Aquesta mateixa setmana, Tarragona ha viscut una bona notícia que ajudarà a millorar la convivència al barri mariner del Serrallo. Sis joves antigament tutelats pel govern de la Generalitat han abandonat els pisos ocupats al 'Rancho Grande', l'edifici pràcticament ocupat i origen d'autèntiques batalles campals que s'han viscut a la zona darrerament. Aquests sis joves han pogut trencar el cercle dels exMENAS gràcies a la feina de la 'Alianza Internacional Sin Fronteras por los Derechos y las Libertades', una associació tarragonina, amb Aicha El Gourgi al capdavant, dedicada a donar suport al col·lectiu marroquí de la ciutat.
El Gourgi explica que han impulsat un projecte, «Fills de Tarragona», per poder donar sortida a aquests joves que es troben abandonats pel sistema de protecció a la infància del govern català. «Alguns d'ells han passat dos anys al centre i quan surten no saben parlar ni castellà», apunta, emocionada, la presidenta d'aquesta associació. «Fills de Tarragona» ha atès primer als joves del 'Rancho Grande'. Han enviat a un pis de transició a aquests joves, fora de la ciutat, a l'espera de poder ubicar-los en un habitatge a Tarragona, on es puguin preparar cursos que els hi donin un futur. «Si no els hi donem un futur», remarca Aicha El Gourgi, «ens estem condemnant tots plegats a viure en una societat d'odi».
També atenen als joves de Torredembarra que es van veure involucrats en una violenta baralla amb la policia local torrenca fa menys d'una setmana i miren de donar un cop de mà amb els joves del carrer Ferrers, a la Part Alta, a Tarragona, Ara s'ha fet pública la feina que l'entitat fa amb els joves migrants però, per exemple, en el cas dels nois del 'Rancho Grande' no els han deixat sols en cap instant, durant els mesos de confinament.
Aicha El Gourgi és conscient dels problemes de convivència que han sorgit en diferents indrets de la ciutat de Tarragona entre exMENAS i veïns. Sap que alguns d'aquests nois han tingut problemes legals i d'addiccions a les drogues. Multiplica els seus contactes entre les diferents administracions per aconseguir suport «perquè aquests joves tinguin algun futur. Aquests nois confien amb nosaltres però si estan en una situació precària, sense feina, sense res, i així els deixen fora dels centres...» Els punts suspensius de la seva declaració es poden omplir amb sentit comú.
Sí, els exMENAS generen problemes de convivència però són problemes de convivència perquè s'han vist majors d'edat, sense vincles familiars, sense possibilitat de regularitzar la seva situació i que les administracions, que han fet bandera del «Volem acollir!», només els hi donen suport si ells es volen quedar als centres.
Problemes als barris de Tarragona i als entorns
L'experiència que viuen els veïns, i veïnes, dels barris de Tarragona, i entorns, amb els joves antigament tutelats és negativa, L'entitat veïnal de Sant Salvador, on ha empitjorat l'ocupació de pisos a la zona d'Interblocs, considera que «la majoria d'aquests ocupes són nois joves magrebins. No coneixen ni les nostres lleis ni les normes de convivència que tenim».
«Tampoc assumeixen responsabilitats», afegeixen des de l'associació, «perquè el pis no és seu i estan de pas». Els veïns els situen, també, en l'origen de l'augment de la delinqüència: «aquests joves tenen vicis que han de pagar i a vegades roben».
A la Part Alta, al voltant de la Catedral, els veïns també alerten de problemes semblants. No només d'ocupació, com s'estan donant al carrer Ferrers, sinó en petits furts que augmenten la sensació d'inseguretat. «Alguns nois que estaven en pisos tutelats, quan surten van a buscar els menors que estan a la residència i els més grans emboliquen als més petits, per posar-se en problemes», apunten aquests veïns. Els veïns s'estan organitzant per fer front als intents d'ocupació al barri de pisos i locals buits.
