Pel meu gust, un dilluns massa mogut per la calor que fa. Se suposa que tot ve condicionat per l'informe de l'Assemblea del Consell d'Europa que s'està punt d'aprovar a Estrasburg, amb un seguit de mastegots a Espanya considerables que poden tenir el seu pes específic als tribunals de justícia de la Unió Europea i al dels Drets Humans.
Naturalment, malgrat aquest cangueli que ha sorprès la diplomàcia espanyola —que ha hagut de mobilitzar l'Armada per suavitzar i matisar el text—, l'informe del letó Cilevics no tindrà cap conseqüència immediata, però ha tingut la virtut d'endolcir el to del 'trágala' de la Nova Nova Planta i de convocar un acte de propaganda del president Pedro Sánchez. Un acte al Liceu increïble, més que res perquè després de parlar durant anys d'una Catalunya fraccionada on a una part de la població se li havien conculcat drets bàsics, ara només compareix una part per escenificar la reconciliació davant dels afectes.
És a dir, més que enviar el missatge de l'entesa i el reencontre, l'Estat ha volgut donar més aviat la imatge del perdó magnànim als súbdits derrotats. És una retrobada estranyíssima. No ens enganyem: no és un error de posada en escena. És exactament el que vol aparentar Sánchez i el que ja li va bé al govern català, que pot entomar la humiliació dels indults 'reversibles' arrufant el nas i abocant els seus esbirros de l'ANC a fer el ridícul al carrer. També és curiós que la Moncloa admeti la injustícia i la desproporció de la sentència del Suprem aprovant els indults, però només ho apliqui als presos i no als expatriats. Com volguent dir que un parell o tres anyets de presó sí que se'ls mereixen.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Tot aquest teatre, però, tinc la sensació que és només una altra cortina de fum per cobrir un esdeveniment polític i mediàtic que em sembla més interessant. Parlo, esclar, de l'entrevista de TV3 al major dels Mossos d'Esquadra Josep Lluís Trapero, que després de quatre anys va reaparèixer a la televisió pública catalana en una de les compareixences més vergonyants que hem vist des de l'ensulsiada del Procés. Cal recordar que Trapero és l'únic càrrec important darrere l'1-O que ha tornat al seu lloc.
El resultat va ser una hora de Nuru Massage esquitxada de xorros molt generosos de de lubricant cínic exercit per una llastimosa Fàtima Llambrich, dedicada a fer que l'expolicia nacional de Catalunya se sentís còmode i recuperés la imatge pública. Una mena de prevaricació al servei de l'ego descomunal d'aquest home que s'amaga darrere una falsa modèstia estudiada i la fidelitat insubornable no pas al país que el paga sinó a un cos policial que ha perdut el respecte dels catalans en només tres anys, per la gestió de la seguretat pública durant la pandèmia i, sobretot, per les injustificables i recurrents actuacions salvatges en els conflictes d'ordre públic al carrer i les imputacions de ciutadans posteriors.
De tot això, evidentment, no se'n va parlar. Ni tan sols del cas infaust de la condemna de Marcel Vivet. Llambrich, amb somriure de psicòloga de centre cívic, es va dedicar a convertir l'entrevista en una sessió de coatxing —parlant explícitament de magufades com el 'creixement personal'— amb preguntes ridícules com si Trapero havia defugit el Guàrdia Civil Baena a Terrassa o quina frase de la seva sentència absolutòria es posaria en una samarreta.
Almenys, el policia va estar hàbil defugint aquestes trampes infantilitzadores que feien massa obvi el rentat d'imatge pactat. Era massa pornogràfic, per més que totes les respostes de Trapero semblaven assajades. De fet, Trapero, si una cosa va voler explicitar és que no vol ser mai més l'heroi del poble. No vol que es facin samarretes amb la seva cara, i s'ha tret aquella barba que el feia tan sexi. Ara ja és una altra persona que vesteix camisa de màniga curta —com pot respectar la ciutadania algú així— i afirma que té fe en la justícia espanyola. Que té collons després de tot el que li han fet passar i tot el que ha vist contra la cúpula política del Procés.
Trapero va ser molt clar: ell només està preocupat per la seva pròpia imatge i per la del cos policial, durant el seu judici només estava amoïnat per no perdre la feina per desobeir, i en l'únic moment en què es va sentir ofès va ser quan Pérez de los Cobos li va insinuar que era deslleial al sistema. Fins i tot va gosar dir que l'únic problema dels Mossos és que havien actuat amb ingenuïtat. 'És que jo no he fet res', li deia a la seva dona, en un pols malsà i permanent per abocar 'la seva veritat' a la població. De fet, el que han acabat d'abocar ell i la seva dona al món és una filla 'preciosa', fruit del malament que ho van passar durant la baixa del major dictada pel 155.
en resum, una sessió de psicoanàlisi perversa i manipuladora, matussera, a la qual TV3 va contribuir amb una hora de prime time. Fins i tot, en un moment incomprensible, la periodista li va fer treure la carpeta on prenia notes i feia dibuixets durant el procés, per no ensenyar-los. 'És que hi havia molts moments de tedi', va confessar.
Tedi el que ens espera. Però que no ens prenguin per imbècils, sisplau.