituds personals dels Borbons o, com en diu el Rei emèrit, la seva 'vida privada' és garantir, per molts anys més, la figura reial a Espanya. Si és que ha estat mai, realment, en dubte i no són tot declaracions de cara a la galeria, com sol passar.