Els que ja ens apropem als 40 anys, també els que en tenen 30 i fins i tot 25 recordem amb un somriure i certa nostàlgia el Club Super3. Alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò aquests dies de l'espectacular davallada d'audiència infantil del Club Super3 - Canal des de 2009 - dels últims temps fins a arribar a una irrisòria quota de pantalla del 0,5% molt per sota dels seus competidors directes en llengua castellana com són Clan, Disney Chanel o Boing. En els seus millors temps el Club Super3 va arribar a congregar el 90% dels infants catalans pendents d'un seguit de sèries i d'algunes pel·lícules de dibuixos animats o de temàtica infantil i familiar en llengua catalana.
Què ha passat durant tot aquest temps? Alguns trets poden anar per aquí:
La irrupció d'Internet en un primer terme (amb YouTube, principalment) i de les Plataformes VOD (Vídeo a demanda tipus Netflix, HBO o Amazon Prime) s'han apoderat del mercat audiovisual augmentant exponencialment la producció de continguts però unificant-ne les característiques seguint l'itinerari dels continguts similars relacionats al que està veient cada espectador i dissenyant productes a cop d'algoritme i d'analítica de big data. Hem guanyat en volum però hi hem perdut en originalitat creativa i en singularitat lingüística.
El Club Super3 va suposar una experiència trencadora amb el que es feia llavors i va captar l'atenció dels infants amb un relat i una posada en marxa ben dosificada i acompanyada d'un gran pla de màrqueting. Eren altres temps. Avui dia, on l'atenció és més dèbil, la paciència davant de la pantalla dura pocs segons i el pas d'un vídeo a un altre es fa tocant una pantalla, les coses s'han de fer de forma diferent i els objectius tampoc poden ser els mateixos.
La realitat a Catalunya també ha canviat en 20 anys i ara tenim un país més heterogeni i amb més i més nombroses bosses de població -jove- on el català no és la llengua d'ús habitual. L'escola fa el que pot i molt bé perquè els alumnes aprenguin i utilitzin el català almenys dins les aules però el que passa fora ja són figues d'un altre paner. El català s'entén però no es parla, o es parla cada cop menys. Tampoc es canta, ni es juga, ni es vlogueja a YouTube, ni es 'posteja' a l'Instagram...
Proclamar catalanisme vs. practicar-lo
Potser és només una sensació meva però penso que el govern català porta ja uns anys massa obsessionat amb la independència. Però amb una independència purament política, la de les institucions, la de la batalla permanent amb Madrid, la victimista, la de la tàctica i el titular fàcil, la que ha fet sortir la gent al carrer i després no ha sabut ben bé què fer-ne de les manifestacions massives a Barcelona...
Mentre tot això ha anat passant i està començant a acabar amb no gaire bons resultats per Catalunya, s'ha deixat en un segon terme el suport a la tasca col·lectiva de 'fer país' des de la base, des d'on no s'acaparen tants titulars, des d'on es destil·la una pluja fina que nodreix i enforteix l'essència d'un poble, d'una comunitat, sense jutjar ningú, ni titllar-lo de 'botifler' a la primera de canvi, sinó integrant, abraçant i donant eines a la infantesa i construint itineraris culturals i artístics a la joventut per tal que hi puguin trobar alguns dels seus referents en català.
Manca de producció cultural popular en llengua catalana
Com que el catalanisme fa temps que es proclama als quatre vents però no es practica gaire, som on som. Als que volem contribuir també des de casa a què la llengua d'ús habitual dels nostres fills – sense renunciar al fet que dominin perfectament altres llengües - segueixi sent el català d'aquí uns quants anys, mentre els nens són petits, sort en tenim de propostes tan bones i ben fetes com les de la Dàmaris Gelabert, El Pot Petit o The Penguins perquè puguin veure, divertir-se i cantar continguts audiovisuals en català, que a més d'entretenir, transmeten conceptes i valors. Són també una mostra que, quan les coses es fan bé, tenen recorregut i fins i tot potencial econòmic i de negoci.
