La zona sud de Reus és un dels fronts de creixement de la ciutat, a la banda est, però compta també amb tres de les zones més antigues i on es barregen aquelles persones que hi van arribar fa cinquanta, seixanta o setanta anys amb els veïns de més recent incorporació. En algunes d'aquestes zones s'hi concentra una població demogràficament envellida, però que manté consciència de barri i on, amb més recança o menys, encara s'hi pot sentir «pujo cap a Reus».
Per fer una radiografia dels barris Montserrat, Parcel·les Casas i Juroca, passegem des del primer en direcció nord fins a arribar a l'avinguda del Mediterrani, final del nostre trajecte. Entremig ens trobem amb la vida que es fa entre carrers amb més de cinquanta anys d'història que, en molts casos, van arreglar, en primer lloc, els veïns mateix. És una zona de la ciutat que, sovint, s'ha sentit més allunyada del centre del que ho està físicament, i que han teixit, amb els anys, un sentiment de comunitat que ha donat una identitat pròpia a aquests barris.
El barri Montserrat, entre la pèrdua de població i el seu envelliment
A l'extrem sud de Reus hi ha el barri Montserrat, una zona tranquil·la, segons la defineixen els veïns, i on es coneix tothom. Està formada per casetes baixes, de poques plantes, i té una població que, segons expliquen els seus mateixos veïns, s'ha anat envellint amb el pas dels anys. On abans hi vivien unes 1.200 persones, ara n'hi ha menys de 600, tal com recorda el president de la seva associació de veïns, Domingo Martínez.
«Veuràs poca gent pel carrer, abans hi havia dos o tres bars i la gent hi feia vida, però ara només n'hi ha un, i la gent fa vida a casa», ens explica. S'hi afegeix el Francisco González, que recorda que, als anys seixanta, havia arribat a haver-hi dotze bars, «i tots vivien bé», aclareix. Ara, però, la gent jove ha anat marxant del barri, «si abans, en una casa, hi vivien cinc, ara hi viuen dos, i és el que es nota, que la joventut se'n va».
Satisfaccions i mancances
Les línies d'autobús són una de les reivindicacions històriques de la zona sud de Reus, l'element que els connecta al centre de la ciutat. Ara asseguren que no es poden queixar, en passa un cada deu minuts, però tot i això, al subconscient col·lectiu es manté l'expressió de 'pujar cap a Reus', com si es traslladessin de municipi; «nosaltres diem que anem o que pugem a Reus».
En el capítol de reivindicacions tenen clara quina és la mancança principal: el cablejat aeri. No tant per la llum, aclareixen, sinó pel telèfon. «És pitjor el telèfon que la llum, perquè no hi ha cap control, no passa cap inspector a mirar, i com que cada empresa ho posa com vol...», es lamenten. Fa dos mesos, expliquen, un camió va topar amb alguns cables, que es van despenjar, i encara no s'ha arreglat.
La policia de proximitat també està a la llista de deures pendents, almenys per l'Associació de Veïns. «Sempre reivindiquem que, almenys un cop per setmana, durant dues hores, la Guàrdia Urbana ha de caminar pel barri», explica Domingo Martínez. No ho demanen per la presència policial en si, sinó perquè els agents s'acostin als veïns i als negocis, perquè coneguin la realitat del barri.
Connectats amb l'entorn
Els veïns del barri Montserrat solen fer vida entre els seus carrers, «excepte per anar a comprar, que hem d'anar al súper», afegeixen. Tenen bona relació amb zones del seu entorn, com Parcel·les Casas i el barri Juroca, on s'arriba fàcilment a peu. Admeten que se senten allunyats del centre de Reus, i no només per la distància; fa quaranta anys que reclamen que s'arregli el barranc, una obra que, ara veuen a tocar.
