Ara fa un any, en una d’aquelles lamentables jornades dedicades per alguns a tallar carreteres i sabotejar vies ferroviàries, el CDR d’un petit municipi de l’Empordà va tallar les dues vies d’accés al poble i va penjar a twitter —ufanós— “objectiu complert”. Gran èxit històric i monumental...
Al cap d’uns minuts, i amb el mateix hashtag que identificava el poble, el forner del municipi va penjar també a les xarxes una imatge de la seva furgoneta aturada davant dels manifestants que bloquejaven la via. Adjuntava un text on es disculpava per no poder portar, com cada dia, el pa als pobles veïns. Era l’únic forn de la zona i cada jornada distribuïa el pa als veïns dels municipis i masos propers. Aquell dia es van quedar sense pa. Als comentaris del tweet es podien llegir testimonis que explicaven experiències similars: un home que feia rehabilitació que no podria arribar aquell dia a l’hospital de Girona, un representant comercial que tampoc es podia desplaçar, un autònom que acabava d’anul·lar les reunions de la jornada a Figueres...
En la meva opinió aquest exemple, un entre mil, representa a la perfecció el carreró sense sortida a què l’independentisme ha portat al país. Clar, que en un poble de l’Alt Empordà els super-demòcrates dels CDR impedeixin la mobilitat a les persones no devia impressionar gaire ni al president del Govern espanyol, ni als dirigents de la Unió Europea, ni a l’assemblea general de les Nacions Unides (que no es devien ni assabentar). De fet, si l’objectiu és “pressionar” al Govern central per aconseguir no-se-què, tallar carreteres, bloquejar vies ferroviàries, anar d’excursió a la Jonquera o cremar containers a la via pública no serveix per a res més que per a portar la pròpia causa al fracàs més absolut. És vandalisme o pura gestualitat inútil si el que es pretén és “obligar a Europa a què intervingui”.
I aquest és el drama. L’independentisme no pot assolir el seu objectiu polític perquè no té cap triomf a la mà que els ho permeti. Ni un, començant per no tenir cap majoria de catalans i catalanes que vulguin la independència. Sí, sí, lectors que m’estigueu maleint, penseu per vosaltres mateixos. Sabeu quants catalans som? Més de 7’5 milions. D’aquests 5’6 tenen dret a vot (concretament 5.612.000). Doncs bé, sabeu quants vots van obtenir els partits independentistes a les darreres eleccions? 1’6 milions (concretament, 1.642.000 vots). És a dir, una mica menys del 30% del cens electoral de Catalunya. 1’6 milions sobre 5’6 milions de cens electoral, aquesta és la realitat de la fantasmàtica super-majoria del 80% que ens sacsegen cada dia...
No poden, ni podran, materialitzar la República independent que venen a la seva gent com a solució màgica a tots els problemes humans i mundans. Això no, però el que si que aconseguiran, i aquí és on el drama és converteix en tragèdia, és portar a Catalunya a un període de decadència profunda i dilatada en el temps on tot vagi a pitjor, començant pel benestar social i l’activitat econòmica i acabant per la convivència i el necessari respecte entre diferents. En el moment d’escriure aquestes línies més de 2.000 empreses catalanes han traslladat la seva seu social fora del país (entre les quals les dues entitats bancàries més importants), tots els consensos que ens havien permès avançar com a societat cohesionada han saltat pels aires (començant pel que afecta a l’autogovern i a la política lingüística), la unitat cívica del poble de Catalunya —el gran triomf del catalanisme de tota la vida— s’ha transformat en una política de fronts excloents on els independentistes s’auto-defineixen com els patriotes, els honestos, els demòcrates i els “que s’estimen Catalunya”, mentre que els altres som —per ells— els traïdors, els botiflers, els carcellers, els botxins i els anti-demòcrates. Som dolents, dolentíssims.
Si continuem pel camí de la confrontació, podrem atreure inversions estrangeres a Catalunya amb un Govern que es vanta de passar-se les resolucions judicials per l’arc del triomf quan tots els operadors internacionals el primer que reclamen és seguretat jurídica? No. Guanya alguna cosa el país dividit per la meitat i condemnant a una d’aquestes meitats a viure en un estat permanent de derrota i frustració? Tampoc. Que s’hagi de recordar quelcom tan elemental ens dona una idea del nivell de despropòsit a què ens han fet arribar...
Necessitem passar pàgina. Catalunya necessita un canvi. I amb urgència. Des del PSC proposem al nostre poble superar aquesta dinàmica lamentable de suma zero. Sense insults, sense “bons” i “dolents”, sense confrontació. Per sumar tots i totes junts, per tornar a unir al poble de Catalunya i per reorientar-se cap al progrés social d’on mai hauríem d’haver sortit. Aquí no hi ha enemics irreconciliables, com ens vol fer creure tant l’independentisme com la dreta espanyola, aquí hi ha catalans i catalanes que tenen, legítimament, diferents opinions polítiques però que tots i totes volen el millor per als seus fills i filles. Podem arribar a un acord. Necessitem un acord que ens torni a fer prosperar.
De debò hem de passar-nos la resta de les nostres vides atrapats en una polarització suïcida on els que consideren que els que no pensen com ells són “feixistes” o “golpistas”? No, gràcies. I passar aquest sectarisme intolerant als nostres fills? Menys encara. No estem condemnats a perdre’ns en aquest laberint in eternum. Hi ha sortida. Si estàs d’acord amb el que acabo de dir la teva opció és el PSC. No podem permetre que Catalunya quedi, com el poble de l’Empordà al que em referia a l’inici, atrapat pel fanatisme d’aquells que han d’alimentar els aldarulls al carrer per seguir escenificant que el “fabulós pla secret de les jugades mestre” no era res més que una vulgar mentida.
