Després d’anys de lluita, pot considerar-se que actualment l’esport femení ja ha deixat enrere la fase d’integració i viu immers en una nova etapa: la de potenciació. Aquest pensament és compartit per les protagonistes del següent reportatge on s’analitza en línies generals el present de l’esport femení al Camp de Tarragona en algunes de les disciplines de competicions de clubs més mediàtiques que arrosseguen més expectació: el futbol, el bàsquet, l’hoquei i el futbol sala.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Sense menystenir la resta, on destaca la gran presència del patinatge, la gimnàstica artística o l’atletisme al nostre territori, han parlat per TarragonaDigital la jugadora de futbol Cristina Becerra, la jugadora de bàsquet Elisabet Salat, la jugadora d’hoquei Helena De Sivatte i la jugadora de futbol sala Susana Mallen. Totes quatre, cada una des de la seva pràctica, comparteixen un pensament: cal potenciar els equips sèniors per fer el salt més pròxim possible al professionalisme sense haver de marxar lluny de casa o veure limitada la seva progressió. Diferents esports, diferents disciplines i un mateix problema.
Un únic equip de futbol femení en les cinc primers categories
El futbol femení del Camp de Tarragona té ingredients en l’actualitat per poder tenir una presència més contundent en el futbol adult. Actualment només existeix un equip sènior en les cinc primeres categories estatals. El CD Riudoms, conjunt que competeix a Preferent Femení (quarta divisió), és el màxim representant de casa nostra. Ni a la Liga Iberdrola, ni a la Reto Iberdrola, ni a Primera Divisió Nacional ni a Primera Divisió Catalana. Cal baixar fins a la sisena categoria per trobar altres conjunts com el Tecnifútbol Tarragona, l’EFB Calafell, el FC Tarraco, el Sant Jaume dels Domenys i l’EFB Salou.
Cristina Becerra, actualment jugadora del Riudoms però també exentrenadora i anterior coordinadora del futbol femení en el CF Reus Deportiu, no dubta en afirmar que «moltes jugadores han hagut de marxar, si vols progressar aquí no pots; tens una bona formació però després t’has de buscar la vida». Equips no falten però no es troben en categories elevades. Tampoc falten jugadores: «Fa temps havies de buscar jugadores i ara, en els darrers mesos al Reus, havia de descartar-ne perquè el club era un referent». Una referència competitiva que va tenir el Nàstic des del 2009 i fins al 2011, quan va disposar d’un equip femení propi en la màxima categoria. L’estiu del 2011 els grana van cedir els drets a l’Escola Valls Futbol però dos anys després, el setembre del 2013, els vallencs renunciaven a competir i el club de la Budallera, en plena crisi econòmica, no es va fer càrrec, desapareixent l’equip de l’organigrama esportiu.
Sense futbol femení al Nàstic, de moment
Des d’aleshores, el conjunt grana no té un equip de futbol 100% femení, tot i que la presència de les dones destaquen en altres disciplines com el patinatge, la del tennis, el tennis taula o l’atletisme. L’absència en el futbol és quelcom que el club grana vol solucionar pròximament: «En els últims anys no tenim equips femenins per la manca d’instal·lacions, tenim clar i hem pres la decisió que quan fem el pas a la futura ciutat esportiva, tindrem més camps i podrem augmentar el nombre d’equips i els femenins, sempre quan hi hagi demanda, prendran protagonisme dins del nostre futbol base», assegura Lluís Fàbregas, director general del Nàstic.
Estadísticament, el futbol femení és clarament minoritari a casa nostra, tot i que any rere any les jugadores van augmentant. En el darrer recompte del 2019, la Federació Catalana de Futbol disposava de 12.272 llicències, corresponent només un 5’7% a dones, sent quelcom més de 700 jugadores i cap d’elles sense llicència professional.
El Morell, l’esperança en el futbol sala tarragoní
Pel que fa al futbol sala femení, el Morell és la gran esperança del territori. L’equip blau competeix a la Divisió d’Honor Femenina, la màxima categoria catalana i la de bronze del futbol sala estatal, i actualment es troba tercer amb 31 punts, a set del líder que ascendeix directament i a només un de la segona plaça que podria donar l’ascens si es reuneixen alguns condicionats que difícilment es compliran aquesta campanya. Una de les integrants de l’equip morellenc és Susana Mallen, profunda coneixedora del futbol sala tarragoní. Nascuda a Burgos, juga a futbol sala des dels 13 anys i ha competit diferents temporades a Divisió d’Honor Nacional amb el Sagunt. Amb la FCF ha vestit la samarreta de la selecció espanyola i de diferents comunitats autònomes on ha residit i amb la Futsal ho ha fet amb Catalunya.