«El barranc està igual, deien que havia de començar aquest mes; la qüestió és que ho comencin, perquè fa 40 anys que estem així, almenys ara sembla que està en marxa». Juntament amb una major il·luminació i un increment de pas del servei de neteja viària, formen la llista de reclamacions que fan a l'Ajuntament. Conscients d'haver patit prejudicis, almenys en el passat, asseguren que «el barri Montserrat és un barri tranquil, hi ha cosetes, perquè qui digui que al seu barri no passa res...», reflexiona Domingo Martínez.
Entre aquest entorn de cases baixes, carrers amb història i pals de fusta amb cablejat sobre els terrats hi destaca una instal·lació per la seva modernitat, el camp del Club de Futbol Astorga, que la canalla fa servir per entrar a l'escola de futbol. Ara hi han incorporat un nou equipament, un parc infantil estrenat fa tan sols unes setmanes; «quan la canalla surt de l'escola, el parc està ple», asseguren orgullosos.
Parcel·les Casas, tres carrers com una família
Sortint del barri Montserrat en direcció nord s'arriba a Parcel·les Casas. Per començar a conèixer la zona ens trobem amb Isabel Moreno, històrica líder veïnal que és al barri des de fa 62 anys. L'acompanya Manuel Ortega, actual president de l'associació de veïns, i el punt de trobada és un dels dos bars del barri, punt neuràlgic de bona part de la vida social de la zona.
«És un barri que, la gent de tota la vida, ens hem fet grans», explica Isabel Moreno. «Aquesta gent al matí van a comprar i fan el menjar, i a la tarda van al Centre Cívic, que hi fan activitats». Quan fa bon temps, assegura, es fa molta vida a la plaça de Manuel Ortega, o al local de l'associació. Precisament la plaça és exemple del sentiment de comunitat dels veïns de la zona.
Compta amb només tres carrers, el del Notari Rull, el de Pere Cavallé i el de la Riera de l'Escorial, i els que hi han viscut tota la vida fan pinya quan cal solucionar un problema o reivindicar alguna actuació. La plaça porta el nom de Manuel Ortega, el fill de l'actual president veïnal. La seva mort en un accident de moto fa més de deu anys va commocionar el barri.
La plaça de Manuel Ortega
«En una setmana vam recollir 1.500 signatures», recorda Isabel Moreno. Reclamaven posar el nom del noi a la plaça. Aquell any, a més, es van cancel·lar les festes del barri; «l'accident va passar un 15 de maig, i no vam fer festes de barri; en un barri tan petit, som una família». Al parc de la plaça, a més, hi ha el Tobi, un tobogan que va saltar a la palestra pública l'any 2011, quan es va retirar l'element per reparar-lo i, alarmada, la canalla del barri va utilitzar les xarxes socials per saber què hi passava i quan el recuperarien.
A la plaça hi van, durant el descans de classe, els alumnes de l'Institut Tapiró, a qui Isabel Moreno explica per què el lloc es diu com es diu, i que és un espai especial per als veïns de la zona. «Aquesta plaça no és com qualsevol altra plaça de Reus, és una plaça sentimental per al barri», els diu. Després d'explicar-los la importància que té, assegura orgullosa que els joves la veuen diferent, «no la veuràs mai bruta».
Ajuda'ns a Ajudar, element distintiu de Parcel·les Casas
Un altre dels elements distintius de Parcel·les Casas és l'associació Ajuda'ns a Ajudar. «Fa més de trenta anys que existeix, sense nom; en aquest barri, sense haver-hi associació de veïns, sempre ha fet aquest tipus de coses». La primera acció que van fer les persones que acabarien fundant Ajuda'ns a Ajudar va ser donar un cop de mà a una família amb pocs recursos que tenia un fill de catorze anys amb leucèmia greu, ingressat a Barcelona.
