La implicació de gossos en els exercicis i intervencions ajuda notablement als pacients de psiquiatria en l'àmbit de les relacions socials. Així ho estan comprovant el personal i els usuaris de la Unitat Psiquiàtrica de Llarga Estada de l'Hospital Universitari Pere Mata. Recentment han incorporat tallers i activitats amb participació canina, una mesura que, tot i el poc temps que fa que s'aplica, ja ha suposat canvis positius.
Assistim a uns d’aquests tallers de canoteràpia per comprovar, de primera mà, com funcionen. Quatre dels usuaris del servei s’asseuen a un lateral d’una de les sales. El tècnic que acompanya el gos munta un cercle de colors a terra, que servirà d’eix principal a la primera part de l’activitat. Començant per la primera de les usuàries i anant incorporat la resta progressivament, la primera activitat acaba consistint a saber reaccionar a què fan o diuen tant els companys com la gossa.
Es tracta de la Yoa, una de les que participen en aquestes noves dinàmiques. Quan la Yoa té les quatre potes dins del cercle de colors, els quatre usuaris han de començar una seqüència, des de l’Inma, que ha de dir «préssec» fins a la Carmen, que ha de fer sonar un aparell metàl·lic. Amb el ‘clic’ final, la Yoa sap que pot sortir del cercle i rebre la seva recompensa. La segona part implica que els usuaris passegin la gossa per la sala i li indiquin que s’assegui a terra.
Millorar les relacions socials
Aprofitem aquesta segona part de l’activitat per parlar amb algunes de les implicades en posar en marxa aquestes intervencions. Les gosses i l’aplicació pràctica dels tallers van a càrrec d’Óscar Ibáñez i Valentina Mariotti, socis de l'empresa We Can Dog Activities. Expliquen que fan activitats similars a diferents àmbits, des del geriàtric a l'educació especial passant per centres de dia i instal·lacions com les de l'Institut Pere Mata.
«En aquest cas fem activitats que fomentin la interacció, l'empatia, que facilitin la comunicació», explica Mariotti. «El gos és el mitjà a través del qual els usuaris s'acosten a les persones a les quals no dirigirien la paraula o no farien cap mena de comunicació social», una visió que comparteixen les terapeutes ocupacionals amb qui preparen aquestes intervencions.
Una d'elles és Anna Arjona, que afirma que «fem una valoració molt positiva perquè hi ha persones que ens estan sorprenent moltíssim; passar d'aquesta situació d'aïllament en la qual es trobaven, de no participar en cap activitat, a veure'ls somrient, espontanis, preguntant durant la setmana quin dia vindran els gossos... Per nosaltres és molt satisfactori».
Hi coincideix Anna Soriano, una altra de les terapeutes ocupacionals de la Unitat de Llarga Estada. «L'interessant en aquest projecte és que, encara que l'activitat és la mateixa, el gos no deixa de ser una excusa on treballar diferents objectius; són molt personalitzats, a cada persona la coneixem en un context i ens està sorprenent en veure'ls en aquesta sessió».
Confien veure progressos més notoris a llarg termini, però ara mateix ja hi han notat canvis, per subtils que siguin. «Hi ha persones que fa deu anys que conviuen amb 80 companys i no se'n saben els noms, i s'asseuen a una taula i ni se saluden; ara estan al mateix espai i s'hi dirigeixen pel nom, donen les gràcies, demanen si us plau...».
Posa en relleu que «són habilitats socials bàsiques que hem detectat que en un entorn natural no es donaven, i quan les treballem de manera que no noten que estan fent una teràpia, sinó que treballen la rehabilitació a través de la mateixa activitat, veiem que es van donant».
L’heterogènia dels grups
«Amb els exercicis estem més entretinguts, fem una teràpia diferent», explica Inma, una de les usuàries que hi participa. «Passegem el gos, li donem menjar, fem que es fiqui dins de l'anella, hi ha gent que fa com si anés a la botiga, i jo faig de venedora...». De la mateixa manera ho explica José, un altre dels usuaris, que també detalla que han après a donar indicacions amb les mans a les gosses perquè s’asseguin o s’aixequin.
Els grups d’usuaris que s’han format, s’han pensat a consciència. Anna Arjona explica que «hi ha unes persones que són fixes, que es van alternant, una setmana un grup i la següent, l'altre». En total hi participa una quinzena de persones; «els grups són de sis o set, i després tenim quatre usuaris que consideràvem que els agradava molt i els venia de gust, però no era tan necessari perquè sí que estan vinculats a altres coses, i venen de tant en tant».
El que es busca és, específicament, que siguin usuaris amb diferents perfils. Anna Soriano detalla que «busquem que hi hagi heterogènia; en un grup sempre hi ha algú més passiu i algú que estira més; dins del mateix grup, tot i treballar diferents necessitats, intentem que siguin tan variats com sigui possible justament perquè la diversitat el que dona és enriquiment mutu», explica.
Valentina Mariotti posa l’accent, precisament, en la capacitat de treballar aquest ventall de personalitats i de circumstàncies de manera conjunta. «Som davant de persones que poden tractar amb el gos, poden agafar una corretja i moure's, i en l'àmbit cognitiu, han de desenvolupar habilitats socials i de comunicació; per això es fan aquestes activitats dinàmiques, una persona que premia el gos ha d'entendre quan ha fet alguna cosa bé».
Durant l’activitat, a més, els usuaris «han d'explicar-li a una altra persona què ha de fer, ha de mostrar que ho ha entès repetint-ho, ha d'assimilar una informació, utilitzar la memòria...».
El pes de les gosses en l'activitat
Tal com ho resumeix, «no és que no es puguin fer aquestes activitats amb altres sistemes, mètodes o intervencions, però els animals representen un lubricant social, serveixen per trencar el gel, i és molt més fàcil assolir objectius amb un animal, que a més interacciona, que provoca empatia i somriures». Aquest, de fet, no deixa de ser un dels objectius que es buscaven quan es va impulsar l’activitat.
Anna Arjona recorda que «es van combinar diversos factors, per una banda, havíem detectat que hi havia una sèrie d'usuaris que eren força resistents a altres tipus d'intervenció, que feia temps que intentàvem vincular-los a activitats i que se'ns resistien, perquè no els acabava de motivar o perquè hi havia una sèrie de dificultats que feia difícil que s'hi vinculessin».
Les dues terapeutes ocupacionals no amaguen, tampoc, que en l'àmbit personal els agraden els animals i, per tant, coneixien de quina manera es duen a terme aquesta mena de teràpies. Per tot plegat, «vam considerar que fer teràpia amb gossos podia ser facilitador, perquè és un animal que desperta una emoció que fa que hi hagi un interès previ, que incita a començar i després agrada o no agrada».