Núria Castán ja dona per finalitzada la primera temporada en la màxima categoria mundial del surf de neu. L’esportista de casa nostra ha aconseguit la permanència l’any del seu debut entre les millors esportistes del món de la seva disciplina i ara, com tothom, es troba fent el confinament per l’estat d’alarma després de l’avanç del coronavirus.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
TarragonaDigital ha pogut conversar amb ella una llarga estona on es mostra satisfeta pel seu rendiment personal però no pot amagar un fet inapel·lable. Castán és conscient que ara els esports han passat a un segon termini per l’impacte del Covid-19 i no és el moment de lamentar-se per allò que no es té a l’hora de competir però hi ha un factor amb el qual lluita des de fa anys, sense obtenir resultats: un mínim reconeixement que inclou i va més enllà del factor econòmic.
— Quin balanç fas del teu primer any a la màxima categoria?
— Ha estat ple de sorpreses. El debut, la interrupció de la competició, el coronavirus... La final a Verbier era a finals de mes però la van avançar a diumenge 15 i el divendres 13 estàvem pujant cap allà el meu pare i jo en cotxe i quan estàvem a punt de travessar la frontera entre França i Suïssa vam haver de fer mitja volta. Entre cinc i sis hores per anar i les mateixes per tornar
— I ara, on estàs durant el confinament?
— Estic a Benasque (Osca), al principi pensava que podria fer alguna cosa amb les pistes tancades però van decretar l'estat d'alarma i des d'aleshores estic confinada a casa. I no m'agrada gens, a la casa dels meus pares hi ha jardí i tenia previst tornar allà. Viure en una casa i no en un pis m'ajudaria a dur millor el confinament. Hi ha gent casolana però jo sóc d'estar més a fora que dins.
— Com distribueixes el teu temps ara sense poder entrenar?
— Aquests dies segueixo exercitant-me però a casa. Realitzo alguns exercicis d'estiraments i de ioga i també centro tots els meus esforços en el projecte final de carrera, ara no tinc excusa (riu).
— Estudies disseny gràfic a l'Escola Superior de Disseny i Arts Plàstiques de Lleida, ara et trobes a Benasque, entrenes alguns cops a Arcalís i tothom et situa com esportista reusenca tot i estar empadronada a Almoster. Núria, on vas néixer?
— A Barcelona (riu). Vaig néixer a Barcelona i de petita que visc a Almoster, on estic empadronada, tot i que al meu DNI posa Reus. Em sento ciutadana del món. M'ha fet gràcia sempre que tothom digui que sóc de Reus. Fins i tot l'Ajuntament m'envia cartes de felicitació quan aconsegueixo algun èxit però mai he rebut cap ajuda de ningú. I no parlo només del tema econòmic.
— Sents que no es valora suficient la teva tasca i la teva disciplina esportiva en tots els àmbits (locals, autonòmics i estatals)?
— M'agradaria estar orgullosa i tenir una relació recíproca amb el meu territori; les úniques ajudes que rebo són de la Freeworld Ride Tour i dels patrocinadors internacionals com Head Snowboards, empresa d'Alemanya i Àustria.
— La temporada a l'snowboard es pot donar per finalitzada, no?
— Sí, el torneig sembla que acabarà com està ara, tot i que estem pendents de conèixer les puntuacions finals.
— I el balanç, suposem que és força positiu.
— Sí, el meu objectiu era acabar entre les quatre primeres i ho he fet. És allò que volia.
— Fins aleshores, com serà el teu calendari?
— Ara, amb el confinament, toca aguantar i mantenir la forma. Em vull centrar en els estudis perquè per a la pròxima competició encara queden mesos. Potser a l'estiu vaig a Nova Zelanda però depèn de l'evolució del coronavirus. Allà podria agafar la taula i recuperar sensacions en una competició de quatre estrelles que podria ser a principis de setembre.
— Com ha estat el salt a la màxima categoria?
— La diferència entre el Freeride World Qualifier i el Freeride World Tour es nota. Som molt poques en aquest nivell i hi ha molta exigència, tot i que l'esdeveniment està organitzat com una família. A les qualificadores tothom va per la seva banda i aquí el 'tour' es fa càrrec de tot.
— A l'hora de competir, on has notat les diferències?
— Influeix tot. La línia de fluïdesa del descens, la dificultat, la tècnica, el control, els salts i la impressió general que pateixen els jutges. Hi ha molts factors que poden afectar la puntuació, tot i que al 'Tour' és més fàcil quedar-te i aconseguir la permanència que baixar de categoria.
— Jugar-se tota la temporada en quatre proves és molta pressió. Però jugar-te tota una prova en 45-60 segons de descens, encara més, no?
— En una competició sempre hi ha pressió. Et fas una pallissa de quilòmetres i esforços per ser-hi i t'ho jugues tot en pocs segons. Però quan ets allà dalt, a la sortida, no hi ha lloc per als dubtes: o ho fas o no ho fas. Sent aquest el meu primer any, tot era nou. En les primeres proves tenia molta pressió però a Arcalís (Andorra) vaig anar a gaudir i no pensar en res més.
— A Andorra vas aconseguir el primer podi del surf de neu femení espanyol. Com vas viure els moments previs a la competició?
— Abans de pujar, va mirar la cara de la muntanya per decidir la sortida final. Hi ha moltes estratègies però és un apartat que a mi no m'agrada gaire i que sempre he de decidir amb l'entrenador. Vam estar esperant quatre o cinc dies i a l'hora d'escollir la línia a seguir, mirant pels prismàtics, estava molt nerviosa. La cara de la muntanya va canviar totalment després de la darrera nevada i, per molts entrenadors que tinguis, la baixada és teva i només la pots fer tu.
— Vas anar a gaudir, deixant la pressió a l'habitació, i vas quallar la millor actuació.
— Vaig arribar a la meta contenta perquè no havia caigut i després de fer la línia final que havia aconseguit. No sabia que anava primera i quan vaig veure que havia superat la francesa Marion Haerty, primera classificada i actual campiona del món, va ser molt gratificant.
— Què és el que més t'ha sorprès del primer any a la FWT?
— La qualitat de la neu va en funció de l'orientació de la cara de la muntanya. En les pistes europees, la cara nord té més qualitat perquè no impacta el sol directament. Al Canadà vaig aprendre que fa moltíssim fred i que era indiferent l'orientació de la muntanya: la neu sempre és pols i aquí, en la cara sud, estaria malmesa. Vam fer dues baixades d'entrenament contades i no vaig poder més perquè em feien molt mal els peus pels quasi 30 graus negatius. Vaig arribar al restaurant i vaig necessitar quinze minuts per a què els peus tornessin a la normalitat.
— I pel que fa al FWT 2021, quin serà l'objectiu?
— De cara a la pròxima campanya, vull millorar. Estar en el top 3 i fer podi sempre amb motivació i diversió.