Heu d'entendre que, per a un opinador de sang roja, això de tornar al teclat amb un rei a l'escapada és una poma massa temptadora com per a no mossegar-la de ple dret. Però intentarem defugir-ho —cosa que no prometo del tot—, perquè sempre m'han preocupat molt més les arrels que les fruites. Fins i tot amb un monarca a l'escapada, qui m'ho havia de dir a mi.
N'opinaria amb molt de gust, de la performance monarquico-marxista —del Groucho, no de l'altre—, si no tingués altres maldecaps més importants a la recambra. O si tingués la mínima sospita que serà útil per obrir alguna porta a una alternativa democràtica per escollir els futurs caps de l'Estat, cosa que veig més o menys a la mateixa distància que el Nàstic de jugar la Champions. Així que m'he dedicat a pensar en altres coses. I a veure, i a escoltar.
A escoltar com les infermeres de Tarragona imploren «més mans» perquè es veuen «esgotades», a escoltar com els taxistes que estaven al peu del canó quan el món va deixar de rodar no els surten els números per aguantar fins a l'hivern o a veure com cada dia passo pels mateixos carrers i sempre acabo donant amb alguna nova persiana abaixada. Perquè el fantasma segueix entre nosaltres, per molt que no ens agradi pensar-ho.
I, en paral·lel, he d'escriure notícies com que algunes policies locals de casa nostra estan havent de tancar platges perquè, com ens és tot igual, les seguim aglomerant i tensant al màxim perquè una pandèmia global amb milers de morts deu ser incòmoda, però haver de canviar els plans del dissabte a la tarda seria un peatge massa car per a qualsevol ciutadà de bé.
Encara no he donat amb ningú que em tregui la sensació de «poc ens passa» que fa temps que, amb pena i llàstima, m'acaba envaint. Tenim un elefant a l'habitació, ens estan dient ben alt que tenim un elefant a l'habitació i encara ens agrada mirar cap a una altra banda perquè sempre serà més còmode viure l'estiu que ens agradaria, abans d'assumir que les coses no sempre són com un vol. No n'aprenem, per la màgica raó que no tenim cap mena d'interès a aprendre. Ja sortirem a aplaudir als balcons cada vespre i a treure pit a les xarxes socials perquè tothom vegi com de solidaris i de maquets arribem a ser quan ens hi posem.
Mentre renegava d'aquestes coses, pensava també en les coses que han canviat des que fa quinze dies feia servir aquesta finestra per protestar d'un dels escàndols més descomunals que recordo, avui ja silenciós i anestesiat. O de com ha canviat el conte des que fa un mes vaig venir a dir que ignoro moltes més coses de les que puc arribar a saber. Però, fixa't tu, com s'assembla el panorama a la cantarella que intuïa al maig quan signava això de què potser no en sortiríem millors, de tot aquest desastre.
En fi, que se'm fa tard. I, al final, avui tampoc m'han quedat línies per despotricar del semidéu que ha tocat el dos per la porta del darrere. Ja em sap greu. Sort que a casa, de corones, sempre n'hem tingut prou amb la del Burger King, que quan deixa de fer gràcia als menuts sempre l'acabem llençant a la brossa perquè deixi espai a altres andròmines igual d'inútils, però que com a mínim no ens fan passar vergonya quan arriben els convidats.