Des que tinc ús de raó, que parlo amb aquest món que ens ha tocat de forma disfèmica. Em diuen que tot plegat va néixer a partir d'uns maltractaments previs i una posterior adopció per part de la que ha estat la meua família. La situació per a un xiquet de tres anys era, com deuen suposar, prou estressant i dura, i resulta que ho vaig acabar traient per aquesta banda. Amb la distància que donen el temps i els anys —i saber-se riure'n d'un mateix també hi ajuda—, doncs segurament va ser un mal menor. Però durant massa temps, com deuen suposar, doncs no va ser així. No va ser fàcil, els mentiria si els digués que si, que la meua infantesa i la meua adolescència van ser un camí de roses, senzill i en què tot fluïa pacíficament. Conviure amb aquest elefant silenciós de la disfèmia, que s'havia instal·lat al pis on vivies, i que habitava a totes i cada una de les habitacions on transcorria la teua vida, doncs no va ser fàcil quan encara no tenia les eines ni la maduresa suficients per a fer-hi front, o com a mínim per a entendre que això formava part intrínseca de mi mateix, i que valia més assumir-ho.
Val a dir, també, que una família inoperant per a resoldre problemes, i que es movia a partir de comentaris bonhomiosos, tampoc hi va ajudar. Però això ja serien figues d'un altre paner; no en van saber pas més, no els guardo cap mena de rancúnia. Fins que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que prendria les regnes de la meua situació virtual, i que afrontaria de cara el que em passava, i que deixaria de fer pena. I el meu món va canviar radicalment.
Quan aprens a integrar la discapacitat que pateixes com a un element potenciador i diferenciador de la resta, el resultat que n'obtens és que tot el que t'envolta explota i es transforma, i automàticament la posició amb què mires el món es capgira de forma instantània, de forma radical. Passes de ser un simple espectador anihilat i abstracte, a ser un actor amb veu i paraula... i el més important, amb discurs, relat i conversa. És brutal. L'elefant encara hi és —ves, amb quaranta-un anys ja no el puc fotre fora de casa, on aniria el pobre— però ara hi converso de tu a tu, a la cara, i sempre ens fotem unes cerveses i uns riures plegats. És bon paio. Quan al final d'un camí ple de pedres i mals moments, aconsegueixes fer aquest canvi, en un tres i no res totes les temors del passat s'esfumen d'una revolada. I aconsegueixes parlar a la ràdio del poble. I aconsegueixes sortir en una entrevista a la televisió local, quan esdevens el primer president ebrenc d'un col·legi professional català. I aconsegueixes parlar davant auditoris de 200 persones. I aconsegueixes donar cursos com a professor. I aconsegueixes que, simplement, parlar per telèfon no sigui un infern.
I aconsegueixes, senzillament, no semblar un retardat quan algú et pregunta per una adreça al carrer. I sobretot aconsegueixes conèixer la dona que ha tingut a bé tenir descendència amb tu... I aconsegueixes a la fi, primer, respectar-te a tu mateix, i demostrar seguretat, i que malgrat tot, tot és possible i que no tens cap mena de límit malgrat haver sentit des de menut que hi hauria coses que en la vida podria fer. I aconsegueixes, a la fi, com a conseqüència lògica, que se't respecti i se't valori per qui ets, i no per com t'expresses o com parles. I a la fi t'envoltes de gent, de persones, que saben exactament quin és el teu valor. Diuen que amb els anys acabes triant -i destriant- els amics amb qui passes la vida, no? I amb els anys, també, te n'adones que la persistència és el premi. Transcurrirán las horas / y pasarán los días. / Pero una ganancia sí nos quedará: / la mera persistencia. Hannah Arendt dixit en un dels seus poemes...
Això no obstant, cada cert temps em trobo amb persones i situacions que em fan recordar que encara convisc amb aquell elefant silenciós de la meua infantesa, i que encara hi ha persones a les quals, malgrat tot (i els suposats avenços socials), la disfèmia els resulta si més no, i per dir-ho suaument, curiosa. Encara avui dia em trobo amb persones que es pensen, literalment, que pel simple fet de tenir disfèmia em falten unes setmanetes de bullida. Literalment. Encara avui em trobo coneguts que m'envien whatsapps amb notícies sobre altres persones amb disfèmia, com dient, “ep, mira, un com tu!”... i penso que a voltes dec ser com un espectacle de fira. Encara avui dia em trobo escoles virtuals a les quals els adverteixo de la meua disfèmia, i que automàticament em diuen que millor que ho deixem córrer. I a la fi, encara avui, em trobo persones que, lliurement, prioritzen altres opcions a la meva. A tots ells, no els guardo cap menyspreu. És el seu camí, ells han triat veure-ho així... Però ja no és meu camí. Ja fa temps que enfoco els meus esforços a mirar en positiu, a sumar. Res em frena. He patit molt per arribar fins aquí, i evidentment no ho penso perdre per aquesta colla. Ja no paga la pena. El que si que paga la pena és fotre'm una cervesa més amb l'elefant que tinc assegut al meu costat mentre escric aquest article.