Aquest dilluns, 14 d'octubre, al límit de complir els dos anys de presó provisional d'en Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, el màxim temps, si no es demana pròrroga, que un encausat pot estar pres,el Tribunal Suprem espanyol ha fet pública la sentència de la causa especial número 20907/2017, la causa dels polítics catalans i dels fets de la tardor de 2017.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
La sentència, de prop de 500 pàgines, s'ha conegut pels volts de dos quarts de deu del matí i ha generat centenars de reaccions, tant socials com polítiques, arreu del territori català i de la resta de l'Estat. El text, amb el magistrat Manuel Marchena com a ponent, no ha deixat content a ningú, ni independentistes ni espanyolistes i és que ha descartat el delicte de rebel·lió, el més penat jurídicament i que demanaven la fiscalia i el partit polític d'ultradreta VOX, personat a la causa, i ha apostat per la sedició, «l'aixecament tumultuari».
També és destacable, en una anàlisi que no pretén, per manca de coneixements tècnics, valorar la sentència jurídicament, com l'argumentari se centra en els fets del 20 de setembre de 2017, i el referèndum de l'1 d'octubre del mateix any, per davant de les declaracions d'independència del 10 d'octubre i del 27, declaracions que no dubta en qualificar de «simbòliques».
Per què no hi ha rebel·lió i si sedició?
A partir de la pàgina 263, i després d'un llarg refutament de les «vulneracions de drets» que han denunciat els polítics catalans, el tribunal ha entrat a explicar el motiu pel qual considera que no estan davant d'un delicte de rebel·lió. Si bé és cert, segons la sentència, que l'existència de fets violents ha quedat «suficientment acreditada», no és menys cert que «van bastar l'exhibició d'unes pàgines del BOE per posar fi a la situació».
Les «pàgines del BOE» fan referència a l'acord del Senat espanyol per a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya. Així mateix, tampoc és rebel·lió perquè «els alçats no disposaven dels medis per doblegar l'Estat», una valoració que coincideix amb la del tribunal del land d'Schleswig Holstein quan va denegar l'entrega del president Puigdemont a l'Estat espanyol pel delicte de rebel·lió, i «no hi va haver voluntat política de fer efectiva la declaració d'independència».
Del «dret a decidir» al «dret a pressionar»
Així doncs, i deixant de banda el delicte de rebel·lió, per la sala Penal de la màxima instància judicial espanyola, queda el delicte de sedició, que és on considera que encaixen els fets de la conselleria d'Economia del 20 de setembre i del referèndum de l'1 d'octubre. Pels magistrats, les lleis aprovades als plenaris del parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre, la de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum, cercaven dotar «d'una aparença de legalitat» els fets que realitzaven per «tensar la corda amb el govern espanyol sense arribar a trencar-la».
És a dir, quan els polítics parlaven del «dret a decidir» estaven posant sobre la taula, en realitat, «el dret a pressionar», en aquest cas al govern espanyol, i exercien «un fingit lideratge per assolir la República independent catalana, fent creure als votants que dipositar la papereta a l'urna apropava a l'objectiu de la independència. La declaració va ser simbòlica i ineficaç i va servir de punt àlgid d'un procés de tramitació legislatiu desenvolupat en ferma oposició contra els advertiments del Tribunal Constitucional».
Pel que fa als 'Jordis', els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i el màxim responsable d'Òmnium Cultural, el text legal, que abans d'arribar als tribunals europeus hauria de passar pel Constitucional, considera provat que van posar ambdues entitats «al servei d'una maniobra de pressió política ideada per la resta d'encausats». El seu paper el dia 20 de setembre s'analitza a partir de la pàgina 41.
La sentència entén que aquella jornada es van produir «crits reivindicatius» i «actes lúdics», que convida a recordar la famosa frase del portaveu d'ERC a Madrid, Gabriel Rufián, quan va assegurar que ell se'n va anar «a berenar». Tanmateix conclou que els fets del 20 de setembre van anar destinats a «impedir el funcionament normal de l'administració de justícia» i que en Jordi Sánchez no es va mostrar «col·laboratiu» amb les forces i cossos de seguretat presents a la manifestació.
«La secessió unilateral és antidemocràtica»
La sentència ha sigut redactada pensant amb els recursos europeus. Aquesta conclusió es pot extreure de la quantitat de jurisprudència d'àmbit europeu que se cita al llarg del gairebé mig miler de pàgines. Ara bé, encara que reitera que no entren en valoracions polítiques no se n'està de deixar unes quantes puntualitzacions que tenen una clara lectura política.
Citem els següents exemples: quan el tribunal es defensa de les diferents recusacions impulsades pels condemnats, Marchena recorda la dependència política dels jutges recollida a la Llei de Transitorietat Jurídica; s'assegura, sense cap mena de dubte, que «tot moviment de secessió unilateral és antidemocràtic»; nega la sobirania del poble català i assegura que sobre Catalunya han de decidir tots els espanyols; no nega la possibilitat d'un referèndum, o «d'un nou model de convivència», però diu que ha de passar «per una reforma constitucional»; i recorda, entre altres, que a la República catalana no es reconeix «el dret a decidir».
