A l’escenari del teatre a la primera barra, al costat del pianista hi ha una nena de deu anys. Es diu Rosa. Té els cabells i els ulls negres. És menuda com la Mauri, ben bé podria ser ella. La Rosa, com la Berta, l’Aina o la Laia és una de la trentena de nenes que han vingut, no només de les escoles de dansa de Reus, sinó de l’escola de dansa Adagi de Valls, Giselle de Cambrils, Bailarte de Vila-seca i de l’escola de dansa de Montbrió del Camp per amenitzar la presentació del conte de Roseta Mauri. L'Associació de Dansa de les Comarques de Tarragona ha volgut sumar-se a l'homenatge a la ballarina més gran que ha donat la ciutat de Reus, recreant l'ambient d'aquells quadres de ballarines que Degàs va pintar a l'Òpera de París. La mestra dona l’entrada al pianista Medir Bonachí i les noies comencen els exercicis al ritme de la música.
Plié, jetté, coupé, port de bras.... L'actriu i ballarina Irene Benavent, apareix amb la seva maleta sobre l'escenari. A dins, un tutú, unes sabatilles de ballet i el conte Roseta. A la maleta de tota ballarina hi ha sempre tutús, sabatilles de punta, agulles de monyo, gomina, mitges i mallots, barrejats amb la il·lusió d’arribar a ballar en els millors escenaris del món. Va llegint el conte i explicant la història de la Mauri.
Una vida de pel·lícula
I és que Roseta va arribar on cap ballarina catalana havia arribat mai. Del teatre del Liceu a Barcelona, a Roma i Berlín, arriba a l'Scala de Milà, on la va veure el compositor Charles Gounod en el paper d'Elionor del ballet de Taglioni. Arribat a París en va informar el director del gran Teatre de l'Òpera qui va enviar immediatament el ballarí Lluís Merante, cap del cos de ball de la casa, que redactava un telegrama a París seduït per la Mauri. Per fi havia trobat la ballarina que podria fer el paper de Venus, en l'interludi Una gran festa pagana. La intrusa espanyola arribà a l'Òpera amb 22 anys segons ella, 28 en realitat. L'èxit fou tal que fins i tot la reina Isabel II, que residia a París, destronada pel complot de 1868, li va fer portar un ram de flors vermelles i grogues, colors de la bandera espanyola.
Des del primer dia, Roseta va guanyar-se els parisencs. Casolana i senzilla, capaç de mostrar l'ànima dels personatges que interpretava amb gestos, mímica, emoció. Així la descrivia la premsa francesa. L'adoraven i fins i tot li perdonaven el seu mal accent francès, quan en el ballet la Korrigane ella pronunciava les erres amb la força de les de Reus, Tarragona o Rourell. Com deia ella mateixa, va tenir la sort de triar una professió que utilitzava les cames com a mitjà d'expressió. De fet tenia el do de parlar el llenguatge amb el qual s'entenien les divinitats de l'Olimp.
Roseta era capaç de ballar-ho tot, fins i tot els Diàlegs de Plató, si s'ho proposava, feia broma un periodista del diari Le Matin. Ja havia ballat una faula de La Fontaine fent de colomí, de Venus, Doña Jimena del Cid, Miranda i Julieta de Shakespeare, japoneseta a Yedda, una gitaneta, Sylvia, Zenaidde... Un cos de dona transformat en dansa pura, una veritable estrella a l'Acadèmia Nacional de Música de París.
Iglesias ens explica una anècdota en què els abonats de l'Òpera, en una funció inicial d'any nou van voler homenatjar la ballarina amb un acte de galanteria molt a la francesa. En un dels entreactes es van aplegar tot de personalitats de la política, la literatura, les finances... Una sèrie d'homes units només per la calvície i i per a passió per Roseta. «Amb llurs cranis resplendents se situen a l'orquestra. S'apaguen els llums i es deixen només enfocats els que il·luminen les clepses rosades dels barons confabulats. Des de l'escenari hom llegia MAURI amb les lletres formades per closques calbes. Els aplaudiments foren tan forts que van fer sortir Roseta a l'escenari a qui no li paraven de caure les llàgrimes, entre somriures».
