Cada vegada es fa més habitual veure els carrers i els aparadors de les botigues guarnits amb temàtica nadalenca quan encara anem amb màniga curta. Hi ha persones que semblen tenir pressa per desencapsar les boles, les garlandes, els llums i fins i tot les figuretes del pessebre. En aquest sentit, des de finals d’octubre i al llarg del mes de novembre l’escenografia nadalenca es fa cada cop més habitual en qualsevol racó.
El cert és que el calendari anual marca una data fixa en la qual cal tindre tot el parament decoratiu de Nadal a punt. Es tracta del 25 de novembre, dia de Santa Caterina, i marca l’inici del muntatge del pessebre. A un mes exacte del dia de Nadal, és la data en què tradicionalment es comença a viure l’esperit nadalenc a l’interior de les cases. La dita ja ho diu: «De Santa Caterina a Nadal, un mes cabdal».
Ara bé, el ritme frenètic de la quotidianitat fa que molta gent no sigui tan previsora i demori aquesta posada en escena. Hi ha qui aprofita els dies de festa del pont de la Puríssima per a fer-ho, o fins i tot es pot anar més enllà, pels volts de Santa Llúcia, el 13 de desembre.
La Candelera com a punt final
Per altra banda, al mateix temps que hi ha una data fixa per a posar les decoracions de Nadal, n’hi ha una altra per a retirar-les. És el 2 de febrer, dia de la Mare de Déu de la Candela, i és quan tradicionalment es tanca el cicle nadalenc. Tot i això, hi ha qui, un cop passat el dia de Reis, no triga en guardar els elements per a l’any vinent, amb la finalitat de recuperar, el més aviat possible, la rutina habitual.
Molsa, suro i figures de fang
Un pessebre no deixa de ser la representació del naixement de Jesús. Els materials per a l’escenografia habitual no han variat gaire al llarg del temps: molsa, troncs, suro, fulles, branques i figures de fang de personatges que representen el moment. El nom d’aquesta tradició tampoc és casual. Segons la Bíblia, el Nen Jesús va néixer a l’estable i el seu bressol va ser una menjadora d’animals anomenada pessebre.
El caganer i el mossèn amb el paraigua vermell
A Catalunya, des del segle XVIII, es col·loca el caganer al pessebre. Segons sembla, en aquella època als nounats se'ls deia «caganer», perquè l'únic que feien era menjar, dormir i les seves necessitats. D’aquest fet hi ha qui assegura que quan algú visitava una casa per celebrar les festes, preguntava si havien posat el caganer, referint-se al nen Jesús.
A banda, també hi ha la hipòtesi que el caganer és un símbol de bona sort per a l'any vinent. I és que, veritablement, les femtes del caganer fertilitzen qualsevol terra.
Ara bé, aquesta figura escatològica no és l’única que és genuïna i exclusiva dels pessebres catalans. N’hi ha una altra, molt més continguda, que és menys habitual i sol passar desapercebuda: es tracta del mossèn, amb sotana negra i paraigua vermell, que sovint va dalt d’un ruc. No deixa de ser una mostra més de l’anacronisme que pot existir en les representacions artístiques populars.
El Mercat de Santa Llúcia
És costum que abans de Nadal, pels volts del 13 de desembre, festa de Santa Llúcia, diverses poblacions organitzin mercats i fires de temàtica nadalenca, amb la finalitat que els veïns es puguin proveir d'avets, pessebres, guarniments, queviures i aviram per a celebrar les festes.
La fira de Santa Llúcia més famosa a Catalunya és la de Barcelona, un mercat de productes d'artesania i elements típics nadalencs que es celebra des del 1786 a la plaça de la Catedral. Cada any, més de dues-centes parades omplen el pla de la Seu i l'avinguda de la Catedral, amb una àmplia varietat de productes.
Mentre dura aquesta fira, també es pot gaudir d'espectacles i d'activitats relacionats també amb els costums de Nadal, com ara cursets organitzats per l'Associació de Pessebristes de Barcelona, un tió gegant, la cercavila de la tradicional Carassa de Nadal, ballades d'esbarts i actuacions musicals.