«Nosaltres sabíem quina era la situació, ens vam reunir quatre o cinc dones del carrer i vam dir 'aquesta gent ho passarà malament', perquè a més són molt callats». Es van organitzar per assistir-los en el que poguessin, i van arribar a contactar amb la Fundació Carreras. Els primers anys no feien gaire difusió de les seves campanyes o actuacions; «fa uns anys vaig aprendre a endollar un ordinador i vam començar a explicar què fèiem», ironitza.
Des d'aleshores, la seva activitat es va estendre més enllà de Parcel·les Casas. En moments puntuals, recorden, han arribat a recollir 100 quilos d'aliments en tres hores. La seva activitat no s'ha aturat amb el pas dels anys, al contrari. Durant els darrers anys han seguit ajudant les famílies més afectades per la crisi econòmica, generalment, amb discreció. Si consideren que el sistema d'ajut públic no hi fa prou, però, «al Facebook hi posem 'tenim una família en aquesta situació'», i no tarden gaire a rebre ajuda.
A l'entitat tenen en gran estima reusencs com Josep Baiges, Fito Luri o Anton Tàpias, «i tanta altra gent que ens ha ajudat». Actualment, sense haver hagut de fer cap ajuda d'urgència, miren d'estar pendents dels veïns més vulnerables, la gent gran que viu sola.
La relació amb la resta de Reus
Parcel·les Casas són tres carrers, i els seus veïns van a comprar i fan vida, també, cap al barri Juroca. Pel que fa a la seva connexió amb Reus, asseguren que «aquest barri nostre ha estat deixat de la mà de Déu; ara ha millorat molt». Posen, d'exemple, la cultura popular. «Aquí no han baixat mai, els Gegants, i ho hem lluitat molt», reivindica Moreno; «ara aquest any ens han dit que sí, però ja tenim més de 300 persones que venen de tots els pobles amb la Colla Fènix, que és la nostra, per tornar sortides que hem fet».
«L'any passat van venir els castellers de la Il·lusió de Valls, era la primera vegada que es feien castells a Parcel·les Casas; en un barri que fa setanta anys no se'ls ha acudit mai baixar?», es pregunta. Finalment, els veïns van decidir que solucionarien les ganes que tenia la canalla de veure i portar elements festius, i va néixer la Colla Fènix, amb gegants, nanos i bèsties fetes pels mateixos veïns.
Incivisme i inseguretat al sud de Reus
L'avinguda de Salou era una ubicació, anys enrere, amb concentració de prostitució il·legal. A la zona s'hi van sumar, a més, ocupacions d'habitatges; per fer-hi front, els veïns de l'associació van decidir actuar de manera discreta i en col·laboració amb la Guàrdia Urbana. Guarden molt bon record de l'època d'Alícia Alegret com a regidora responsable de la Guàrdia Urbana, «va fer una feina extraordinària».
Asseguren que aquesta manera d'actuar, fugint de la premsa per denunciar casos concrets i estudiant amb la policia local com fer-hi front de manera eficient, els va valdre guanyar-se la confiança de l'Ajuntament i el cos policial —Isabel Moreno segueix reivindicant que no haver-se significat amb cap partit polític encara que hagin rebut ofertes, els ha valgut, també aquesta posició—. «La credibilitat val més que els diners», assegura Isabel Moreno, que manté aquesta política de solucionar els problemes, del tipus que siguin, sense fer gaire soroll.
El barri Juroca, el dels tres noms
Seguint el recorregut en direcció nord arribem al barri Juroca. El seu nom prové del nom de qui era propietari de bona part dels terrenys de la zona fa dècades, 'el senyor Juncosa'; a la 'j' i la 'u' s'hi van sumar la 'r' i la 'o' perquè uns dels edificis de l'avinguda de Salou es diuen 'Roca'; finalment, la proximitat amb Parcel·les Casas —a la cartografia oficial de l'Ajuntament figuren com un sol barri— hi va atorgar la 'c' i la 'a'.
