Ja sé que no sembla gens la setmana de Sant Jordi, però benvinguts a la setmana de Sant Jordi. En circumstàncies normals seria —de llarg— la millor del calendari, però ja teniu raó si penseu que enguany les coses van com van i seran el que puguin ser. De manera que caldrà adaptar-se.
Els llibreters de capçalera del Camp de Tarragona tenen coll avall que serà un Sant Jordi difícil, de moltes menys vendes de l’habitual i amb encara menys gent als aparadors o les tradicionals paradetes del dia 23. Està justificat, s’entén i les restriccions tampoc ajudaran. Ells, però, no es resignen. «Encara no podrà ser un Sant Jordi com els que tant enyorem». I que el vent bufi a favor de cara al 2022.
Però per arribar al 2022 amb les llibreries de casa nostra en peu ens caldria fer un pensament important, que en aquesta vida ningú no viu de l’aire. I si no ens dona per alimentar-les i comprar llibres, doncs les llibreries moren. Sap greu i tot, venir aquí a signar obvietats. De manera que si pots evitar les grans plataformes multinacionals, els faràs un favor immens als de tota la vida, als de casa, als de sempre. A Amazon, amb tot el carinyo del món, li surten els números cada mes. Pensa-hi, si encara ets a temps.
«Que la llibertat és una llibreria, com deia Margarit, i només faltava que d’aquest malson no en puguem sortir acceptablement lliures»
Sé que la comoditat de la compra online és inigualable, però tu i només tu esculls on la pots fer. Les llibreries de tota la vida també t’ho ofereixen, això: prova-ho si no ho has fet mai. Et podries sorprendre. O acosta’t-hi una tarda a la botiga, si no ho veus clar, si ets un romàntic o si són les dues coses alhora. El cas és que, entre tots i totes, empenyem una mica en la bona direcció: ja no a donar vida a aquests comerços tan especials, sinó a evitar arrabassar-se-la. Un gest petit pot ser important. Que són temps difícils.
És per això, amic lector, que d’aquest Sant Jordi només vull esperar que, entre tots, sapiguem retornar a les llibreries de poble, a les de tota la vida, una ínfima part del que les devem. Penso des d’aquella àvia que venia a recollir l’encàrrec fins a aquelles generacions d’infants que ens perdíem entre els passadissos. Perquè sí, per pur plaer. D’aquell anar «a mirar», d’aquella volta ràpida per si sonava la flauta i tornaves amb algun exemplar entre mans. Tot això i bastant més.
Que el cavaller acabava carregant-se al drac, però la història no diu res sobre que ho fes desarmat i sense ajuda. Que la llibertat és una llibreria, com deia Margarit, i només faltava que d’aquest malson no en puguem sortir acceptablement lliures. Salut i cultura, molta cultura. I un bon Sant Jordi a tothom, si Déu i el PROCICAT volen.