Susana té clar que el futbol sala no es deslliura d’una frase habitual en el món de l’esport: «Sempre estan per mig els diners, si els clubs apostessin fent escoles de futbol sala femenins, tot pujaria però els clubs depenen de subvencions». En la categoria del Morell també hi juga el Montblanc i el Futsalpax TGN, conjunts que malauradament ocupen la darrera i la penúltima posició, respectivament. «A Tarragona sempre hi ha hagut dos o tres equips en la màxima categoria catalana», fet que es podria perdre enguany. Mallen desitja veure algun equip fent el salt a categoria nacional, tot i que la formació des de la base no sigui tan contundent com la del futbol 11 perquè no hi ha una gran demanda al respecte: «Calen xerrades i més difusió i fomentació; ara tot parteix d’iniciativa de jugadores».
Molts equips en el bàsquet però en categories massa humils
Sobre el bàsquet, no es pot parlar d’una disciplina esportiva amb poca integració dins del sector femení. L’esport de la cistella a la província de Tarragona té 4.500 jugadors federats, repartits en 2.660 llicències masculines i 1.840 femenines. Un repartiment molt més equilibrat que el futbolístic (un 59-41%). Moltes jugadores en molts equips. Només cal mirar que a Primera Catalana hi ha cinc clubs del Camp de Tarragona i la xifra puja a set amb els dos conjunts de Segona Catalana i a vuit amb el CB Valls de Copa Catalunya. Precisament en aquest conjunt hi juga una Elisabet Salat, ‘Betty’ per als més propers, que és la veu de l’experiència en el conjunt vallenc. Formada a la base i amb molts anys de blanc-i-vermella a la samarreta, Salat creu que «tenim molts equips que juguen al nivell de Copa Catalunya o Primera Catalana i les jugadores som les que som» reconeixent que «el salt al professionalisme és molt complicat».
Salat recorda quan el 2007 va marxar de casa per jugar a les Illes Balears quan, aleshores, es podia viure del bàsquet: «Jo he pogut viure un parell d’anys del bàsquet quan vaig anar a Menorca però la crisi va fer esclatar aquest ‘boom’, ara no t’hi guanyaràs la vida, si marxes fora és per feina i busques un equip on jugar». I aquí és on apareixen diferències notables amb el bàsquet masculí: «Falta igualtat de condicions, amb el pas del temps s’estan minimitzant però segueixen havent-hi, estem a la tercera categoria d’Espanya i estem més amunt que els nois i les diferències són moltes». Igual que amb Becerra i Mallen, Salat coincideix que «qui es vol professionalitzar, marxa fora, moltes jugadores d’aquí marxen a Lleida o Barcelona». El Valls, màxim representant del bàsquet femení al Camp de Tarragona, es troba en solitari a la Copa Catalunya.
Només dos clubs d’hoquei tenen representació purament femenina
El Reus Deportiu i el Club d’Esports Vendrell són els dos únics clubs d’hoquei de casa nostra que poden dir que tenen, com a mínim, un equip d’hoquei íntegrament femení al seu organigrama. Els del Baix Penedès en tenen un de categoria Femení 15 mentre que la presència al del Baix Camp és major, tot i que l’estiu passat van perdre un dels dos equips sèniors, passant de tenir-ne un a la màxima categoria (OK Lliga) i un altre a Primera Catalana a unir-los i tenir un únic conjunt a Nacional Catalana. Una de les afectades per la pèrdua del màxim nivell competitiu és Helena De Sivatte. Nascuda a Reus i amb l’estic a la mà des dels cinc, la jove jugadora formada al Palau d’Esports ha hagut de marxar al Vilanova aquest estiu amb una cara llarga per seguir competint a una OK Lliga on va debutar amb catorze anys: «Tinc el Palau d’Esports a cinc minuts de casa i el Reus és l’equip de la meva vida però aquí, si no jugues al Reus, no tens on anar a prop».
De Sivatte és contundent quan se li pregunta per la salut de l’hoquei femení a casa nostra: «Tot podria anar molt millor, els dos darrers anys al Reus han estat difícils. Es podria haver fet molt més del que s’ha fet. Un equip a OK Lliga podria ser un bon punt per tornar a estar a Reus, podríem ser referent per a moltes jugadores que pugen de la base». No té cap dubte cap a on s’hauria de dirigir per corregir aquesta situació a casa nostra: «A l’esport femení no se li dona la importància que té, els clubs del territori no aposten prou, la referència és el Reus i ens fan falta clubs potents que potenciïn l’hoquei femení; a Barcelona hi ha molt equips femenins i s’aposta molt més».
No hi ha cap mena de dubte que impacta el contrast entre les competicions femenines de clubs més mediàtiques del Camp de Tarragona i la brillantor d’altres dones esportistes en matèria individual. La jugadora de pàdel Ariana Sánchez, l’atleta Marta Galimany, la surfista de neu Núria Castán, les tiradores Èlia Canales i Maria Pitarch, la ciclista Helena Casas o la futbolista Paola Soldevilla són alguns exemples. Matèria n’hi ha, ara queda que com a conjunt les entitats esportives de casa nostra hi apostin. El temps dirà.