A diferència del barri Montserrat, al Juroca les cases baixes són minoria, i l'avinguda del Mediterrani la formen blocs de pisos. Juntament amb la plaça d'Antoni Jiménez Vega, el carrer Astorga i la plaça de Juli Garola i Monné formen el nucli central d'un barri que «no deixa de ser un petit poble» segons el president de l'associació veïnal, Manuel Villalba, Manolo per tothom.
L'autobús, reivindicació homogènia
Amb ell comencem un passeig per la zona durant el qual ens anem trobant veïns. Igual que al barri Montserrat, encara «tenim la mania de dir que pugem a Reus; jo no, jo acostumo a dir que vaig o que pujo al centre, i normalment ho faig a peu», assegura. Com a la resta de la zona sud, la freqüència de pas de l'autobús es converteix en una de les reivindicacions habituals.
Tots tres barris van comptar, durant un temps, amb una línia que els unia directament amb l'Hospital Sant Joan. El servei es va deixar de prestar per falta d'usuaris, una decisió que, almenys des de les entitats veïnals, es va comprendre. Actualment estan satisfets amb les línies que hi passen, tot i que noten que, a l'estiu, amb les vacances escolars, es redueix el nombre d'autobusos urbans.
L'esport i la inclusió social
Les pistes exteriors del Pavelló Olímpic són un dels equipaments esportius més utilitzats per la canalla del barri. Amb alguna situació conflictiva anys enrere, Manolo Villalba assegura que s'estan convertint en element cohesionador. «L'esport uneix molt, sobretot a la canalla, que no tenen aquesta mentalitat tan radical com nosaltres els grans; la canalla no tenen prejudicis, el que caldria és que no interferissin els pares, l'adaptació d'uns i altres seria més natural», assegura.
El barri es va fer gran, com moltes altres zones de Reus, amb immigració dels anys cinquanta i seixanta d'arreu de l'Estat. La darrera onada migratòria també hi va portar veïns nous, «i no marxaran pas, són d'aquí ja», sentencia. Les generacions més joves ho viuen amb més naturalitat que la gent més gran, una situació que, assegura, s'ha anat normalitzant amb el pas dels anys.
«Que sàpigues que hi ha tempesta, però que no troni»
«Quan vaig entrar de president, la meva preocupació era reunir la Junta de Seguretat, i me'n vaig sortir», recorda Villalba. Des d'aquell moment, com a Parcel·les Casas i a altres zones de la ciutat, es va establir la dinàmica necessària per solucionar els conflictes de manera eficient, i sense fer més soroll del necessari. «Que sàpigues que hi ha tempesta, però que no troni», explica qui és president veïnal des de fa 26 anys.
Villalba també explica que «tots els partits polítics m'han demanat que vagi a la seva llista, i no he anat a la de cap». No es posiciona políticament, «he de representar a tothom del barri», però com a president de l'associació alerta que l'actual alcalde, Carles Pellicer, ha creat un bon precedent que ha deixat petjada a tots els barris de Reus amb la seva política de proximitat.
El parc de la plaça de Juli Garola
Les places d'Antoni Jiménez Vega i de Juli Garola són dos dels espais que centralitzen la vida social del barri Juroca. En el cas de la segona, el parc expliquen que ha quedat una mica antic. Tot i no veure's en males condicions, voldrien posar-lo al dia, millorar-ne el terra i els equipaments de jocs infantils. Fora de l'horari escolar el freqüenten famílies amb canalla. Són conscients del pressupost necessari per dur a terme una actuació d'aquest tipus, però confien que no quedi desada en un calaix.
A l'avinguda del Mediterrani acabem el nostre trajecte per tres barris de Reus amb molt d'amor propi i un gran sentiment de comunitat. Zones de la ciutat on la majoria dels veïns es coneixen i han compartit dècades de les seves vides. Tanquem el reportatge seguint en direcció nord, i tenint molt present que, en cas d'haver-hi d'anar, no és el mateix pujar cap a Reus que fer-ho cap al centre.