Roseta Mauri es retirava amb 47 anys. Sota la cúpula de l'òpera de París, al novè pis supervisaria noies pràcticament formades, com a professora. La casa de les estrelles va ser l'últim somni de Roseta: fundar un internat model on recolliria filles del poble amb aptituds per dansar.
Roseta Mauri, musa d’artistes
Roseta no va ser una ballarina com les altres. Tenia una gràcia natural que captivava al públic. Destacava més per la seva alegria i simpatia que no pas per la seva bellesa. Tot i que això dels cànons de bellesa, va a gustos i a modes. Roseta no era una ballarina escardalenca i estilitzada tipus 'Sylphides'. Aquells que han volgut veure en el bust que li feu Ramon Viñas, una «tieta soltera», qualificació molt poc encertada que va sortir entre els parlaments i que despertà murmuris entre el públic, majoritàriament femení, s'equivoquen: la Mauri aixecava passions i tot i que no se li deixaren transcendir flirts i el seu pare va vetllar sempre per donar una imatge de noia soltera, catòlica i devota de la Mare de Déu de Misericòrdia —imatge que tenia sempre al seu camerino— Roseta es convertirà en musa de pintors com Degàs, Renoir o Manet i fins i tot arribarà a tenir una figura de cera al Museu Grévin.
Per la seva fogositat meridional, pel temperament de la gent del llamp, com ella mateixa recordava. Els seus cabells negres i la profunda pupil·la que contrastaven amb la blancor del tutú. La morenor fou un dels encants de Roseta. Es recorda amb enrenou un episodi en què la nostra “moreneta” va haver de sortir amb una perruca rossa que va despistar els seus fans. Afortunadament en el segon acte, Roseta tornava a deixar veure els seus negres i rinxolats cabells.
La descripció que Ferran Canyameres i Josep Iglésies fan de la ballarina reusenca a partir de les seves notes al llibre La dansarina Roseta Mauri (1850-1923) és quasi èpica. Alguns dels epítets amb què se la descriu l'eleven a la categoria d'heroïna reusenco-nacional: catalaneta, deliciosa moreneta, filla del vent, ocell fet dona i dona feta ritme, petita fada de peus alats... La ballarina se'ns presenta a tall d'Aquil·les o més aviat d'Atalanta, un infant prodigi que ballava dalt dels arbres i les teulades, amb unes puntetes que a l'edat de 6 anys, mentre s'enfilava a menjar confitura d'un pot, ja van fer-li veure al pare, ballarí i actor ambulant, les condicions extraordinàries de la nena.
Roseta, més que un conte il·lustrat
Aquesta i d'altres anècdotes de la vida de Roseta surten al conte il·lustrat sobre la vida de la ballarina que les autores han presentat aquest passat 14 de novembre. Sota la coordinació de Carme Puyol, Maria Lluïsa Amorós ha fet el text i Teresa Llorach les il·lustracions. El conte narra la història de Joëlle, una noia que acaba d'arribar a Reus per passar uns dies de vacances a casa dels avis. De la mà de l'àvia, anirà descobrint la història d'una ballarina única. El llibre amb format gran i tapa dura, com volien les autores, acaba amb una cronologia de la vida de Roseta amb moltes fotografies que completen la visió històrica de la ballarina. També compta amb un apartat Posteritat. Reus a Roseta Mauri on podem veure el llegat que ha deixat la Mauri. El llibre es pot comprar a les llibreries per 18 euros.
La presentació del llibre ens oferia però una altra sorpresa, un regal mai vist: la projecció d'un document d'arxiu excepcional inèdit on es veia la Roseta Mauri de carn i ossos, ballant. La filmació va ser presentada per primer cop en un pavelló de l’Exposició Universal de París del 1900 com tota una innovació tecnològica. S’hi projectaren actuacions d’estrelles del teatre o de la dansa de l’escena francesa i entre elles, la Mauri. Una Roseta de 50 anys, quan ja era professora de l'escola de Dansa de l'Òpera i no en un escenari, sinó en un estudi.