A Torredembarra, tot just fa menys d'una setmana, un grup de joves, semblants als que es veuen per la Part Alta, va mantenir una violenta baralla contra membres de la policia municipal torrenca. Un dels joves detinguts ha sigut deixat en llibertat fa poques hores per part del jutjat del Vendrell. El Consolat del Marroc a Tarragona ha mantingut una reunió amb el consistori torrenc, i responsables policials, amb l'objectiu de «no afectar la bona convivència» i trobar, plegats, «solucions als incidents d'ordre públic que ha viscut el municipi els darrers dies», segons han informat des de l'Ajuntament de Torredembarra,
Acompanyament voluntari
Els joves migrants encaren un greu problema quan assoleixen la majoria d'edat: la dificultat per a tramitar els seus papers i poder residir legalment al territori espanyol. Han estat tutelats per l'executiu català, però la seva documentació depèn de l'oficina d'estrangeria de l'administració central. Des de la subdelegació del govern a Tarragona expliquen que «no hi ha conveni, però estem en contacte amb els dos serveis territorials de la direcció general de l'atenció a la infància i a l'adolescència, i hem establert mecanismes per a presentar les sol·licituds de regularització».
Aicha El Gourgi ha mantingut una recent trobada amb el subdelegat del govern espanyol a Tarragona, Joan Sabaté. Sabaté ha assegurat a El Gourgi que «ens mirarem els casos que ens presentin a l'oficina d'estrangeria amb tota l'estima».
Truquem a la porta de l'administració responsable, la catalana, per a preguntar-li que succeeix amb els MENA un cop arriben als 18 anys. La primera resposta és una consigna, però clara: «no s'abandona a cap noi, o noia, tutelat, o extutelat, de més de 18 anys, que hagi passat pel sistema».
«Qualsevol jove que vulgui seguir acompanyat pel sistema de protecció, més enllà de la majoria d'edat, ho pot fer», afegeixen des de la conselleria responsable. I les opcions que té al capdavant un jove migrant quan compleix els 18 anys, són les següents: «perllongar la seva estada en un centre de protecció a la infància; o l'acompanyament a través de l'àrea de suport al jove tutelat i extutelat, que ofereix places en pisos de suport; inserció laboral; suport psicològic i suport econòmic i jurídic, amb l'objectiu d'assolir una situació d'autonomia i emancipació».
Si es dona el cas que el jove presenti problemes de convivència, «no pot seguir a dins del centre o del pis on viu i es fa una derivació del seu expedient a serveis socials del municipi on resideix. En cap cas hi ha una desatenció».
Tot i la bona voluntat expressada per part de l'administració catalana, l'experiència d'El Gourgi és diferent: «aquest confinament ens hem ocupat nosaltres que als joves que vivien al 'Rancho Grande' no els hi faltés menjar i tinguessin accés a aigua als pisos». La Creu Roja a Tarragona, a través del departament d'Intervenció Social i del seu responsable, Eduard Martí, també dona suport als joves migrants en tasques que, suposadament, hauria cobert l'administració: «els hi ensenyem idiomes; activitats per millorar les habilitats socials i, fins i tot, mirem de col·laborar amb el tema dels papers i donar suport, aleshores, en la recerca activa de feina».
Una entitat de Reus aconsegueix un segon pis per a joves extutelats
A finals del 2019, Grans Projectes Solidaris va aconseguir comprar un pis a Reus a través d'una beca de l'Església Anglicana dels Estats Units. La beca la va aconseguir, precisament, perquè l'objectiu del pis era poder-lo oferir a joves tutelats quan fossin majors d'edat.
Des d'aleshores hi han viscut cinc nois de diferents perfils, des dels que estaven en procés de regularitzar la seva documentació fins als que havien aconseguit feina, passant pels que estaven cursant formació de diferents àmbits. Des d'aquest mes de juliol, l'entitat compta amb un segon pis, aquest de lloguer.
Durant el confinament van acollir, al primer pis, dos nois que havien viscut en situació irregular fins llavors. Les dimensions del pis no permetien allargar la situació més del que fos estrictament necessari i, passat el confinament, volien evitar que els nois tornessin a viure en situació irregular.
Va ser llavors quan van començar a buscar un pis per poder-lo llogar i eixamplar el projecte social. Els ha costat molt, explica Rafael Arencón, que a més de la seva implicació en l'entitat, també s'encarrega del Circ Social, una de les branques de l'associació.
La primera dificultat, més burocràtica, se la van trobar per voler llogar el pis en nom de l'entitat. La segona dificultat, la desconfiança amb la qual s'han topat. «Hem anat de cara, explicant realment perquè és el pis, i ens ha costat molt, però ho hem aconseguit i, des del dia 1 de juliol, ja hi ha cinc nois en un pis i cinc nois en un altre».
Sentit de comunitat i corresponsabilitat
El perfil d'aquests nois és molt ampli. N'hi ha que havien estat tutelats i ara treballen, i alguns que, després de la tutela pública, s'han integrat en algun programa de suport d'entitats del sector social. A més també n'hi ha que ha un que està rebent l'ajuda prevista per als joves extutelats i altres que està a l'espera d'acabar els tràmits.