A partir d'aquí, la cosa es complica i feina hi ha per trobar contingut audiovisual interessant en llengua catalana. Ja no m'atreveixo a parlar de producció d'aquí sinó de material estranger doblat al català (o subtitulat, almenys). Trobem alguns cicles al cinema com el CINC o alguna sèrie decent doblada a plataformes com Filmin però el panorama és francament descoratjador.
Avançant uns quants anys - si encara som a temps de reconduir una mica l'espanyolització cultural imperant fins a la preadolescència - el jovent de fa vint anys vam poder gaudir de l'auge del rock català. Hi anaves entrant, t'agradava, i t'hi quedaves. No únicament, però la música en català era allà, a un nivell similar en termes de consum al de la música en anglès o en espanyol.
Rosalía o 31FAM: petits oasis d'esperança
Avui dia, el panorama està molt més fragmentat i ja no hi ha grans bandes catalanes que puguin omplir un Palau Sant Jordi. Ho farà al desembre la barcelonina Rosalia, amb una testimonial cançó en català enmig d'un repertori en castellà – o en spanglish, directament-. Omplen també pavellons i places Els Catarres, Doctor Prats i Oques Grasses. Però fora d'aquests circuits d'escenari de festa major, trobem un desert aclaparador amb alguns petits oasis per l'esperança com Lildami, 31 FAM, Bad Gyal, o la mateixa Rosalía, que destaco especialment perquè canten part del seu repertori en català per a un públic que essencialment viu en castellà; i que no ho fan com a reivindicació de res, sinó perquè també és una de les seves llengües habituals i la utilitzen com a tal amb tota normalitat.
El camí no és fàcil i pinten bastos pel futur si no ens hi tornem a posar amb una mica de ganes tots plegats. Principalment, aquí sí, l'administració, tant la catalana com l'estatal. Com? Per començar fent complir les lleis tant la de Política Lingüística catalana com el que marca la pròpia Constitució espanyola, que parla de 'la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya com a patrimoni que serà objecte d'especial respecte i protecció'.
Entre les mesures que uns i altres podrien adoptar penso en la redirecció de més recursos cap al doblatge i difusió de continguts populars o una major pressió vers les plataformes de VOD per augmentar-hi la presència del català i de la resta de llengües cooficials de l'Estat; en clau autonòmica, tornar a fer de TV3 la televisió en català de tots i no només dels que militen en la defensa de la independència, augmentar les partides pressupostàries a la cultura catalana, al doblatge en cinemes, fins i tot a la producció cinematogràfica o al talent musical i artístic jove i amb segell català.
També facilitaria les coses ajudar a fer créixer en termes de 'volum de negoci' – paràmetre purament mercantilista i que lògicament tenen especialment al punt de mira les empreses – el mercat del públic potencial en català. I aquí trobem també un llarg camí polític per recórrer enfortint els llaços entre Catalunya, València i Balears i treballant per normalitzar la llengua catalana per a una massa potencial de més de 13,5 milions de persones on, ara per ara, el català es troba en percentatges molt baixos. Desbloquejar d'una vegada, per exemple, el Corredor del Mediterrani entre València i Catalunya facilitaria la comunicació i la consolidació de l'Euroregió de l'Arc Mediterrani, no només en termes econòmics sinó també culturals, socials i lingüístics.
El català, una llengua viva i en evolució
Pel que fa als mitjans de comunicació, almenys els d'aquest grup de comunicació del qual tinc el privilegi de formar part, ja seguirem aportant també el nostre gra de sorra per fer del català una llengua d'ús habitual per al màxim nombre de persones possible produint molts més continguts en català i de temàtica diversa, plural i el més majoritaris possible.
I acabo en termes lingüístics, més estrictament; potser també cal deixar de pensar en termes de puresa 'pompeufabrística' per començar a entendre i a creure'ns que la llengua és viva, que muta constantment, que afegeix noves paraules, en deixa d'utilitzar d'altres i es va transformant dia a dia. Segurament la supervivència del català també passa per no posar-nos les mans al cap quan sentim o llegim 'cumpleanys', 'bueno', 'joder' o 'en sèrio', expressions que per alguns sonen a barbarisme inacceptable però que a peu de carrer són el català plenament normalitzat i habitual.