Els sistemes de vigilància que s'utilitzen per lluitar contra el terrorisme no són rendibles. Així ho asseguren investigadors de la Universitat Rovira i Virgili, que han estudiat el cas concret d'Espanya i el Regne Unit. Aplicant un model estadístic, un equip del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV ha comprovat quantitativament que els sistemes de vigilància de la població en aquests països no són eficients en termes de cost.
L'estudi, encapçalat per l'investigador Javier Parra, assenyala que el gruix del cost no radica en el procés de detecció automatitzat, sinó en la comprovació de cadascun dels individus inclosos a la llista de possibles terroristes, ja que implica fer seguiments, instal·lar aparells de control, intervenir telèfons, etc., un seguit de processos molt costosos pel que fa a temps i materials. Per exemple, l'agència de seguretat del Canadà considera que, per fer un seguiment d'un sol sospitós durant 24 hores al dia, els set dies de la setmana, són necessàries fins a 33 persones. «Si això ho extrapolem a una llista relativament llarga de possibles terroristes, els costos dels sistemes de vigilància es disparen», apunta Parra.
Per estudiar la rendibilitat d'aquests mètodes, els investigadors de la URV han utilitzat dades d'un informe de Real Instituto Elcano, amb informació sociodemogràfica dels terroristes islàmics condemnats a Espanya i al Regne Unit, generant uns patrons que feien un retrat robot de com podria ser un terrorista. Els investigadors van buscar similituds entre aquests patrons i els perfils de la població general (els innocents), que van modelar amb les dades de tota la població espanyola procedents de l’Institut Nacional d’Estadística i del centre homòleg del Regne Unit. Com més diferents són els perfils de terroristes i d’innocents, més fàcil és distingir-los i, per tant, detectar-los. Emulant la detecció automatitzada d’un sistema de vigilància, els investigadors van mostrar la grandària de les llistes resultants de possibles terroristes, en la majoria dels casos milions de sospitosos.
La paradoxa del fals positiu
Aquest resultat és fruit de la paradoxa del fals positiu, que es tracta d'un resultat en què els test amb fals positiu —en aquest cas, els terroristes potencials que finalment es comprova que no ho són— són més probables que els tests amb veritable positiu. «Com que la xifra de terroristes és molt petita respecte a la població general, s’entra en aquesta paradoxa i acabem tenint una llista enorme de sospitosos que s’haurà de comprovar persona per persona si efectivament és terrorista o no», explica Parra.
Així, els investigadors van incorporar una restricció al sistema automàtic per tal de reduir la llista de sospitosos al mínim. A partir d'aquí, van aplicar un mètode d'inferència estadística de manera que les decisions que s'havien d'etiquetar —si una persona és terrorista o innocent— tinguessin un cost mínim. «Per a això es necessita que la llista sigui el més petita possible, però cal posar-hi una restricció que determini el percentatge mínim de terroristes que vols agafar».
El fet d’establir aquesta limitació implica que es redueix el nombre de noms que surten a la llista, i treballar amb una quantitat més petita comporta, a la vegada, un cost menor. «Tot i haver utilitzat aquest sistema més restrictiu, que minimitza els costos, el resultat del nostre estudi ens diu que aquests sistemes de vigilància no són racionals», indica Parra. Això vol dir que els sistemes que fan servir els governs, que treballen amb relacions amb molt més sospitosos, encara ho són menys.