Recuperada una filmació inèdita de Roseta Mauri
Dos minuts. Dos únics minuts durant els quals veiem la Roseta en moviment ballant La Revé. Més enllà del mite, del personatge que ens imaginem, aquest document és una prova que Roseta va existir de veritat, que Roseta no era un mite o una ficció. Simpàtica i riallera, va movent-se amb picardia d'un costat a l'altre de la pantalla movent un ventall amb gràcia. Tanca i obre el ventall i tanca i obre, pícara la roba que duu, deixant entreveure un tutú blanc. Aquesta filmació va romandre en el dipòsit d’un arxiu privat de París fins que, al llarg del 2017, aquelles breus filmacions foren restaurades amb col·laboració amb la Cinemateca Francesa i projectades de nou en el marc d’un festival de cinema documental a París.
I és que quan la recerca està ben feta les troballes són excepcionals. La feina de Puyol és la feina d’una gran arxivera, avesada a rebuscar en la història local, especialment en la de dones i de dones reusenques. La seva tasca ja va començar en el treball Mirall de llunes, dones als espais urbans de Reus i també en Personatges il·lustres del Baix Camp, on s'endinsà en les figures d'Antònia Abelló, Magda Folch i Roseta Mauri. La biografia d'un mite no es tanca mai, afirma Puyol, que encara no pot desvelar les sorpreses que ens esperen al voltant de la figura de Roseta.
El premi beca i el Premi Internacional Roseta Mauri
Ja falta poc perquè el nom de la Mauri torni a ressonar als teatres de la ciutat de Reus. Cada dos anys hi ha dues cites ineludibles per als amants de la dansa, des que l'any 2002 la Fundació del Teatre Fortuny de Reus organitza els Premis Internacionals de Dansa Roseta Mauri, els propers el 20 i 23 de març de l'any 2019. La Fundació del Teatre Fortuny convoca bianualment aquest premi que, amb quinze anys de trajectòria i set edicions realitzades, ha convertit el Teatre Fortuny en un escenari d’oportunitats per a ballarins i ballarines de totes les nacionalitats d'entre 16 i 21 anys. Guanyadors i finalistes de passades edicions han aconseguit les seves metes: ballar en companyies internacionals de prestigi. La gala final del concurs, on els ballarins guanyadors ballen la peça que els ha valgut el premi, compta amb estrelles i primers ballarins dels millors ballets d'Europa i d'Amèrica.
Paral·lelament, l'Associació de Dansa de les Comarques de Tarragona, fundada el 1971, convoca el Premi beca Roseta Mauri el mes de gener, concretament dels dies 24 al 27, per impulsar els ballarins d'aquí i implicar les escoles de dansa de la demarcació en el certamen. L’Ajuntament de Reus col·labora amb la cessió del Teatre Bartrina durant els quatre dies del premi beca. També la Diputació de Tarragona i la majoria dels ajuntaments de les escoles participants, donen unes beques per a l’alumnat de la seva localitat, que volen servir d’incentiu per ajudar els ballarins de casa nostra. A partir d’unes classes tècniques de diferents especialitats, hi ha un jurat, format per la direcció de les escoles participants, membres d’honor, professorat i directius que escullen els ballarins i ballarines que s’enduran les beques.
Un carrer, un bust, un institut de secundària, un concurs i ara un conte il·lustrat. La nostra ballarina descansa a París, al cementiri de Montparnasse, amb tota la seva família. Li escauria aquell epitafi d'una ballarina romana trobada al teatre d'Antíbol: saltavit et placuit. La Rosa, com la Berta o l'Aina, continua fent els exercicis a la barra tot i que el seu cap ja es despista pensant en la coreografia que prepara per al Premi Beca amb el Josep, l'únic noi de la classe, i somia que potser algun dia es podrà presentar al premi Internacional Roseta Mauri i arribar a ser una gran ballarina.
