La cultura popular catalana té elements comuns que, amb el pas del temps, han esdevingut únics i genuïns d’una localitat. Un dels casos més interessants i desconeguts es troba a Montblanc, cada tercer dia de les festes de Carnaval. L’acte, conegut com la Xeringa, es basa en una guerra d’aigua a ple hivern a la plaça Major, protagonitzada per persones que disparen el líquid a través d’unes xeringues molt grans fetes de ferro.
El ritual és senzill. Al punt del migdia del dissabte de Carnaval, els montblanquins més agosarats es concentren a la plaça principal del municipi. Des de tots els cantons, apareixen les xeringues i al mig de l’espai hi ha bidons per tal d’omplir els estris sense necessitat d’anar a la font. Tothom podrà ser mullat sense pietat si hi ha l’atreviment de creuar la plaça o fer acte de presència en el moment de la batalla.
Les llicències i la permissivitat del període carnavalesc tampoc es fan esperar. Alguns anys, s’ha donat el cas que a causa de l’acumulació d’aigua a terra, algú ha relliscat. És llavors quan tothom es concentra prop de l’infortunat i se li aboca tot el líquid de les xeringues al damunt, sigui quina sigui la temperatura del dia a la capital de la Conca de Barberà.
Una tradició que es perd en el temps
La xeringa, però, no sempre s’ha fet de la mateixa manera. Segons Ismael Balanyà, autor del ‘Llibre Verd de Montblanc’ (1936), a principis del segle XX les antigues xeringues de ferro es van substituir per màquines d’ensulfatar, més pràctiques i còmodes per a la batalla.
Amb la recuperació de la festa, però, es va restituir l’element característic i que dona nom a l’esdeveniment, tal com descriu Balanyà en els seus escrits: aquell dia «es feien servir unes xeringues grosses, especials per al cas, amb dues nanses per agafar-les. A més, a la cintura hi portaven una corretja amb una fusta quadrada al davant per a recolzar-hi la xeringa quan es tirava l’aigua als balcons». En aquest sentit, antigament, també hi havia gent que guaitava als balcons de les cases de la plaça i cridaven «Aigua!». Els xeringadors, responien a la provocació i disparaven amb propulsió cap als pisos superiors per a mullar-los tant com podien.
Avui, el punt final de la festa arriba una hora més tard del seu inici, quan la plaça recobre la normalitat i s’omple de veïns i forasters per fer el vermut a les terrasses. Els més afortunats podran lloar l’estratègia que els ha servit per sortir il·lesos de l’escomesa sense ser mullats, ja que a ple hivern no és plat de bon gust anar moll. Sigui com sigui, la Xeringa i els actes carnavalescs montblanquins tenen una ànima pròpia que dista molt del Carnaval de lluentons, alcohol i pijames virolats que sovintegen aquests dies per les principals localitats del Camp de Tarragona.