«Em sentia molt perduda», recorda amb veu dolça la Lídia, mentre el petit Jan s'intenta afegir de fons a la conversa per telèfon. «Aquí el tenim, jugant!», el presenta amb tendresa. Veïna de Reus, és mare primerenca i l'arribada del menut, a principis de setembre, ha coincidit amb un període de pandèmia impensable només uns mesos enrere. «Si qualsevol embaràs ja és motiu d'inquietud en una situació normal, imagina als qui ens ha tocat en aquesta situació!», recull. A les portes d'un Nadal més que tranquil, han fet de la prudència un plat més a taula.
[predef-nofollow]telegramtgndigital-604[/predef-nofollow]
L'Amanda també s'ha estrenat en això de la maternitat amb una pandèmia picant a la porta. «És l'angoixa constant de fer-ho el millor que pots o el millor que creus», sintetitza. El Roc ja té sis mesos, però s'ha hagut d'acostumar a que les cares noves el cuidin i l'afalaguin de lluny. «Sempre esperes amb molta il·lusió poder-lo presentar a tothom, però en el nostre cas han hagut de ser presentacions de lluny», explica. Els dos menuts han arribat a un món que sembla haver-los rebut en plena època de canvis.
Els estralls de la pandèmia, un neguit afegit per a les mares primerenques del Camp de Tarragona
«En perspectiva, i tant que han estat i són uns mesos molt estranys», ens atén la Susana Larrosa, neonatòloga de l'Hospital Sant Joan de Reus. Recorda com han hagut de «reorganitzar els recursos, habilitar les zones, fer circuits específics». La prioritat, assevera, era trobar una fórmula «amb el mínim impacte possible per a les famílies, però evitant qualsevol risc en els processos». En destaca la incertesa. Al cap i a la fi, l'aïllament i el teletreball no són compatibles amb la seva especialitat.
L'Amanda va haver de passar els darrers mesos de l'embaràs «massa sola» cada cop que hi havia visita mèdica. «La meva parella no podia entrar amb mi, ni veure les últimes ecografies del petit, i si havia d'arribar alguna notícia important la rebia jo sola en aquell moment», recorda. La Lídia es va sentir «desatesa, amb por», en un entorn «molt fred i especialment caòtic». No ha estat fàcil. Però el final feliç no eclipsa les històries que quedaran al darrere.
«Estava sola: la meva parella es va haver de quedar a fora»
La por més gran de l'Amanda era «que em separessin d'ell en néixer», cosa que afortunadament no va passar. Això no va evitar-li l'odissea i l'ansietat de parir amb mascareta, una experiència que no recomana a ningú, o d'haver de suportar sola en un box dues hores de contraccions. «La meva parella es va haver de quedar a fora», explica. La Lídia va optar per la privada i va tenir una mica més de sort. «Sí, jo vaig poder estar acompanyada del meu home», explica. Però tampoc ha estat un camí senzill.
Ara, les dues famílies avancen amb una prudència exquisida en cada moviment. «Ni tan sols els metges sabien dir-nos què podiem fer i què no, més enllà de recomanar-nos anar amb molt de compte amb tot», comenta l'Amanda. «Els professionals també s'enfrontaven a una situació nova i tampoc podien ajudar-nos amb instruccions concretes un cop sortim de l'hospital», valora la Lídia. Les dues han optat per blindar-se i per blindar als petits des del començament. «Sé que ens estem perdent coses, però és el que ara toca», rumia la Lídia.
Els circuits Covid diferenciats, la prioritat central de l'atenció hospitalària
La Neus Rius és infectòloga i pediatra al Sant Joan, i reconeix que els sanitaris de l'especialitat tenen «la gran preocupació dels riscos de transmissió del virus als nadons», una possibilitat remota però no impossible. «A Reus no hem tingut cap cas, per fortuna», matisa. Abans d'entrar a l'hospital, es realitza una prova PCR de resposta ràpida als pares del nadó per tal de garantir els dos circuits paral·lels, tant en cas de Covid positiu com els Covid negatius. «Tenir un hospital tan gran ens ha facilitat molt la tasca d'aïllar i separar des del primer minut», considera la Susana.
La majoria de mares que portaven el coronavirus han estat, fins a la data, asimptomàtiques. «Un cop feta aquesta separació, nosaltres tenim dues zones delimitades per garantir la seguretat de totes les famílies», detalla el Pere Cavallé, director del Servei de Ginecologia de l'hospital reusenc. «El contacte exterior es redueix de forma directa i les zones comunes no estan en funcionament, de manera que l'atenció ja és en tot moment individual», garanteix. Més soledat, però menys riscos. És una nova manera. Tampoc hi ha gaire alternativa.
«I ara, què fem? Els professionals tampoc podien ajudar-nos!»
Cavallé assevera que, aquest 2020, la tendència de parts i naixements «s'ha mantingut molt estable en relació a la tendència dels darrers anys», és a dir, baixa i en descens. Ara, però, nou mesos i una setmana després de l'esclat de la pandèmia, tots els nadons que arribaran vindran amb el segell d'un embaràs que ha passat per un confinament, per un desconfinament o per un sistema sanitari tensionat que no ho ha tingut fàcil per seguir operant durant mesos. «Ara ja ho tenim tot ben estable i paït!», somriu la Neus, «i seguirem funcionant així durant mesos i mesos». Confessa que «ja no ens costa tant ni partim de zero», ni els professionals ni les famílies.
Després de les 48 hores de rigor a l'hospital, el seguiment segueix a casa i ho fa de manera telefònica. «No és fins al mes quan recuperem el seguiment presencial», matisa, per anar seguint les evolucions dels petits. Passats els nervis —més que justificats—, la vida segueix i ho fa amb una nova etapa. El Jan segueix jugant de fons i el Roc no trigarà a tornar a quedar-se adormidet. Sense saber-ho —ja ho saben les mares per ells, no és problema—, han aterrat amb tendresa per regalar una mica d'alegria a un nou món que els esperava amb els braços ben oberts. Tindran tot el temps que vulguin per fer-se'l seu.