Reus ha estat escenari, l'última setmana, d'un assaig a petita escala de la gestió de la segona onada de la pandèmia, que ja ningú dubta que arribarà i altres afirmen que ja hi estem immersos. El risc de rebrot podria estar a punt de traspassar el llindar fatídic del contagi comunitari i hi ha por, molta por, de tornar a un confinament que ni volem ni podem permetre'ns.
De fet, el que hem vist a Reus és un intent de propiciar una mena de confinament encobert, però ara per la via de la 'recomanació', perquè l'administració pública ja no es pot permetre més prohibicions que no pot pagar ni pot assumir més mesures impopulars. Les autoritats sanitàries que ara ja són d'obediència autonòmica —almenys nominalment i d'acord amb les declaracions polítiques— temen que una segona gestió deficient com la que es va produir a la primavera acabi d'esberlar tant el sistema econòmic com la confiança social, dos aspectes que van sortir molt tocats del primer episodi. La controvèrsia política lligada amb les ingerències judicials han propiciat que l'acció del Govern sigui vista amb recel, i que les perspectives de control de la Covid-19 estiguin sota mínims.
De fet, cal recordar que les xifres de contagi d'Espanya estan entre les pitjors d'Europa en termes absoluts i del món en termes relatius. La reacció governamental no va ser la idònia en un primer moment i tot sembla indicar que ara no s'ha millorat. L'obertura social i el desconfinament es van executar de manera precipitada i negligent, quan es van disparar totes les alarmes de l'enfonsament econòmic. Per intentar salvar la temporada turística, vam passar de les restriccions més estrictes del nostre entorn —amb l'exèrcit sortint als mitjans i la policia patrullant els carrers— a una mena de llibertat vigilada on només s'apel·la a la responsabilitat individual.
La sortida mal feta del confinament ha significat que una regió com Tarragona, que va passar la primera onada amb índexs de contagi molt baixos i amb un comportament exemplar de tothom —ciutadania i poders civils—, ara tingui un dels focus amb un dels riscos de rebrot més alts d'Europa. Ja hi haurà temps per depurar responsabilitats —si n'hi ha, cal entendre que una pandèmia d'aquestes característiques és de difícil control— però s'ha d'admetre que ara, amb les notícies desastroses d'aquest estiu, ningú no ha estat a l'altura.
La presència de la consellera de Salut Alba Vergés a Reus, demanant no anar ara a bars i restaurants va caure molt malament al sector, i entrava en contradicció amb la permissivitat que s'ha donat per exemple, a les terrasses o en les reunions familiars. El món de l'hostaleria se sent agreujat respecte d'altres sectors econòmics que han pogut adaptar-se millor. Però cal recordar que el pes del turisme i la restauració a la nostra economia és cabdal i que caldria anar més amb compte amb el que es diu i es deixa de dir.
Però si és cert que la gestió institucional de la crisi no ha estat l'adient, també s'ha de constatar que la resposta civil ha estat decebedora. El zel en practicar el confinament més estricte a l'abril s'ha convertit amb una disbauxa absoluta a les localitats costaneres, per exemple. Encara que les directrius confuses dels nostres governs no hi hagin ajudat, tothom ha pogut observar la falta de responsabilitat per mantenir unes mínimes condicions de prevenció sanitària per evitar la infecció.
Sap greu que, per salvaguardar el bé comú, hi hagi gent tan incapaç d'exercir la seva llibertat individual quan només se'ls demanava aplicar mesures de protecció i distanciament molt bàsiques. De fet, ni quan s'ha requerit a la ciutadania que acudís als cribratges massius que també havien de servir com a assaig general per tot el país, la resposta ha estat tan pobra que només abona pronòstics funestos i ens parla d'uns nivells d'insolidaritat preocupants.
En definitiva, la ciutat de Reus —i potser d'aquí poc també Tarragona— ha tornat a un estadi anterior de restriccions. Limitació de reunions, reducció d'aforaments, bars i comerços buits i, un altre cop, una imatge trista i desolada de la ciutat. La gent es torna a refugiar a casa i l'activitat pública se'n ressent. L'entrada al nou curs serà dura, qui sap si també confinada. El que sembla més clar és que el nou tancament ja no serà tan alegre com el primer.