Enguany, més que mai, estem assistint a l’ús de la gesticulació política, sovint vàcua, per ocultar el que hauria de ser la principal comesa de l’Administració: el control de l’activitat empresarial, la regulació dels agents econòmics i la salvaguarda de l’Estat del Benestar. La indubtable regressió dels drets civils, emmarcada en el moviment global del populisme, ens pot fer perdre de vista que som —encara— part del Primer Món i la primera missió dels poders polítics és garantir l’estabilitat econòmica.
És clar que això no pot ser a qualsevol preu i que les democràcies occidentals —i especialment les europees— són i han de ser abans que res això, democràcies. Res no ens ha de fer renunciar a un valor, el de la representació popular, que comença a ser una raresa en el context internacional. Feta aquesta precisió, però, no hem d’oblidar on som. Tot just sortint d’una crisi profunda del sistema que ens va tenir més a prop del que pensem de la destrucció d’un model que ha costat segles i sang consolidar.
Segons corrents d’opinió econòmica, aquest model ja ha canviat per sempre. L’amenaça de nous escenaris de crisi encara és present i els paràmetres anteriors per mesurar el creixement serien cada cop més imprecisos. Si això hi sumem els nous problemes per controlar el dèficit d’Espanya i un deute públic insòlit en èpoques anteriors, faríem bé de no despistar-nos gaire amb els relats i discursos que ens volen imposar. El sistema ha quedat tocat i fràgil i l’Administració ha de ser més curosa que mai a l’hora de gestionar els recursos públics.
Les dades ens parlen d’una indubtable progressió. L’afiliació a la Seguretat Social creix a un ritme moderat però sostingut. Tot i la precarització laboral l’atur disminueix en els indicadors interanuals. Fins i tot la ràtio entre treballadors i pensionistes mostra una clara millora. També a Tarragona, 312.840 persones cotitzen, un 2,05% més que el setembre de 2017, que sabem que és el mes crític de les xifres d’ocupació en les economies turístiques. Curiosament, però, les bones xifres es deuen en bona part a la recuperació dels sectors més tocats per la crisi, com són la construcció i la indústria, però també al sector agroalimentari, que mostra un comportament ascendent molt esperançador. Per contra, i segurament seguint la línia a què estem acostumats en el model estacional, la desocupació en el sector serveis mostra un clar repunt que fa que haguem de parlar d'una variació intermensual de l'índex d'atur d'un 3,54%.
Val a dir que un cop cedits els principals instruments de regulació macroeconòmica a Europa, ni les administracions estatals ni molt menys les locals tenen gaire marge de maniobra per incidir en les grans dades. Això és així, per exemple, amb les crisis cícliques del preu del petroli, que encara tenen poder desestabilitzador. En canvi, sí que hi ha un àmbit on els reguladors estatals tenen recorregut per afrontar reformes, que és el camp de l’energia.
Tal com denuncia PIMEC, mentre les dades de la recuperació continuen en el bon camí, tot i que segons com sembli una deriva favorable més que una estratègia definida i planificada, les empreses i la població veuen com el preu i l’origen de l’energia no han vist encara cap mesura seriosa que es proposi regular-los. És un cas flagrant que fa més d’una dècada que arrosseguem i que ens ha portat a desajustos tan importants com un mercat elèctric mal liberalitzat i que s’ha quedat en mans d’oligopolis, el fracàs de les renovables, la indefinició de les moratòries nuclears i, al capdavall, el que és més preocupant i inexplicable: l’energia més cara d’Europa.
A l’hora de la veritat, ningú s’hi ha posat. I no se sap massa bé si és perquè ningú no sap com arreglar-ho o perquè ja convé a segons qui. El cert és, però, que en una economia com la tarragonina, amb dues centrals nuclears i que depèn bastant més del que sembla del salvavides de la indústria, el preu de l’energia pot ser el factor determinant que marqui el llindar entre l’èxit i el fracàs col·lectiu del territori. Ara que comença la tardor i aviat caldrà tornar a engegar les calefaccions, s’haurà de tornar a posar el tema damunt de la taula, perquè el dia que menys ens ho pensem ens quedarem glaçats.