L'Esteban Rius, el Josep Lluís Rius i la Karen Rius comparteixen molt més que un cognom. Són tres generacions d'una mateixa família unides pel Sant Crist de la Sang de Reus sobre el qual asseguren que senten «devoció». És innegable que per a aquesta família la Setmana Santa és molt més que un esdeveniment litúrgic, si no que per a ells va més enllà i ha esdevingut un lligam entre generacions.
[predef]reus-144[/predef]
La Karen per segon any consecutiu tindrà l'honor de portar el tamboret del Sant Crist de la Sang i la seva família no pot estar més orgullosa. «És un moment especial i em fa molta il·lusió ser la tercera generació que surt a la Setmana Santa, tenia clar que sortiria» explica a TarragonaDigital. Al Josep Lluís, el seu pare, li brillen els ulls quan parla d'ella: «Va quedar molt contenta de veure tota la solemnitat que comporta estar davant del Sant Crist» i assegura que té clar que «si no li agradés, no hi aniria. L'any passat va estar molt a gust i em va demanar poder tornar a sortir i excepcionalment el clavari d'enguany, en Francesc Pardo, ens va donar permís en veure que ella havia quedat molt contenta».
La 'vella guàrdia' de la Setmana Santa de Reus
La passió per la Setmana Santa en aquesta família neix molts anys abans que la Karen però. El seu avi, l'Esteban, forma part del que es podria anomenar 'vella guàrdia' de la Setmana Santa reusenca i gairebé hi ha estat tota la vida implicat. A finals dels anys 40, tot just abans d'anar a la mili, va ser quan va començar a sortir-hi com a Armat amb altres noms molt vinculats amb aquesta festivitat a la ciutat, com els Guinovart o els Civit. Des de llavors, pot presumir d'haver estat durant 2 anys president de l'Arxiconfraria del Sant Crist de la Creu —un nom que explica que va implementar ell, ja que així era com se'l coneixia popularment— i vinculat a l'entitat durant 25 anys, a més de portaveu de l'Associació de Confraries de Reus durant molts anys.
D'anècdotes en té desenes per explicar i se li nota. Repassa emocionat els records que li han deixat tants anys de lligam amb la Setmana Santa i es lamenta de veure com s'està perdent. «Abans per Dijous Sant a partir del migdia les botigues tancaven, la gent es mudava per visitar les esglésies i només hi havia música sacra fins al diumenge» recorda, «ara la gent marxa dijous i ja no torna fins dilluns» afegeix el seu fill, el Josep Lluís. «Per a mi la Setmana Santa de Reus no té color amb cap altra!» assegura l'Esteban, tot fent memòria de com difícil era accedir a la Reial Congregació de la Puríssima Sang anys enrere: «Tota la vida havia estat una confraria de 'senyors' i era molt difícil accedir-hi», tot i així, ell va poder formar-hi part.
Molts anys d'anècdotes de la Setmana Santa de Reus
«Les famílies benestants de la ciutat eren els clavaris de la Sang i estava molt tancat, avui en dia afortunadament ja no és així i s'ha obert tot i que per formar-hi part has de complir una sèrie de requisits com ser congregant, col·laborar amb l'entitat habitualment i no només per Setmana Santa» explica el Josep Lluís. De fet, tots dos sumen una 'carrera' exitosa dins el món de la Setmana Santa ja que, entre altres, han estat dos anys Home de Ferro —«un gran privilegi, hi ha molta llista d'espera» expliquen—, Armats, han portat la Santa Creu dels Ollers, han estat Cavaller del Sant Sepulcre i fins i tot el Josep Lluís ha compaginat la seva presència a la Sang amb la parròquia de Sant Joan. I és clar, han portat el Sant Crist de Sant Joan.
De fet tota la seva devoció per al Sant Crist de la Sang omple d'històries la família. El Josep Lluís explica com quan era petit sempre li demanava a la seva àvia «anar a veure 'el Nostre Senyor que està dormint' i ella m'agafava de la mà i anàvem a la Sang a veure el Sant Crist Jacent». Un altre dels moments que el va marcar va ser quan tenia 13 anys: «Era el Via Crucis de les set del matí de Divendres Sant i el meu pare portava el Sant Crist, era molt alt i pesava 90 quilos llavors, i de sobte va venir un cop d'aire que va estar a punt de fer-lo caure però el meu pare el va redreçar tot sol abans que caigués i va ser una imatge que em va impactar».
Una tradició que no s'ha de perdre
La història de la Setmana Santa reusenca no és un camí de roses i això ho sap molt bé l'Esteban que explica com durant dos anys no n'hi va haver —el 79 i el 80— perquè no hi havia gent per sortir. Va ser precisament gràcies a l'Esteban i a la 'vella guàrdia' —Francesc Pardo pare, el Quesu, Queralt, els Sirolla, Miquel Borràs, Santi Martínez...— que es va arribar a acords entre els integrants de la Reial Congregació de la Sang i la Parròquia de Sant Joan i es va aconseguir «ressorgir la Setmana Santa i donar-li aquest auge».
El clavari d'enguany —el més jove de la història— és el fill de Francesc Pardo i durant les seves intervencions ha recalcat que vol una Setmana Santa que «impregni de fe els joves perquè estem veient que arribarà un moment que pot tornar a passar que no surti» explica el Josep Lluís. «La gent només ve als grans actes com les Tres Gràcies i el Sant Enterrament» es lamenta. «Tothom ha d'intentar que aquesta tradició tan bonica segueixi endavant i per molts anys».
Molt més que un sentiment religiós
És innegable i evident la càrrega religiosa de la Setmana Santa, però tant l'Esteban com el Josep Lluís asseguren que va «molt més enllà». «Participar en la Setmana Santa no necessàriament va lligat a ser molt religiós, evidentment hi ha fe ni que sigui una mica, però sobretot és passió i tradició. Nosaltres personalment tenim molta devoció pel Sant Crist i el que volem és mantenir una tradició molt bonica a la ciutat i ens fa molta pena que cada any es vagi perdent i hi hagi menys vestes».
Amb aquesta passió tots tres tenen clars els seus moments favorits de la Setmana Santa de Reus: «Com les Tres Gràcies no hi ha res» sentencia l'avi; «Quan el Sant Crist entra a la Prioral en la Funció de l'Agonia i les Tres Gràcies» pel Josep Lluís i per a la Karen «quan surten de la Sang pel Trasllat i l'escolania canta per primer cop el Vexilla Regis».
Després d'una hora de repàs absolut a la història de la Setmana Santa reusenca i intrínsicament de la seva família, ens acomiadem. Això sí, abans l'Esteban ens explica una última batalleta: «Quan van legalitzar el Partit Comunista era Divendres Sant i camuflat entre la gent jo vaig cridar 'Visca Crist Rei!' com sempre s'ha fet».