Durat les últimes setmanes, els experts en epidemiologia ens han advertit que —un cop la primera escomesa de la Covid-19 sembla ja controlada— ens hem de preparar per a la segona onada que vindrà en algun moment d’aquest any. Uns la veuen a la tardor i altres diuen que serà a l’estiu, mentre que els que l’anunciaven pel maig sembla que ja han quedat fora de joc.
De totes maneres, la sensació que a mi em dona aquests últims dies és que la nova onada de la pandèmia ja és aquí des de fa temps, i no està relacionada amb la salut o els contagis, sinó més aviat amb el respecte i la tolerància. Amb la necessitat que tenen molts d’imposar el seu punt de vista a la resta de la gent, i assenyalar a tots aquells que, a parer seu, són dissidents o egoistes.
Era una cosa que ja podíem anar veient durant les setmanes de confinament més dur, amb el que alguns van anomenar com policies de balcó. En lloc de preocupar-se de complir amb la seva responsabilitat, alguns es van dedicar a assenyalar allò que, teòricament, feien malament els altres. Famílies que tenien nens amb autisme o TDA —i, per tant, podien sortir a passejar— van patir escridassades fora de lloc, per exemple.
També hi va haver molts aplaudiments des dels balcons per comportaments dubtosos i extremadament agressius d’agents de la policia. Era previsible que amb l’obligatorietat de portar la mascareta als llocs públics, això encara podia anar a més, tal com ha estat. Diàriament podem veure gent queixant-se a les xarxes socials perquè ha vist a tal o qual persona sense mascareta pel carrer.
Els és ben igual que aquesta obligatorietat només s’hagi de complir quan hi ha aglomeracions o no es pot mantenir la distància, tal com han repetit per passiva i activa els responsables del govern espanyol. Per ells, sortir al carrer és sinònim d'haver-se de posar la mascareta, i tots aquells que no ho compleixen són uns egoistes, uns despreocupats o uns maleducats.
Alguns no s’estan d’escridassar a la gent al carrer mateix, com li va passar a la meva dona i les meves filles l’altre dia quan una persona es va creuar amb elles. Tant era que el carrer estigués pràcticament desert i la vorera fos prou àmplia per passar sense estar a prop. Al seu cap, tothom hauria de portar mascareta quan va al carrer. Així ho havia processat i així ho havia de fer la resta de la gent.
Abans d’assenyalar amb el dit als altres, potser seria millor que cadascú mirés de complir al màxim les recomanacions per si mateix, que ja hi ha prou feina. De fet, aquest episodi amb aquesta persona, que era de la tercera edat, va succeir cap a la una del migdia, un horari que ja no era el que aquest senyor —a qui li agrada portar algunes lleis a l’extrem màxim— tenia estipulat per sortir. Allò de ‘qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra’...