Altres casos són els de nois que no han arribat a estar tutelats, i han d'esperar tres anys per poder aconseguir l'arrelament i trobar feina. Tots ells han arribat a l'empara de l'entitat a través del circ, alguns perquè n'havien fet als seus països d'origen i d'altres perquè són amics o coneguts de joves del Circ Social.
És amb aquesta voluntat de fer xarxa comunitària com funciona el projecte; «el que té diners paga més i el que no té diners, no paga». Tot i això limiten al 20% dels ingressos personals el que es destina al lloguer. «A Espanya i Catalunya, quan vas a una agència, et diuen que la nòmina ha de ser el triple del que costa el lloguer; aquí es destina més del 30% del que es cobra al lloguer, i això és molt injust».
En el seu cas, doncs, han optat per limitar-ho al 20%, però alhora limitat també als 95 euros mensuals, que és el topall màxim que han establert per una habitació compartida. «Necessitem els recursos de les activitats com les del circ per l'alimentació, els cursos de formació i estudis», aclareix Arencón.
Els que tenen contracte laboral o reben alguna ajuda permeten pagar el lloguer i les despeses, i han de recórrer a la solidaritat o a la iniciativa dels membres de l'entitat per poder cobrir despeses com l'alimentació quan els ingressos de les activitats no ho permeten.
Del desemparament al suport comunitari
Els nois, en la majoria dels casos, o estan cursant formació en àmbits tan diversos com la mecànica, la infermeria o la perruqueria, o ja han aconseguit trobar feina després d'haver passat per algun curs similar. Arencón aclareix que no es tracta d'estar constantment a sobre dels joves, sinó d'acompanyar-los de la mateixa manera que ho farien els seus pares o tutors si els tinguessin aquí.
«Quan un noi té divuit anys és cert que ha estat tutelat, però en molts sentits se'ls ha tractat com si fossin nens petits, passant moltes hores dins del centre, amb horaris de sortida limitats, amb centres massificats... Quan surten amb 18 anys es troben amb una realitat molt complexa», reflexiona Arencón.
Un dels problemes és la documentació; «molts han de fer documents per tenir-los en regla, aquests dies amb el coronavirus està tot tancat i no donen cites enlloc, fins i tot per matricular-se als cursos o per entendre'ls, has de fer un acompanyament per força perquè el límit de la majoria d'edat és simbòlic».
«Quan un noi té disset anys i 364 dies no és gaire diferent de quan té disset anys i 365 dies; els llencem a un món nou que no coneixen i els demanem que facin les coses que no farà mai un noi nascut aquí», exposa. Per exemple, «que s'espavili i busqui un pis de vegades sense tenir documentació, que trobi feina de vegades amb targeta només de residència, sense permís per treballar...».
És aquesta situació, exposa, el que pot acabar desembocant en situacions com les que s'han viscut en algunes zones de Tarragona. «Per això els tenim aquí, perquè no estiguin ni sobreprotegits i abandonats», resumeix. Arencón matisa que hauria de ser una qüestió col·lectiva i no només de l'administració.
«No hem pres consciència que aquests nois que són aquí han vingut per quedar-se, i com que no tenen pare, mare o un referent adult, quan compleixen els divuit anys tampoc els tenen, i quan acaba la tutela, els tutors som el conjunt de la societat, i d'això crec que no se n'ha pres consciència social».
Arencón apunta, de fet, que les institucions i entitats que treballen en aquest àmbit potser «encara no hem treballat en xarxa o no hem aconseguit explicar a la societat que, de veritat, fent un esforç conjunt, és molt freqüent que aquests nois triomfin i arrelin aquí». Per argumentar-ho, exposa dades.
«El 82% no ha tingut mai cap problema amb la llei, ni ha estat denunciat o investigat; el 8% ja havia tingut problemes legals en origen, i un 10% ha entrat en contacte amb la delinqüència aquí, a casa nostra», posa sobre la taula.
Afirma, de fet, que «això ens hauria de preocupar com a societat, si el 10% dels nostres joves, entre els setze anys i els 21, acabessin en la marginalitat diríem 'això és una quantitat descomunal, com és possible?', però en aquest col·lectiu, això que seria motiu d'escàndol i preocupació, no ho és perquè no hi ha uns pares o uns familiars preocupant-se i patint».