És ben cert que a cada casa hi ha un tresor amagat. Les parets dels habitatges sovint estan amarades d’històries i d’objectes que expliquen, d’una forma rocambolesca, la trajectòria personal dels seus habitants. En molts casos, aquests relats contenen trames del tot inimaginables que es converteixen en el millor testimoni per explicar la història viva d’una família, d’una ciutat o fins i tot d’un país.
Casa Gelambí de Valls és el millor exemple possible per il·lustrar el fet. A cavall entre la plaça del Portal Nou i el carrer de la Violeta, el bell edifici resta imponent al pas del temps. Actualment, portes endins encara es preserva tota l’ànima i la personalitat d’allò que un dia va arribar a ser i a representar en la societat de l’època.
L’Eduard Vidiella ha obert les portes de la casa a TarragonaDigital. Ell és la setena generació de la nissaga familiar, i als 13 anys va descobrir a les golfes, una pugesa del segle XV, una moneda catalana local de les Terres de Lleida. Aquesta troballa el va fer reflexionar sobre l'excepcionalitat de l'habitatge i dels objectes del seu interior i va iniciar la seva particular història d’amor amb l'edifici Gelambí, casa seva.
Cal Coco: una fàbrica de sabons
La família Gelambí, al segle XVIII, tenia una fàbrica de sabó de coco i productes diversos al carrer de la Carnisseria de la capital de l’Alt Camp. El producte va donar el nom popular al llinatge i, l’any 1856, Josep Gelambí adquireix uns terrenys a la plaça del Portal Nou per edificar-hi l’actual edifici i situar-hi l’empresa, que resta en actiu fins a l’any 1942.
Paral·lelament, al llarg de la història, la construcció ha acollit tot tipus d’activitats i ha allotjat diverses personalitats: entre 1912 i 1914 la casa es converteix en la seu del col·legi de Sant Tomàs d’Aquino; el 1912 s’elaboren i es comercialitzen vins de collita pròpia; l’any 1920 hi fa estada Gabriel Andreu, un conegut botànic que ofereix el guariment de la ‘glosopeda' i hi instal·la una consulta de massatges el 1928; el 1930 funciona com a hostal; entre 1922 i 1944 és una fàbrica de sabó i lleixiu; de 1956 a 1978 als baixos hi ha obert un taller de motocicletes; l’any 1969 l’espai es converteix en una fàbrica de recobriments sintètics i, fins a l’any 2012, un dels pisos superiors és de lloguer.
Escenari d’un miracle
La casa també ha presenciat tot tipus de fets i esdeveniments. Un dels més impactants es remunta al dia 2 de febrer de 1861, en plenes Festes Decennals. A les 4 de la matinada, es cala foc a la capella particular de l’edifici, que tenia la Mare de Déu de la Candela com a element central. Tal és l’abast de l’incendi, que una carta manuscrita de l’època destaca que fins i tot es va fondre la corona la imatge. Ara bé, ni les robes precioses ni la talla sofreixen cap desperfecte, com tampoc cap dels membres de la família que dormien a l’interior de l’edifici.
Fruit d’aquell succés, encara avui es conserva dins de la casa, com una autèntica relíquia, un tros del mantell de la marededéu, amb la carta que recorda el prodigi: «Y este pedazo fué el que quedó y le tendré asta viva en este mundo por su memoria como milagro. Demos fe de este milagro, y le firmo en nombre de todos los seis compañeros que fué la capilla».
«La demografia de Valls explicada a través d'un edifici»
En els més de 160 anys de vida, la construcció ha estat testimoni i escenari dels fets més transcendentals que han ocorregut en la història recent de la ciutat. L'Eduard defineix casa Gelambí com «un habitatge que engloba múltiples vivències, i cada relat és totalment diferent de l'altre». A més, a través de l'acumulació d'objectes fruit de diverses èpoques i avatars, «es pot explicar perfectament la història moderna i la demografia de Valls i la comarca», destaca.
A tall d'exemple, es conserva una espasa d'un soldat que va fer estada a la ciutat durant la batalla del Pont de Goi, a la Guerra del Francès de 1809. Durant la Guerra Civil, un escamot del bàndol republicà, dirigit per Valentín González (el conegut general Campesino), va requisar el soterrani de la casa i quan es va acabar el conflicte, Valls es converteix en un centre d'operacions militars de la Legió Còndor, integrada majoritàriament per alemanys, que freqüenten les plantes superiors de l'habitatge.
La història d'amor d'un soldat de la Legió Còndor
En aquest escenari, té lloc una de les històries més íntimes i personals que acull la casa, i que l'Eduard ha descobert a través de la veu de la seva àvia. Durant l'estada de la Legió Còndor a Valls, Johan Bán, un dels soldats, s'enamora de Carmen Yvern. El soldat ha de tornar a Alemanya i en aquest període de temps envia cartes i fotografies a la seva enamorada, amb la finalitat de continuar el festeig. Passats dos anys, el 1941 torna a Valls amb la intenció de concretar una relació més sòlida, però es troba amb una desagradable sorpresa: Carmen Yvern ja s'ha casat, amb Estanislau Tomàs.
Un quadern escolar de 1938: la joia de la corona de l'arxiu
La realitat actual de casa Gelambí, amb tot el seu patrimoni, és fruit d'una sensibilitat notable dels seus avantpassats per salvaguardar i emmagatzemar materials d'interès per al futur. L'Eduard assegura que ha destinat milers d'hores en inventariar tot allò que ha considerat d'interès i que té una vàlua artística, econòmica, documental o personal.
En aquest sentit, a grans trets, l'arxiu es pot classificar en dos àmbits: el volumètric i el pla. Pel que fa al contingut volumètric, s'identifica vestuari de mitjans del segle XIX, granotes de soldats de la Guerra Civil, elements més quotidians com joguets, banderes, ornaments, xocolateres, llums de carbur, una màscara antigàs d'un soldat, etc. Del contingut pla, destaca la premsa i publicacions com postals, fotografies, anuncis de publicitat, programes de festes, cartells, goigs, llibres, premsa, estampes...
La joia de la corona de l'arxiu, per a Vidiella, és un quadern escolar de 1938. Considera que és el millor testimoni de l'època i dels fets ocorreguts entre 1936 i 1939, ja que amb la lectura del dietari es pot endevinar el curs que agafa la guerra fins al seu desenllaç. «No ho valoro tant pel valor monetari que té, sinó pel significat documental que té per a la societat del moment», afirma.
Pugesa: una finestra oberta al món
L'Eduard Vidiella és dissenyador gràfic especialitzat en tipografia. Té, entre les mans, un projecte engrescador per preservar i donar a conèixer l'immens patrimoni documental i personal de ca Gelambí. A través del perfil d'Instagram Pugesa (nom de la primera troballa en forma de moneda) setmanalment digitalitza, edita i publica els materials que considera que tenen més interès del seu arxiu.
«Es tracta de documents efímers que poden desaparèixer amb el pas dels anys, i cal digitalitzar-los i donar-los a conèixer, ja que sovint tenen una història al darrere amb un relat entre personatges, èpoques i un context molt concret», explica. A més, afirma que els seus seguidors, tot i que no són molt nombrosos, són de molta qualitat i en cada publicació troba un retorn en forma de contingut i de context sobre aquell objecte que ha donat a conèixer.
