El gener de l’any 2003 —farà disset anys—, quatre consellers de l’Ajuntament de Tarragona van recórrer en cadira de rodes el trajecte que separa el consistori amb el Palau de Congressos, acompanyats de dos minusvàlids. Teresa Segués (PSC), Xavier Almagro (ERC), Esteve Ortiz (PP) i Albert Vallvé (CiU) van fer aquests 300 metres de distància i en baixada per comprovar «el gran nombre d'obstacles que es troben diàriament les persones en cadira de rodes».
A pocs mesos d’unes eleccions municipals, tots quatre edils van comprometre’s a estudiar mesures per eliminar les barreres arquitectòniques. Tants anys després, les administracions públiques —no tan sols a la ciutat de Tarragona— han avançat molt en la matèria, però no de forma suficient.
Hi ha més de 31.000 tarragonins amb discapacitats físiques
Aquest dimarts, 3 de desembre de 2019, coincidint amb el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, l’Associació per la Integració de Discapacitats de l'Ebre (Asside) repetirà l’acció que els quatre consellers tarragonins feien el 2003. Seran unes gimcanes per torns que es faran a Tortosa i on, a més de la participació de tothom qui ho vulgui, ja han confirmat la seva presència diverses autoritats locals. Una ruta per comprovar que, certament, s’ha avançat però no tant com caldria.
Les barreres arquitectòniques són obstacles per a no poca gent. A la demarcació de Tarragona, un 7,88% de la població —gairebé 63.000 persones— és discapacitada. D’aquesta franja de població, qui compta amb un gruix més important és el col·lectiu de discapacitats a nivell físic: són, en dades de 2018, un total de 31.076 tarragonins amb un o altre grau de mobilitat reduïda.
«Tots som persones amb mobilitat reduïda en algun moment de la nostra vida»
Una xifra sens dubte important de tarragonins tenen, doncs, dificultats a causa de la seva discapacitat física. La conscienciació ha augmentat en els darrers anys, però encara són moltes les barreres que els queden per trencar —mai més ben dit. «Hi ha moltíssima feina per fer», admet amb resignació Manel Romero en declaracions a TarragonaDigital.
Romero presideix l’Associació per la Integració de Discapacitats de l'Ebre. Admet que «les persones discapacitades encara hem de preocupar-nos molt d’allà on anem i on no», i explica que «si quedo per dinar amb uns amics, encara costa trobar restaurants que tinguin l’accés adaptat, un lavabo acondicionat, etc.». La dificultat de mobilitat als locals privats fa que els establiments «perdin clients», diu Romero, que posa un exemple recent.
«Fa uns dies, vaig veure que una botiga de Reus que tenia escales als accessos havia instal·lat una rampa. Hi vaig poder accedir, els vaig agrair la iniciativa i em van respondre que, des de la instal·lació del nou accés, hem guanyat clientela: persones discapcitades, sí, però també gent gran o gent que duu cotxets per a nadons», narra Romero, que remata: «Les barreres no són només l’enemic dels discapacitats».
El president d’Asside recorda que «tots som, en algun moment o altre de la vida, persones amb mobilitat reduïda: quan ens trenquem un peu, quan portem carretons, etc». «Hem de ser conscients que l’eliminació de barreres és un benefici per a tots», manifesta.
Els ajuntaments van tard
En la mateixa línia que Romero es pronuncia Margarita Ramírez, la presidenta de l’Associació de Discapacitats i Minusvàlids de Tarragona, que tot i tenir la seu a Cambrils, té el seu àmbit d’actuació a tota la demarcació. «S’ha evolucionat, però ni de lluny s’ha avançat tant com caldria», assevera Ramírez, que creu que «sobretot s’han notat avenços en aquesta matèria en els darrers quatre o cinc anys», en els que ha augmentat la sensibilització per part de l’administració pública.
De fet, l’any 2014 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei d’Accessibilitat que, entre altres qüestions, obliga els consistoris a aprovar els seus Plans d’Accessibilitat Universal. Malgrat que en molts casos aquests plans no existeixen, el cert és que els darrers anys sí que han significat un cert impuls a la pràctica. «No a tots els carrers està garantida l’accessibilitat dels discapacitats físics, per no parlar del transport públic: els autobusos urbans a Cambrils, per exemple, no estan gens adaptats», explica Ramírez.
En aquest sentit, recomana «prendre l’exemple d’altres administracions que sí que han estat capaces d’eliminar barreres arquitectòniques, com per exemple el govern del País Basc». «Cal una aplicació real de la normativa vigent», diu Ramírez. Hi coincideix plenament Manel Romero, que apunta que «els Ajuntaments s’hi estan posant ara hi anem una mica tard». Alhora, però, n’aplaudeix la disposició i apunta que «gràcies a la pressió que hem fet des d’Asside, que vam fundar fa un any, estem aconseguint els nostres objectius en alguns ajuntaments de les Terres de l’Ebre, com ara la mateixa ciutat de Tortosa».
L’exemple de les places de pàrquing: una mostra de manca de sensibilització
Més enllà de l’acció pública, cal també una sensibilització de la societat. Un exemple pràctic, en què coincideixen Romero i Ramírez, és el «poc respecte» que es té cap a les places de pàrquing reservades per a persones amb discapacitat física, on sovint s'aturen cotxes amb —o fins i tot sense— els intermitents posats. «La frase més famosa és aquella de ‘és només un moment!’», explica Romero. Un moment que suposa un greuge i una pèrdua de temps per a les persones que, a més, en molts casos paguen aquella plaça.
«I el preu no és pas barat, ronden els 300 o 400 euros l’any», recorda Margarita Ramírez, que s’indigna en subratllar que «paguem nosaltres i, tot sovint, hi aparquen d’altres». «No hi ha cap sensibilització per a les persones discapacitades; vivim en una societat marcada per la despreocupació i l’egoisme», opina Margarita Ramírez. «Es nota molt la gent que té una persona amb mobilitat reduïda a casa i la que no», rebla Manel Romero.
Un 3 de desembre més, doncs, les persones amb discapacitat física seguiran reivindicant els seus drets i l’adequació dels espais públics i privats. Un Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat per seguir trencant barreres: arquitectòniques, polítiques i, sobretot, de sensibilització social.